En un context de crisi política, social i colonial, el 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’Estat de guerra i va dirigir-se al monarca per exigir que el poder passés a mans dels militars. Primo de Rivera i els sectors socials que li van donar el seu suport (militars, polítics propers a la monarquia, i bona part de l’oligarquia dirigent) van justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travessava el país.
D’entre les causes que els colpistes van emprar per justificar la necessitat de donar un tomb a la situació destacaven la inestabilitat i el bloqueig en els quals es trobava el sistema polític parlamentari de la Restauració, així com el seu desprestigi arran del continuat frau electoral, la por a l’esclat d’una revolució social i el perill del trencament d’Espanya davant l’auge dels nacionalismes perifèrics.
El nou dictador va anunciar, mitjançant un manifest amb pretensions regeneracionistes, la seva ferma voluntat d’acabar amb la pràctica caciquista i de posar fi a la corrupció política, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. Primo de Rivera va declarar la seva voluntat d’alliberar a Espanya dels polítics professionals que deshonraven a la pàtria. També va arremetre contra els separatismes i els comunistes i va convidar als “homes de bona fe” a integrar-se en el sotmetent, la milícia dels empresaris catalans contra els obrers.
Però, tot i aquest missatge populista de promeses regeneracionistes, la realitat és que el veritable objectiu que perseguien els agents socials que van recolzar la sortida dictatorial era evitar que el sistema polític parlamentari espanyol acabés democratitzant-se. I és que en el moment en el qual Primo de Rivera va alçar-se contra el sistema de la Restauració, el govern de concentració nacional de García Prieto pretenia iniciar un procés de reforma de la Constitució de 1876 que hauria suposat capgirar la llei electoral, el sistema de torn de partits i les relacions laborals, a més de limitar el poder del qual gaudia el monarca. A més, també va ser un fet decisiu el desig d’evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre neocolonial a Annual.
Alfons XIII va ser còmplice de la instauració de la dictadura perquè va ser ell qui va nomenar a Primo de Rivera cap del directori militar que clausurava el règim constitucional de 1876. Mitjançant el cop d’Estat les capes socials dominants pretenien perpetuar el sistema de 1876 i l’ordre social establert. Era una maniobra per fer front a les organitzacions obreres que s’havien convertit en una autèntica amenaça per a les classes dominats. Ara, en un sistema dictatorial es podria maniobrar per integrar-les en el si del sistema (UGT) o reprimir-les durament (CNT).
D’altra banda, s’assegurava la protecció dels interessos de l’oligarquia agrària i financera amb el suport de l’exèrcit. El cop contra el sistema restauracionista va suposar el fracàs del traspàs de poder des de l’oligarquia cap a les noves capes socials després de la crisi del sistema caciquil. S’havia d’evitar que les noves forces polítiques es fessin amb el poder del país. El sistema de la Restauració no buscava la participació popular i el sistema estava totalment dominat per l’oligarquia tradicional que no donava sortida als problemes reals del país. Quan això va estar en perill va ser quan va donar-se la reacció militar. El sistema no era capaç de regenerar-se per si sol.
El cop d’Estat de Primo de Rivera seguia la tradició intervencionista dels militars a la vida política del país. La passivitat popular i la conformitat de les classes benestants van permetre el triomf del pronunciament juntament amb la passivitat i el col·laboracionisme del rei. El nou règim totalitari es presentaria com un instrument per garantir la pau social i política del país.
