Després de les convulsions de 1898 i 1909, l’estiu de 1917, tot i la prosperitat econòmica que havia portat la Primera Guerra Mundial, la coincidència entre les greus dificultats per les quals travessava el sistema restauracionista, el descontentament militar i l’increment de la conflictivitat social van provocar la conjunció de tres greus crisis en les quals van veure’s implicats els partits de l’oposició, els militars i les organitzacions obreres i que provocarien l’inici de l’agonia definitiva del sistema de la Restauració en el seu camí cap al col·lapse.
La crisi militar. Bona part dels oficials de l’exèrcit espanyol anaven arrastrant un clima de descontentament des de la crisi de 1898 i la pèrdua de les colònies. La hipertròfia del cos militar, el convenciment de l’existència de favoritismes a l’hora de decidir els ascensos i els efectes de la crisi econòmica serien els factors que encendrien la flama de la crisi militar.
L’exèrcit comptava amb un nombre excessiu d’oficials en relació amb el de soldats. El fet que els ascensos s’obtinguessin majoritàriament a través dels mèrits de guerra beneficiava els militars africanistes en prejudici dels que romanien a la Península, els quals mostraven sovint el seu descontent per les condecoracions i els ascensos dels africanistes, tot demanant que els ascensos es concedissin per antiguitat i no pels mèrits guanyats a les campanyes africanes. A més, la inflació derivada de la crisi econòmica havia fet disminuir el valor real dels baixos salaris militars amb la qual cosa les condicions de vida dels soldats van empitjorar.
El fort descontentament entre els oficials de baixa i mitjana graduació va desembocar, des de 1916, en la formació de les anomenades Juntes de Defensa, unes associacions de militars que es van estendre per la majoria de les guarnicions de l’exèrcit. Les Juntes reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917, les Juntes de Defensa van llençar un manifest que culpava al govern dels mals de l’exèrcit i del país, a la vegada que feia una crida a la renovació política tot emprant un llenguatge regeneracionista.
Aleshores, el govern conservador de Dato va haver de reconèixer a les Juntes de Defensa com a interlocutor vàlid en els temes militars. Dato no tenia cap altra opció, perquè el govern no podia prescindir de l’exèrcit per a mantenir l’ordre contra les forces catalanistes que exigien reformes polítiques i els moviments socials obrers. S’havia d’evitar la col·laboració dels moviments de protesta civils i els militars en una aliança comú contra el govern. Aquest gest suposava, en la pràctica, la fi del sistema polític de la Restauració. El sistema ja no era constitucional, sinó que passava a veure’s condicionat per les pressions dels militars.
La crisi política. El 1916, el govern es trobava en mans d’un gabinet liberal presidit pel comte de Romanones, el qual, davant les creixents acusacions de corrupció política llançades des de l’oposició, va decidir tancar les Corts. En resposta, a mitjans de juny de 1917, i en paral·lel a l’esclat de la crisi militar, una representació de diputats catalanistes, republicans i socialistes va reclamar la reobertura de la cambra al govern del conservador Eduardo Dato. Aquest s’hi va negar i, en resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de la premsa.
A iniciativa de la Lliga Regionalista, que en el context de crisi generat per la protesta militar va veure l’oportunitat d’incrementar l’autonomia catalana i propiciar una revisió constitucional, el 5 de juliol de 1917 va celebrar-se a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que va exigir la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat.
Des de l’Assemblea va convocar-se una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que immediatament va ser prohibida pel govern. Tot i això, la reunió va celebrar-se, però dels 760 citats només n’hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. L’assemblea fragmentària de diputats, a més, va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el mes d’octubre, el moviment parlamentari va acabar per desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional.
Les causes del fracàs del moviment reformista dels parlamentaris es trobaven en el fet que ni les forces monàrquiques ni les Juntes de Defensa militars van donar-li suport, així com en les discrepàncies entre el catalanisme conservador que buscava reformar el sistema des d’una òptica burgesa i els grups d’esquerra que volien incloure en el programa reformista les reivindicacions socials. A més, la vaga general del mes d’agost va acabar d’inhibir les forces burgeses, temoroses d’un possible esclat revolucionari.
La crisi sindical revolucionària. El 1916, com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida dels obrers, ja s’havia produït un important moviment vaguista al país que va comportar un acord entre els sindicats UGT i CNT per a presentar un manifest conjunt que instava el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus. A partir del març de 1917 la situació de crisi econòmica va aguditzar-se dramàticament i davant l’increment de les vagues el govern va reaccionar proclamant l’Estat de guerra. Això va radicalitzar les reivindicacions dels obrers que van passar de les exigències de caràcter estrictament laboral a integrar demandes polítiques.
L’agost de 1917, arran d’un conflicte laboral del sector ferroviari a València, i coincidint amb l’assemblea de parlamentaris de Barcelona, la UGT va cridar a la vaga general. L’esclat de la vaga general revolucionària va agreujar la situació i la protesta aviat va adquirir un caràcter polític ja que les forces obreres convocants van reclamar la fi de la monarquia, la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents i el pas a un sistema republicà. Sorprenentment, la vaga general no va rebre el suport ni dels parlamentaris catalans ni dels militars de les Juntes.
La vaga, en conseqüència, va tenir una incidència molt desigual, però va donar lloc a incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La paralització de Barcelona i de bona part de les ciutats del Principats va ser significativa. Tot i això, l’objectiu del comitè revolucionari format per UGT i CNT va fracassar quan la intervenció de l’exèrcit va impedir el canvi polític demanat. Igualment, l’absentisme de l’assemblea de parlamentaris va contribuir a la derrota del moviment.
El govern, en resposta, va declarar la llei marcial i l’exèrcit va reprimir brutalment la insurrecció obrera per “defensar el dret i l’ordre”. El balanç va ser de més de setanta morts, uns dos-cents ferits i aproximadament uns dos mil detinguts. La contundència de la repressió, tot i el fracàs de la vaga general, va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l’oposició obrera. Així, el fracàs de la vaga general revolucionària va reafirmar les conviccions reformistes en el si de la UGT, però entre el moviment àcrata va provocar una major radicalització. D’entre les diverses conseqüències de la vaga cal destacar el final de la col·laboració entre els anarcosindicalistes i la UGT, la dissolució definitiva de l’assemblea de parlamentaris i l’entrada de la Lliga en el govern central encapçalat per García Prieto.
