La creació de la República de Weimar el 1919 introduïa la democràcia a Alemanya amb una constitució que suposava la introducció d’un estat federal, democràtic i parlamentari amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional, el que va permetre que hi hagués una gran varietat de partits, el que dificultaria la formació de majories i la governabilitat del país.
La Constitució de 1919 establia la capital a Weimar trencant amb la capitalitat de Berlín del II Reich. En qualsevol cas, Weimar era una capital més formal que real. La nova constitució responia al compromís entre les principals forces formadores de la República: l’SPD, el Zentrum i el DDP.
Els socialistes eren la minoria majoritària però van cedir la ponència constitucional al DDP perquè Preuss, inspirant-se en el pensament de Max Weber, presentés el text constitucional amb la intenció d’harmonitzar el nou règim i un estat fort. Així s’estenia el règim democràtic a tota Alemanya amb sufragi universal masculí i femení per als majors de 20 anys per l’elecció dels poders de la república i els landers. L’antic imperi s’extenia sobre regnes, principats i ciutats lliures; ara s’establia un règim gairebé federal amb un poder central que predominava sobre els landers.
La República de Weimar va establir la divisió de poders executiu, legislatiu i judicial. Això va suposar la fi de l’autonomia de l’exèrcit alemany que passava a dependre del poder civil. La constitució buscava l’equilibri entre el president de la República i el canceller que era el cap del govern. El president de la República tenia importants funcions, però la intenció no era crear un règim presidencialista, sinó buscar un equilibri amb el parlamentarisme. Així, el president era escollit per sufragi universal directe per un mandat de 7 anys sense límit de mandats. El president representava la sobirania nacional.
El canceller era el cap de l’executiu, responsable davant el Reichstag (parlament alemany). La iniciativa a l’hora d’encarregar la formació de govern i anomenar el canceller corresponia al president de la República. El canceller tenia un mandat de 4 anys i podia ser destituït pel president sense l’aprovació del Reichstag. En situacions d’emergència, el president tenia l’atribució de governar mitjançant decrets llei i referèndums prescindint del Reichstag i deixant el canceller com una mera figura administrativa de gestió (article 48 de la constitució). L’esperit de la constitució mantenia grans similituds amb una monarquia constitucional per les atribucions presidencialistes que tenia el president legitimat per ser escollit pel poble.
Així, es conciliava el passat imperial amb un present democràtic on hi havia un fort pes de la tradició monàrquica. El govern en condicions normals estava en mans del canceller però el president podia decretar una situació d’emergència aplicant l’article 48 per governar i exercir el seu poder. La República va establir-se amb un govern als landers i un senat territorial amb iniciativa legislativa en qüestions socials, culturals i religioses per tractar de superar les diferències territorials. El constitucionalisme històric alemany va imposar-se a l’hora de formular la Constitució de 1919. L’Estat podia intervenir social i econòmicament trencant amb el liberalisme tradicional. S’acceptarà la creació de consells d’empresa amb presència conjunta de patronal i treballadors i existia un Consell Econòmic del Reich (Zag) amb potestat per intervenir socialment.
