Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica. Després dels fets de la Setmana Tràgica, en el camp polític, el Partit Liberal prendria un important protagonisme. La campanya internacional contra la repressió exercida pel govern Maura acabaria forçant Alfons XIII a separar-se del conservadorisme i a propiciar el retorn dels liberals de Moret al poder després de la campanya del ¡Maura, No!. Els liberals s’havien sumat a la campanya de l’esquerra contra Maura, negant als conservadors el consens polític necessari per a mantenir el sistema restauracionista.
Així, la campanya antiMaura va fer que els conservadors partidaris de la línia dura maurista renunciessin a participar del tron pacífic com a resposta al fet que els liberals col·laboressin amb les forces extrasistèmiques amb l’objectiu d’expulsar-los del govern. La divisió de 1909, a favor o en contra de Maura, establia, però, una divisió molt més profunda del que era habitual entre conservadors i liberals. Darrere de Maura ja començava a posicionar-se una gran massa d’interessos conservadors, reaccionaris, intolerants i contraris a la modernització i la democratització.
La Setmana Tràgica comportaria una escissió interna en el si del Partit Conservador, amb una minoria, encapçalada per Maura, rebutjant el tornisme i una fracció majoritària, encapçalada per Eduardo Dato, que seguia confiant en el sistema. En qualsevol cas, aquests incidents eren un pas més en el llarg procés de descomposició del sistema de la Restauració.
L’any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal que, després de la crisi de 1909, semblava suposar el retorn a l’equilibri partidista. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars mitjançant l’aplicació del reformisme social i la limitació del poder de l’Església. Així, el nou executiu va iniciar la reforma del sistema de finançament de l’Església espanyola i va aprofundir en la separació entre Església i Estat. La negativa de la Santa Seu a negociar qualsevol procés de reforma del finançament del clergat va comportar la promulgació de la denominada Ley del Candado (1910) que limitava l’establiment de nous ordres religiosos al país.
En política social, es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. També, el 1912, va ser reformada la Llei de Lleves que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl·lic. A més, es van promulgar tot un seguit de lleis amb l’objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar a la normativa sobre el treball de la dona. Finalment, en aquest període es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que possibilitaria la unió de les diputacions provincials amb l’objectiu de que la nova Mancomunitat assumís la gestió d’alguns serveis públics.
L’assassinat de Canalejas, el 1912, posaria fi a un projecte reformista que s’havia mostrat impotent per a portar endavant les seves pròpies iniciatives polítiques. Ara arribava el torn del comte de Romanones, un advocat terratinent i home de negocis que heretava el govern i el lideratge del Partit Liberal. El tornisme restaria durament malmès després del seu ascens ja que, després de la mort de Canalejas, Alfons XIII optava per una nova alternativa liberal sense cridar al líder conservador com hagués reclamat la lògica del torn pacífic.
L’impacte de la Primera Guerra Mundial. L’estiu de 1914, quan al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, un conflicte de dimensions desconegudes entre els països aliats i les potències centrals. Mentre l’opinió pública es dividia entre “aliadòfils” i “germanòfils”, el govern havia de posicionar-se davant del conflicte. Així, la dreta monàrquica i catòlica s’inclinava cap a posicions properes als Imperis centrals, mentre que l’esquerra republicana i socialista es posicionava a favor dels aliats.
Finalment, el govern Dato va declarar la neutralitat espanyola, fet que va oferir una oportunitat extraordinària a l’economia del país. Així, la guerra generalitzada a Europa va permetre l’exportació de productes industrials i agraris cap als països combatents, disposats a pagar-ne preus molts alts. Els beneficis industrials, especialment per a l’economia catalana, van augmentar considerablement i els empresaris van poder aprofitar-se de la conjuntura per a fer grans negocis.
A llarg termini, però, les conseqüències de l’anormalitat en el comerç exterior espanyol acabarien provocant un període de crisi econòmica i descapitalització del país pel debilitament de les estructures econòmiques. Tot i que el valor de les exportacions va registrar un fort increment, les importacions van veure’s afectades per una reducció molt dràstica. L’augment de la producció energètica va suposar un descens de la productivitat per la creació de petites empreses que després de la guerra tindrien problemes per a sobreviure.
L’exportació d’una gran part de la producció industrial i agrària del país va comportar un augment dels preus interiors, fet que no va anar acompanyat d’un increment equivalent dels salaris. D’aquesta manera, la crisi econòmica derivada de l’encariment de la vida va esdevenir un gran problema per a les classes populars espanyoles ja que la pujada dels preus va afectar el preu de molts dels productes bàsics i aviat arribaria un greu problema d’abastiments. L’enriquiment d’una minoria pels beneficis de la Primera Guerra Mundial havia suposat l’empobriment de la majoria.
Tot i la prosperitat econòmica inicial que l’esclat de la Gran Guerra havia portat a Espanya, el conflicte social a causa de l’empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable al llarg de 1916 i desembocaria un una triple crisi (política, militar i obrera) que posaria el sistema a punt del col·lapse.
