A partir de 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat hispano-francès (1912) van establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol en el territori es basava en els possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en una potència colonial.
La presència espanyola en aquest territori, però, va veure’s contestada des d’un bon començament pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. Les cabiles rebels del Rif, que actuaven de forma esporàdica contra les tropes espanyoles assentades al Protectorat del Marroc, havien començat a moure’s amb més intensitat a l’estiu de 1909, atacant objectius militars, econòmics i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el Ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat.
Molts reservistes casats van ser cridats a files, mentre que soldats en actiu i joves que havien comprat la seva exempció van lliurar-se de participar en l’operació. La major part d’aquestes tropes havien de partir cap al Marroc des de Barcelona, fet que va provocar que la ciutat visqués un moviment de protesta popular contra les autoritats de gran magnitud amb la creació d’un Comitè de Vaga i la declaració d’una vaga general que va comportar una setmana d’incidents i enfrontaments al carrer.
La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de les tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, va constituir-se el Comitè de Vaga que interpretava la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de classes i va fer la crida a la vaga general. La revolta va allargar-se una setmana, tot desbordant l’objectiu inicial de la protesta i adquirint un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.
Factors que expliquen l’esclat de la Setmana Tràgica:
- Anticlericalisme. Entès com la consciència del poble de que existia una Església organitzada, o simplement un catolicisme, al servei dels rics i els poderosos, explotadora dels pobres i corruptora de les consciències. Això era conseqüència, a més d’altres motius que venien arrossegant-se des del segle XIX, de la propaganda contra l’Església realitzada per Lerroux.
- Antimilitarisme. Oposició al fet que els soldats fossin enviats al Rif a fer la guerra i morir. A Catalunya existia una massiva i radical oposició a deixar-se enviar fills, marits o pares a morir al Marroc. Els mateixos socialistes espanyols, moderats en comparació amb el sindicalisme i l’anarquisme català, també seguirien una política d’oposició a la guerra del Marroc.
La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista al Marroc. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades, van produir-se enfrontaments i elements radicals i anarquistes anticlericals van incendiar-se més de vuitanta centres religiosos, entre ells 21 esglésies i 40 convents. No dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes. Així, la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.
Les primeres notícies dels fets de Barcelona van aparèixer a la premsa espanyola com una sublevació separatista. La realitat, però, és que fora de Barcelona, la revolta només va estendre’s a Sabadell. El poble radical, treballat al llarg de vuit anys per un revolucionarisme lerrouxista extremista i confús, va sentir-se identificat instintivament amb la revolta i sense esperar directrius ni consignes va llençar-se a les barricades o a l’incendiarisme, convençut de que per fi es posava en pràctica el programa radical. Així, es podria parlar d’una certa paternitat del lerrouxisme en els fets de la Setmana Tràgica.
El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions mitjançant una dura repressió que va portar a sagnants enfrontaments entre els manifestants i les forces militars.
Per la seva banda, la burgesia catalana no va preocupar-se, tot i la forta repressió contra els manifestants, d’altra cosa que no fos la protecció dels seus interessos econòmics. La Lliga Regionalista va descobrir la seva veritable cara a la població: era un partit classista de caire molt conservador disposat a pactar, sempre que fos necessari, amb el poder central per reprimir insurreccions populars i avortar reivindicacions socials que anessin en contra dels seus interessos.
Acabada la revolta, va produir-se una forta repressió per part del govern amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el mes de novembre, 2.500 persones detingudes –i sembla que uns 2.000 exiliats o fugits a França–, la celebració de 216 consells de guerra que van implicar 1.700 persones, i la sentència a mort de 17 persones, de les quals només cinc van ser executades.
La conseqüència més dramàtica de la Setmana Tràgica va ser l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, que va ser acusat de ser qui va instigar la població a aixecar-se contra el govern. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.
Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques.
D’una banda, el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors. A més, el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític de la CNT en els anys següents. Finalment, la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu i la Lliga Regionalista va patir un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.
