Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions).

La destrucció de la democràcia portaria molts polítics a la deportació o l’exili arran de la creació d’un tribunal de delictes polítics i la implantació d’una nova policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifexisme). Els altres partits polítics  i els sindicats obrers van ser sistemàticament eliminats, i va implantar-se una dura censura a la premsa.

La capacitat executiva i legislativa eren assumides pel govern i el Gran Consell Feixista, un dels pocs organismes polítics creats per la dictadura, en principi per facilitar les relacions entre el partit i el govern. Mussolini ja tenia tot el poder a les seves mans, era un dictador absolut amb poders il·limitats i que només era responsable davant del rei. La monarquia italiana de Víctor Manuel III va ser acceptada per Mussolini perquè va rebre el seu suport després del seu ascens al poder i en la evolució cap a la dictadura. El rei era el cap de l’exèrcit, el que feia que Mussolini només el controlés parcialment.

El problema era que el feixisme havia arribat al poder sense un pla específic de govern i sense una càrrega doctrinària important. El seu únic objectiu era crear un Estat poderós de caire dictatorial, basat en la força del partit únic, el Partit Feixista, reduït a la pràctica a ser un simple òrgan burocràtic encarregat de la propaganda i el control ideològic de les masses. El poder real estava en mans del líder carismàtic, Mussolini, il Duce, que comptava amb la fidelitat incondicional dels seus partidaris.

Un dels elements que van consolidar definitivament el règim feixista va ser la signatura, el 1929, dels Pactes de Laterà amb l’Església catòlica, posant fi a la llarga etapa de distanciament entre l’Estat italià i el papat, perllongada des del procés d’unificació. Gràcies al pacte amb el feixisme va néixer l’Estat del Vaticà, va reconèixer-se el matrimoni eclesiàstic, el catolicisme va convertir-se en l’única religió oficial i la religió va ser introduïda obligatòriament a les escoles. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’Estat feixista i la capitalitat de Roma.

El feixisme italià exaltava el sentiment nacionalista tot invocant les velles grandeses de l’Imperi Romà, van recuperar-se símbols de l’antiguitat com les senyeres imperials o l’antiga salutació amb el braç dret alçat i la mà oberta, senyals d’identitat del feixisme. Tota una escenografia de masses uniformades i organitzades formarien part de l’estètica del feixisme. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació a través del Ministeri de Propaganda i el Ministeri de Cultura Popular.

L’Estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població, amb un especial interès en l’adoctrinament dels més joves. Per això Mussolini va donar una gran importància a l’educació, els mestres van haver de fer les seves classes uniformats amb la camisa negra i els professors universitaris van haver de jurar fidelitat al règim per poder impartir classe. Igualment, els nens i nenes de entre 4 i 18 anys havien de formar part obligatòriament de les organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava crear un “nou italià” basat en les virtuts militars de la disciplina i l’obediència.

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar per un sistema corporativista. L’Estat pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials, és a dir, els sindicats i la patronal, sota els principis de la col·laboració de classes com a instrument per a superar els conflictes socials. Així, el sindicalisme de classe va ser substituït per un altre de tipus vertical en corporacions que evitava qualsevol tipus de conflictivitat social i permetia controlar els esglaons productius de cada sector. El feixisme demostrava així una evident aparença d’eficàcia positiva de cara a l’exterior.

Però, aquest sistema corporativista va ser simplement una cortina de fum que va permetre, en la pràctica, que el règim controlés els sindicats i la patronal a través del Ministeri i el Consell Nacional de Corporacions. La introducció de lleis laborals, com la Carta del Treball de 1927, van suposar que només fossin legals els sindicats feixistes i que les vagues fossin prohibides i durament reprimides.

D’altra banda, el règim feixista, en teoria, animava a les dones a sortir de l’àmbit domèstic per incorporar-se al món del treball, però, en la pràctica, la legislació laboral va penalitzar el col·lectiu femení pel que feia a les condicions salarials. A més, la defensa d’una política natalista va reforçar el paper de la dona com a esposa i mare.

En un principi, Mussolini va pactar amb la gran indústria que es mantindria una política liberal, fet que unit a la mà dura va fer que fos admirat per la dreta europea com Primo de Rivera o Churchill. A llarg termini, però, el feixisme va trobar un equilibri entre l’iniciativa privada i la introducció de l’intervencionisme estatal per superar la crisi econòmica del país. Amb un gran desenvolupament propagandístic el règim va impulsar una gran bateria d’iniciatives econòmiques com la “batalla” del blat, la revaluació de la lira, la reducció dels salaris (20%), la introducció dels pantans, etc.

Després que la Gran Depressió afectés Itàlia, el deute extern del país va impedir les importacions i això sumat a la pròpia ideologia nacionalista del feixisme va fomentar l’autosuficiència econòmica. L’autarquia va fomentar la concentració industrial i va potenciar les inversions en indústries de valor estratègic a través de l’IRI (Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial). Les grans obres públiques, una demostració de l’eficàcia del règim, van ser un motor econòmic per al país juntament amb la dessecació de pantans i un ambiciós pla de rec per estimular la producció agrària del país.

A partir de 1936, el règim va dissenyar una autèntica economia de guerra. Així, el 1939, amb la Segona Guerra Mundial a punt d’esclatar, l’Estat feixista italià ja controlava totalment l’economia del país amb la indústria metal·lúrgica, la indústria naval i les obres públiques controlades pel govern de Mussolini. És el pas que entre 1934 i 1943 va fer-se cap a l’intervencionisme estatal. Mussolini seria destituït el 1943 com a cap de govern per negociar un armistici i com a resposta Mussolini proclamaria la república feixista de Saló.