El 1922, després de que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, encara no ens trobem davant d’una dictadura, el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres. Així, Mussolini instaurarà la dictadura de mica en mica.
Així, inicialment, semblava que Mussolini, exercint de primer ministre italià, mostrava un cert respecte cap al règim liberal. El primer govern format per Mussolini el 1922 excloïa el PSI i el PCI, però incorporava el PPI per configurar una majoria que atorgués plens poders a Mussolini per governar amb lleis d’excepció. Així es podien controlar les mobilitzacions socials. La recuperació econòmica dels anys vint va permetre que Mussolini desactivés la majoria dels conflictes socials.
Mussolini va nomenar-se a si mateix ministre d’assumptes exteriors a més de ser el primer ministre i el ministre de l’interior. Tot i això, malgrat la concentració de poders en la seva figura Mussolini encara no tenia la força suficient per establir la dictadura i hauria de fer certes concessions a la democràcia parlamentària.
La legalització dels esquadrons feixistes amb funcions de policia social i política va ser una mida que va enfrontar Mussolini al PPI, el qual va trencar definitivament amb el govern nacional quant aquest va aprovar la llei Acerbo que reformava la llei electoral per beneficiar a la majoria. El PPI va trencar amb Mussolini i el seu govern d’unió nacional per l’aprovació d’una reforma de la llei electoral que, ara sí, conduïa cap a l’autoritarisme.
Segons la llei Acerbo, aquell partit que tingués una majoria relativa a les urnes de més del 25% dels vots ocuparia dues terceres parts dels escons del parlament italià. La llei Acerbo buscava que el sistema polític italià tingués un govern estable amb una gran majoria que neutralitzés a l’oposició a la cambra de diputats.
Així, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes. La popularitat de Mussolini va donar-li prop del 40% dels vots amb el Partit Feixista com a principal eix de la dreta. En conjunt, les forces integrants de la coalició feixista van fer-se amb 404 dels 553 escons que composaven la cambra parlamentària italiana. Una majoria que donava al Duce un poder il·limitat.
Les eleccions de 1924 van estar marcades per la conflictivitat al carrer entre els feixistes i l’esquerra. Així, Matteotti, dirigent i dirigent del PSU, va denunciar al parlament la llei Acerbo i va posar en qüestió la política de Mussolini, tot demanant la nul·litat de les eleccions perquè el feixisme havia fet servir la violència i la intimidació. Posteriorment Matteotti va ser raptat i assassinat, fet que desencadenava un gran escàndol polític.
Matteotti havia atacat amb ferocitat el govern i posteriorment havia desaparegut. Havia estat raptat als carrers de Roma, ficat al darrere d’un cotxe i assassinat. El seu cos no va aparèixer fins un mes després. L’oposició tenia clar que la seva desaparició estava relacionada amb Mussolini i els escamots feixistes del seu entorn. L’esclat de l’escàndol Matteotti va marcar el pas del règim cap a la dictadura amb la retirada del parlament de PSI, PSU, PPI i alguns grups liberals (retirada a l’Aventino) per convertir-se en una cambra opositora. El boicot parlamentari va ser un error de l’oposició que deixava la cambra en mans de Mussolini.
El gener de 1925 Mussolini assumia la responsabilitat de l’assassinat de Matteotti a mans dels camises negres. Així es tancava la crisi en una cambra sense oposició real. A continuació, Mussolini va realitzar una maniobra que destituïa els parlamentaris de l’oposició que havien abandonat el parlament i del PCI impedint-los per la força que poguessin tornar a accedir als seus escons.
Era el moment de destruir a l’oposició i establir una dictadura. Mussolini eliminaria del seu govern als ministres no feixistes i l’oposició seria il·legalitzada donant lloc a la dictadura feixista, en la qual la destrucció de l’esquerra s’havia iniciat. Arribats a 1925, Itàlia ja era un Estat amb un sol partit polític, però encara quedaven interessos poderosos que eren un fre per a Mussolini; la Corona, l’Església l’exèrcit i alguns dels grans financers.
