En una situació d’efervescència nacionalista italiana, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fascio di Combatimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.
El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).
Brillant orador i manipulador de masses, Mussolini va veure com els seus discursos doctrinaris tenien un èxit indiscutible entre la petita burgesia. El feixisme italià naixia de la necessitat d’una forta autoritat política i dels agreujats sentiments nacionalistes dels italians. Així, tot i que el moviment feixista encara era molt minoritari els anys 1919-1920, davant la creixent desconfiança dels italians vers el règim parlamentari, Mussolini va aconseguir incrementar els seus suports socials a les capes més conservadores i influents de la societat italiana.
El 1920 va haver-hi una vaga industrial on els obrers van ocupar les fàbriques. La sortida negociada al conflicte va evitar que un moviment exclusivament reivindicatiu conduís cap a un procés revolucionari però la por a la revolució va generalitzar-se, fet que Mussolini va aprofitar. Així, el Fascio es va decantar cap a un activisme violent que actuava amb ferocitat contra els moviments vaguistes que eren acusats d’antiitalians. Sindicalistes, socialistes i comunistes seran víctimes de la intimidació feixista. Les esquadres feixistes van enfrontar-se al carrer a les organitzacions obreres entre 1920 i 1921.
Els industrials estaven molt preocupats i culpaven el govern de no haver estat capaç de prendre mesures més estrictes contra els moviments vaguistes. Mussolini i els seus esquadrons feixistes seran una esperança per lliurar-se dels socialistes, els sindicats i el govern.
La manca d’una sortida a la crisi i la por a la revolució van facilitar que Mussolini es convertís en l’alternativa de la dreta italiana. La solució que proposava Mussolini era la construcció d’un règim de força, nacionalista, amb l’interès nacional per sobre de la identitat de classe i amb una política expansiva al Mediterrani. S’havia d’acabar amb la dissidència social amb un govern d’unitat nacional que exclogués a l’esquerra revolucionària, així es podria restablir l’ordre al país. Aquesta es una primera sortida cap a l’autoritarisme, coincidint amb els interessos de la gran patronal de la indústria.
El 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. La irrefrenable violència, juntament amb el decantament progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.
La primavera de 1921 van realitzar-se unes noves eleccions a la recerca d’un nou equilibri per Itàlia. El centre-dreta i el Partit Feixista van practicar davant els comicis una política de Bloc Nacional per derrotar electoralment el PSI. El Bloc Nacional no va ser una coalició electoral, només una estratègia contra l’esquerra. Mussolini s’unia així amb els liberals de Giolitti. El Partit Feixista va aconseguir una important presència parlamentària amb 35 escons dins del Bloc Nacional. El clar retrocés del PSI davant del Bloc Nacional semblava donar pas a una clara majoria, però la dreta no era una alternativa conjunta real amb un programa que unís a tots els partits conservadors al parlament.
La crisi de govern i la inestabilitat van seguir prolongant-se després de les eleccions de 1919. Sense un programa unitari de govern del Bloc Nacional la crisi italiana no es podia superar. Mussolini va defensar aquesta unió i va postular-se com a líder d’un projecte unitari de la dreta italiana. Els feixistes van augmentar la seva violència i el govern va veure’s incapaç de mantenir la llei i l’ordre al carrer. Itàlia va llançar-se pràcticament a una guerra als carrers entre les esquadres feixistes i els camises vermelles socialistes.
El Partit Feixista tenia controlat el carrer, el recolzament de la gran indústria i un dirigent que estava al marge de la crisi italiana de postguerra i tenia molt reconeixement popular interclassista. Mussolini, amb tot a favor, reclamaria ara la formació d’un govern nacional encapçalat per ell mateix.
En aquest clima de violència i inestabilitat política el 27 d’octubre de 1922 es produïa la Marxa sobre Roma, una acció de força de Mussolini per pressionar el rei Víctor Manuel per formar un govern d’unió nacional amb un mínim de sis ministres feixistes en la seva composició. El govern no va reaccionar i els alts comandaments militars van dubtar davant la demostració de força dels feixistes.
La Marxa sobre Roma va presentar-se com una marxa espontània dels militants feixistes procedents de tota Itàlia, però la majoria van ser portats en camions fins a les mateixes portes de la capital, a més la mobilització no va ser tant espectacular i l’exèrcit podia haver-la detingut si hagués rebut l’ordre. La Marxa sobre Roma va ser una demostració de teatralitat política amb una acció que militarment estava mal planejada. Semblava que per al monarca un govern dirigit per Mussolini era l’única alternativa al vessament de sang i l’anarquia als carrers i es va a negar a signar la declaració d’Estat de setge presentada pel primer ministre.
Aquesta mobilització recolzada per sectors destacats de l’Estat i pel propi monarca va forçar la dimissió del govern elegit a les urnes per donar pas a un govern d’unió nacional encapçalat per Mussolini. L’acte de força havia tingut efecte i el 29 d’octubre el rei Víctor Manuel III, a través d’un telegrama, encarregava a Mussolini la formació del govern.
