A les eleccions de 1905, en la confrontació entre republicans i regionalistes, la Lliga va obtenir un gran èxit perquè, després de cinc derrotes consecutives enfront del lerrouxisme, el resultat de les municipals (14 regidors republicans i 12 regionalistes) va poder ser celebrat amb un banquet de la victòria ja que tots els tots els candidats regionalistes van ser escollits. Tampoc es pot parlar d’un fracàs del republicanisme lerrouxista, però si de l’èxit regionalista.
Així, la Lliga va organitzar un “banquet de la victòria” com a celebració. Aleshores, el setmanari humorístic Cu-Cut! va publicar un acudit en el qual es podia observar un militar preguntava “¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” i un civil responia “El banquet de la victòria”, i el militar reflexionava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L’acudit pressuposava que els militars espanyols no aconseguien victòries i això, dit després de la brutal desfeta colonial de 1898, va molestar moltíssim a l’estament militar de Barcelona que estava poc preparat per entendre el que estava passant a Catalunya i estava carregat de prejudicis espanyolistes. Per als militars tota expressió de catalanisme era igual a separatisme.
La reacció militar a l’acudit del Cu-Cut! va ser típica d’un militarisme anticonstitucional, ferit en el seu orgull després de la derrota colonial i que culpava al govern i a la ciutadania de la derrota i el desprestigi. Així, uns 350 militars van dirigir-se al carrer Avinyó, on s’imprimia el setmanari, van destrossar el material i van cremar mobles al carrer. Després van dirigir-se als locals de La Veu de Catalunya, l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista, i van rebentar-ho tot. El conflicte resultant va ser força greu amb la publicació d’editorials per part de La Veu de Catalunya reclamant serenitat i mediació i la suspensió de la publicació del Cu-Cut!.
Així s’inaugurava una llarga etapa d’intervenció de l’exèrcit en la vida pública espanyola després del parèntesi que havien suposat els primers anys de la Restauració. El govern, seguint el procediment habitual, en comptes de prendre mesures disciplinàries contra els militars, va suspendre novament les garanties constitucionals a Catalunya i el cap de govern, Montero Ríos, va acusar els autonomistes de separatistes. García Prieto va arribar a dir que les Bases de Manresa eren un document separatista. El govern de Montero Ríos va dimitir i el nou gabinet liberal de Segismundo Moret va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut!. A més, va iniciar-se un projecte de Llei de Jurisdiccions que proposava posar sota jurisdicció militar totes aquelles expressions que resultessin ofensives per a la unitat de la pàtria, els seus símbols i l’exèrcit.
Paral·lelament, a Catalunya, davant dels atacs i a partir del rebuig massiu a la Llei de Jurisdiccions, s’estava gestant un acord patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets del país entre els republicans catalans i els regionalistes. Aquest seria l’origen de la Solidaritat Catalana, que aplegaria totes les forces, des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga, a excepció dels partits dinàstics i dels lerrouxistes.
Per la seva banda, Lerroux va publicar un article de clar to espanyolista on exaltava als militars per contrarestar aquest possible acord catalanista. Lerroux deia: “Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio mostruoso”. A més, qualificava les de Bases de Manresa de “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”. A més, Lerroux qualificava Els Segadors com uns “melenudos de dudoso sexo” i deia que d’haver estat militar hauria cremat La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe. Lerroux afirmava alegrar-se dels fets succeïts.
Tot i les crítiques del lerrouxisme, el gener de 1905 era nomenat un Comitè Executiu de Solidaritat Catalana amb representants de la Lliga (Cambó), dels nacionalistes republicans (J. Carner), dels republicans independents, de la Unió Catalanista, dels republicans federals, de la Unión Republicana i dels carlins. Salmerón també va sumar-se al moviment. La premsa catalana majoritàriament va mostrar-se a favor de la Solidaritat i la Lliga Regionalista, hàbilment dirigida per Cambó, va convertir-se en la punta de llança del moviment cívic que va formar-se.
Davant de les eleccions de 1907, els partits integrants de la Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. A les eleccions a les diputacions provincials, la Solidaritat va aconseguir un gran triomf amb el 36% dels vots dels cens a Barcelona amb 18.000 vots. El lerrouxisme, per la seva banda, es quedava en el 17%.
El 1907, va caure el govern liberal que va ser substituït per un gabinet conservador encapçalat per Maura. Ara s’aproximaven les eleccions generals i després d’un míting de la Solidaritat realitzat al Casinet de Sants, un grup d’homes van disparar contra el vehicle en el qual anaven Salmerón, Cambó, Corominas i altres. D’aquest frustrat atemptat van ser acusats el lerrouxisme. Tanmateix, això no va arronsar la coalició solidària que va obtenir un èxit esclatant a les eleccions, just en el moment en que Lerroux començava a davallar a Catalunya, fent-se amb 41 dels 44 escons en pugna.
La presència dels diputats solidaris al Congrés va obligar al govern Maura a canviar la seva estratègia i començar a negociar les lleis amb la minoria catalana, tot amb l’objectiu d’integrar les forces catalanistes en el sistema. Així, els fets i l’èxit de Solidaritat Catalana van marcar un tombant en la vida de Francesc Cambó que des d’aquest moment projectaria la seva personalitat sobre la política espanyola.
Els solidaris van realitzar una bona tasca al Congrés, però el grup era massa heterogeni i Cambó capitalitzava tota l’acció solidària a favor de la Lliga Regionalista. Això provocaria la crisi de la Solidaritat, donant lloc a l’esclat de les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició. Així, les tensions començarien a aflorar al si de la Solidaritat Catalana, tot i que de cara a l’exterior no es trenqués l’acord, arran del projecte de Llei de l’administració local de Maura. Mentre que Cambó i els membres de la Lliga volien aprofitar-se’n de la situació per a negociar amb el govern el projecte com a primer pas cap a la descentralització, les forces de l’esquerra solidària jutjaven el projecte com poc democràtic.
Les diferències entre els solidaris cada cop eren més gran. Un nou enfrontament intern va produir-se quan, el 1908, la Lliga, defensant els interessos de l’Església, va oposar-se a un projecte de l’Ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat de la llengua catalana, a la vegada que implantava la coeducació i la neutralitat religiosa. El cop final a la coalició solidària, però, no arribaria fins als fets de la Setmana Tràgica de 1909, quan la Lliga va veure amb bons ulls la repressió de la revolta i els republicans van criticar amb duresa l’actuació del govern.
