A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país a causa de la forta fragmentació que patirien els partits del sistema i la configuració d’un parlament caracteritzat per la seva atomització. I és que les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos. L’agonia del sistema era palpable.
El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern. Amb la seva actuació, exercint el seu poder per sobre del joc polític democràtic, Alfons XIII contribuiria al descrèdit i, a la llarga, al col·lapse del sistema de partits restauracionista que l’havia permès d’arribar al tron.
Aquest moviment de renovació monàrquica va coincidir amb la renovació del lideratge en els partits dinàstics. El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.
Aquesta era una nova generació de polítics, influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar els projectes de reforma més importants des de l’interior del sistema, tot i que la por d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va fer sobreviure el torn dinàstic i el falsejament electoral, fent impossible la democratització real de la política espanyola. El falsejament electoral no ser superat i van mantenir-se les relacions triangulars entre el cacic nacional (l’oligarca), el governadors civils i els cacics locals. En conseqüència, la pràctica electoral vigent va continuar presentant unes xifres d’abstencionisme superiors al 30% del cens.
D’aquesta manera es posaven de manifest les contradiccions dels partits dinàstics, els quals es veien forçats, una convocatòria electoral rere l’altra, a reincidir en la figura de “l’encasillado” i en d’altres procediments fraudulents per tal d’aconseguir els resultats previstos. La classe dirigent no va arriscar-se a modificar la seva forma de dominació i, durant una dècada més, el tornisme va mantenir-se, no sense dificultats. En definitiva, el poder oligàrquic sortia reforçat.
El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular. Per això, Maura va intentar dotar el sistema restauracionista d’una nova base social, les anomenades masses neutres, amb l’ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.
En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.
Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt. I és que el projecte maurista es basava en un àmbit polític i no contemplava la profunda reforma de les estructures socials que requeria el país. El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.
Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals.
