El “Desastre de 1898” va tenir un abast econòmic i militar arreu l’Estat, però a Catalunya va comportar també una sèrie de canvis polítics específics que van significar l’eclosió definitiva del catalanisme en la vida política espanyola. Així, després de la desfeta, l’opinió pública, les corporacions oficials, la premsa, els partits i la majoria d’organitzacions catalanes estaven expectants. Arribava el moment del catalanisme enfront de l’oligarquia dinàstica, i aquest comptava amb uns líders consolidats, un cos doctrinari amb suficient entitat i una notable mobilització social.

Amb la pèrdua de les restes de l’imperi colonial va néixer la “generació del desastre” i l’exèrcit va veure’s devaluat per la derrota ja que l’opinió pública de forma majoritària va culpar-lo de la derrota. Espanya es quedava sense flota militar i l’exèrcit feia culpable als civils dels desastres militars. Així, amb la crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies, a Catalunya naixerà la “generació de 1901” com a reacció al desastre. L’opció catalana serà la creació dels seus propis partits polítics.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a portar a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es demanava des de molts sectors socials del país. La Guerra de Cuba i la desfeta espanyola va ser un element que va condicionar l’economia catalana i els homes del sistema, com Duran i Bas o Mañé i Flaquer, van marcar les distàncies amb el règim i van demanar l’evolució i la depuració del mateix.

El FTN va demanar novament el concert econòmic per a Catalunya. El centralisme situat com un dels causants de la desfeta colonial. Així, va acordar-se redactar un missatge a la reina regent on es parlava de la necessitat d’implantar l’autonomia administrativa “que devuelva la iniciativa y la fuerza a las grandes regiones en beneficio de la vitalidad nacional”. Des de Catalunya es considerava que era necessari transformar el sistema parlamentari ja que existia un “absolutisme” de les majories falsejades. El catalanisme demanava un sistema veritablement representatiu on tinguessin presència les forces socials i col·lectives i el sufragi fos lliure.

En aquest període va sortir a la llum pública el general Polavieja que representava un propòsit de regeneracionisme. Havia estat capità general a Cuba (1889-90) i de les Filipines (1896-97) i quan va ser cessat va ser ben rebut a Catalunya per les “forces vives” del país. El general, animat per la bona rebuda, cada cop va apropar-se més als industrials. La causa autonomista va anar imposant-se poc a poc ara que, fins i tot, els sectors que tradicionalment s’hi havia oposat –burgesia industrial i polítics de Madrid com Polavieja– començaven ha estar-hi d’acord.

Ara es podien acceptar reivindicacions parcials com la Diputació única i el concert econòmic. Polavieja va contestar a aquestes demandes de la Lliga Regionalista i el FTN que en aquelles circumstàncies era impossible aplicar-les, però si que era possible realitzar el concert econòmic i crear una Diputació catalana única sempre que ell arribés a formar govern. A Madrid, Polavieja s’aliava amb el conservador Silvela –el gran regeneracionista polític espanyol– i a Catalunya, la col·laboració amb el polaviejisme es va convertir en el tema de batalla.

La divisió del catalanisme davant d’aquesta situació era un fet real i el cisma es confirmaria amb una forta polèmica entre els diaris La Renaixensa i La Veu de Catalunya. Així, des de La Veu de Catalunya s’intentava afalagar a la burgesia industrial i comercial que començava a sortir de la indiferència política, seguia un criteri catòlic ben arrelat i seguia una prudent política catalanista.

El 1899, Silvela formava govern amb Polavieja com a Ministre de la Guerra i la presència de Duran i Bas, que entrava al gabinet com a Ministre de Justícia i Gràcia. El problema del govern Silvela, però, va ser la impossibilitat de realitzar grans reformes i quan van realitzar-ne alguna, aquesta va ser mal vista a Catalunya.

Un país com Espanya, que acabava de perdre les seves colònies i que es trobava en plena crisi moral i política va rebre malament la primera reforma del govern: l’anunci de més impostos. El govern Silvela per tractar d’estabilitzar l’economia espanyola, equilibrar els pressupostos, remuntar el dèficit ocasionat per la guerra amb els Estats Units, contenir els preus i revaloritzar la pesseta, va crear un nou impost d’utilitats que descansava sobre professionals i funcionaris, sobre les propietats urbanes i, sobre la indústria i el comerç, es a dir, gravava a la burgesia i les classes mitjanes. L’opinió pública, i en especial les classes mitjanes i productives, va rebre malament la proposta ja que considerava que l’única mesura que es prenia era fer-la pagar més.

Així, els gremis de Barcelona van iniciar una campanya de mítings de protesta el 1899: el “tancament de caixes”. L’enfrontament entre el govern i els gremis davant l’aprovació dels nous pressupostos va fer-se inevitable. Davant d’aquesta situació, el Foment va haver de definir-se entre els dos antagonistes, decantant-se per la protesta. D’altra banda, la premsa republicana i catalanista va animar als gremis de comerciants i botiguers a seguir amb la protesta.

La Cambra de Comerç de Barcelona va trigar a posicionar-se, però també ho va fer a favor dels gremis, participant així en els mítings de protesta on s’atacava al govern i al règim restauracionista. El govern va sortir tant tocat de la protesta ciutadana que el general Polavieja va dimitir.

El govern va mostrar una forta intransigència davant de les protestes dels botiguers i remetia totes les solucions al conflicte a l’aprovació parlamentària. Paral·lelament, El FTN va sumar-se a les protestes amb mítings. Entre abril i juny de 1900, va organitzar-se una vaga de contribuents que incitava a la resistència contra el pagament d’impostos. Les manifestacions van ser especialment violentes a Barcelona, des d’on s’entrellaçaren les causes econòmiques amb les nacionalistes. Es va arribar a declarar l’estat de guerra.

La reacció des de baix va ser espontània. El “tancament de caixes” va produir una gran tensió que va provocar l’estat de guerra a Barcelona, les dimissions de Duran i Bas i de l’alcalde Robert. El regeneracionisme del govern va esvair-se i es retornava a la realitat: era un més dels governs caciquistes de torn. Un govern, a més, enfrontat a una societat espanyola en crisi econòmica i d’autoritat, que havia perdut la confiança en ella mateixa, i enfrontat a una Catalunya en desacord públic amb l’Espanya oficial.

Al Congrés, els diputats van debatre el conflicte obert amb els gremis i ho van fer amb un to marcadament anticatalanista que va fer que els diputats catalans defensessin el país. La vaga va fracassar i els gremis van deposar la seva actitud, però el govern Silvela havia quedat tocat.

L’autoritat militar va respondre a les protestes amb detencions i el tancament de botigues. Davant aquesta situació, va produir-se una vaga general d’una setmana de duració que va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La negativa catalana a pagar els impostos va ser utilitzada pel catalanisme polític com a element catapultador. La majoria de grans institucions o “caixes” a Catalunya estaven dominades pels catalanistes i l’extensió del moviment a la ciutadania va permetre el desenvolupament del catalanisme.