La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.
El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.
Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.
Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.
Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.
Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.
D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.
Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.
En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.
Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.
El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.
Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.
Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.
