La Gran Depressió va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939–caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street. La Gran Depressió afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. I la relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.
Així, des dels Estats Units la crisi va estendre’s a la resta del món capitalista. La crisi provocaria grans taxes de desocupació: 13 milions de persones als Estats Units, 6 milions a Alemanya i 3 milions al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S’estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa cap a la meitat de la dècada de 1930.
Característiques de la Gran Depressió:
Economia. Per un mecanisme d’interdependència, l’enfonsament de la borsa va provocar una reacció en cadena que va donar lloc a que la crisi s’estengués a tots els sectors productius. Un dels efectes més greus va ser la falta de confiança en el propi sistema capitalista. Tota la maquinària econòmica estava afectada.
L’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l’estalvi, i amb això la ruïna econòmica de milions de grans i petits inversors, i la reducció dràstica del crèdit, del consum i de la inversió. Així, les conseqüències van transcendir aviat el món dels negocis i la borsa per afectar a l’economia real de la població.
Els bancs van enfonsar-se perquè les persones retiraven els seus estalvis i perquè molts préstecs van quedar-se sense retornar. Prop de 9.000 bancs van fer fallida i amb ells van desaparèixer els estalvis de milions de ciutadans.
L’agricultura, sector econòmic bàsic, va accentuar la crisi que patia des de feia temps. La manca de demanda i l’acumulació d’excedents mantindria la tendència a la baixa dels preus agrícoles. Entre 1929 i 1932 la caiguda dels preus va arribar fins al 57%, mentre que la capacitat adquisitiva dels camperols va arribar a esfondrar-se fins un 70%. La misèria al món rural encara va ser més dura que a les ciutats. Es van multiplicar les expropiacions de granges pels deutes que havien contret, i prop d’un milió de persones van haver d’abandonar forçosament casa seva per buscar-se la vida en d’altres llocs.
La contracció de la demanda exterior, paralitzada per la repatriació dels capitals nord-americans, i la manca de capacitat adquisitiva dels propis consumidors van afectar la producció industrial, que va caure en picat per falta de sortida dels seus productes. La indústria siderúrgica –especialment la producció d’automòbils– i els béns de consum més prescindibles van ser els sectors més afectats. El comerç reflectiria immediatament la desfeta econòmica generalitzada, aturant-se pràcticament. Havia arribat la Gran Depressió.
Atur. La crisi va sorprendre una societat confiada en que la seva prosperitat i els guanys econòmics fàcils de la postguerra serien indefinits. El crac sobtat va sorprendre la societat i va enfrontar-la a una realitat molt amarga. La primera conseqüència social seria el creixement de l’atur. Per exemple, als Estats Units van comptabilitzar-se 13 milions d’aturats, el 27% de la població activa.
L’increment de la població aturada va provocar una disminució immediata de la capacitat de consum que va derivar en una producció que es ressentia de la caiguda de la demanda i un agreujament de la crisi.
La paralització econòmica va provocar la destrucció massiva de llocs de treball. Ja en plena Gran Depressió la desocupació va convertir-se en un mal crònic. Un exèrcit de desesperats, sense feina i sense cap assistència social, va veure’s condemnat a la misèria i la fam. És el moment de proliferació dels anomenats serveis socials, llargues cues van començar a produir-se cada dia davant dels menjadors per a indigents.
Els treballadors desocupats van començar a emigrar a d’altres parts del seu país per a trobar qualsevol tipus de feina. Molts milions de persones protagonitzarien un llarg i dramàtic èxode en un intent per a trobar una sortida a les seves penúries.
Curiosament, l’administració Hoover va considerar l’increment de l’atur com un problema menor. Així, la intervenció estatal al respecte va ser molt escassa i va arribar força tard.
Societat. La crisi va accentuar les diferències socials entre la gent que conservava la feina i els aturats. Com sempre que la societat experimenta canvis importants, la democràcia va reflectir el procés. La inestabilitat econòmica va incidir en la restricció de la natalitat que, després de la caiguda experimentada durant la Gran Guerra i la postguerra, havia començat a presentar una lleugera recuperació. Només els Estats totalitaris, com la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, van reaccionar amb l’aplicació de polítiques natalistes, d’acord amb els seus principis nacionalistes i expansionistes. Les ciutats, nuclis de concentració humana en períodes de prosperitat, van començar a veure minvat el nombre dels seus habitants en no poder oferir-los llocs de treball.
