Passada la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van ser els primers a gaudir d’un període de prosperitat econòmica, clarament beneficiats pel desenvolupament del conflicte. Així, entre 1922 i 1929 el país viuria un creixement espectacular, tant de la producció industrial com de les exportacions, fet que va reforçar el paper dels EUA com a principal subministrador de manufactures i de capitals a l’exterior. A més, aquesta expansió es caracteritzava pel fet d’estar recolzada en sectors i pràctiques econòmiques noves.

D’aquesta manera, els Estats Units, que durant la Gran Guerra s’havien convertit en la fàbrica i el rebost dels països bel·ligerants, el 1928 ja produïen el 44,8% del total de la producció industrial mundial, havien acumulat la meitat de les reserves d’or i els seus productes envairien progressivament tots els mercats (europeus, llatinoamericans, asiàtics…) que abans estaven en mans europees.

En el terreny polític, es viurien importants canvis arran de la substitució dels demòcrates pels republicans en el govern. Així, caigut el president Wilson, el primer president republicà del període, Warren Harding (1921-1923) va iniciar el canvi polític no participant en la nova Societat de Nacions (SDN), controlant amb fermesa la immigració i portant a terme una política econòmica de caràcter clarament proteccionista.

L’intervencionisme nord-americà iniciat pel president Wilson en els assumptes europeus, tan important en la resolució de la Primera Guerra Mundial, no tindria continuïtat en el període d’entreguerres. D’aquesta manera, els presidents republicans dels anys vint tornarien al tradicional aïllament respecte dels assumptes continentals. Només la signatura del pacte Briand-Kellogg mereixeria l’atenció dels nord-americans.

A més del continent americà, un altre terreny destacat dels interessos nord-americans en aquest període serà l’àrea del Pacífic, on la creixent presència japonesa començava a preocupar alguns sectors del país. El febrer de 1922 finalitzava la Conferència de Washington, que aturava i regulava el poder naval de les grans potències. Els acords de la conferència suposaven el manteniment de la situació al Pacífic i, per tant, la teòrica contenció de l’expansionisme japonès. La projecció econòmica dels EUA també va afectar l’àrea del Carib i tot el continent sud-americà. Van ser els anys on va iniciar-se l’anomenada “era del dòlar”.

La presidència de Calvin Coolidge (1923-1929) va mantenir la mateixa tendència del seu antecessor. Si els assumptes polítics europeus no tenien interès per a Washington, les derivacions econòmiques conseqüents de la Gran Guerra sí que mantindran l’atenció dels seus bancs. A part de la qüestió de les reparacions de guerra que els vençuts havien de satisfer al bàndol vencedor, hi havia el tema dels deutes que els països aliats havien contret entre ells durant la conflagració. Els diferents pagaments a les institucions nord-americanes, principals creditores de tots els països europeus, depenien del pagament de les reparacions per part d’Alemanya.

Davant d’aquesta situació, els Estats Units van emprendre una política de clar suport a Alemanya, advocant per rebaixar o, fins i tot, condonar-li els deutes. Per aconseguir-ho, els nord-americans van facilitar importants préstecs, afavorint les inversions econòmiques a Alemanya. Així, un cop superats els primers anys de la postguerra, el període que comprèn els anys entre 1925 i 1929 pot ser descrit com de prosperitat econòmica aparent, tant pel que fa als Estats Units com a Europa. S’havien assolit els nivells de producció industrial anteriors a la guerra malgrat el cost que aquesta havia tingut a Europa (molt més alt que als EUA). Tot això com a conseqüència del Pla Dawes de 1924 i el Pacte de Locarno de 1925.

Estem davant de l’època dels grans negocis (Big Bussines) en una dècada que va ser d’una prosperitat extraordinària. Es creaven empreses i es feien negocis fàcils. S’amassaven grans fortunes, les quals, malgrat que només afectaven a una petita porció de la població, donaven una sensació de prosperitat generalitzada. La manifestació d’aquesta opulència a una Europa encara empobrida, en part gràcies a les pel·lícules procedents de Hollywood, posava per primer cop de moda el sistema de vida nord-americà, l’anomenat american way of life.

La producció augmentava desmesuradament perquè la gent, atreta per les grans campanyes publicitàries i per les facilitats que va suposar la introducció de la compra a terminis i els préstecs bancaris a baix interès, va llançar-se a un consumisme desfermat. Es va fer imprescindible canviar sovint de casa i de cotxe i omplir-ho tot amb les comoditats que oferia la nova tecnologia (electrodomèstics, ràdio, telèfon…). Els Estats Units s’estaven convertint en el paradís que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.

A la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de modes d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus.

D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars. Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia.

El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials. L’especulació va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, la crisi havia començat molt abans de l’octubre.