Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, però seria en el marc de la Restauració canovista, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris. Així, apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

El factor desencadenant del catalanisme va ser l’existència d’unes condicions polítiques, econòmiques, culturals i socials que van provocar el sorgiment d’una sèrie d’interessos comuns generalitzats i que van crear unes solidaritats verticals enfront de l’Estat. Així, a Catalunya van aparèixer formes i circuits de solidaritat i d’acció comú entre diversos grups. El moviment nacionalista català va desenvolupar-se en un context polític, administratiu i cultural que dificultava l’acomodament de gran part dels grups socials catalans dins de la vida política i cultural oficial espanyola.

El funcionament del sistema canovista va accentuar a Catalunya la sensació d’exclusió de la política i la no influència en les instàncies reals de poder. Per exemple, durant la primera etapa restauracionista, de 1875 a 1900, només va haver-hi tres ministres catalans sobre 150. L’afirmació i actuació com a catalanista significava un autèntic desafiament al poder oficial de l’Estat-nació i per això va buscar-se l’articulació d’un moviment que funcionés al marge dels circuits oficials de la política restauracionista. Van crear-se importants xarxes de sociabilitat pròpies i van sorgir noves organitzacions, publicacions i plataformes ciutadanes que permetessin a gent de diversa procedència sumar-se a la causa del catalanisme.

Aquest procés significava l’enfrontament de “tota una comunitat” i l’Estat, mentre els catalans proclamaven l’existència de la seva pròpia comunitat diferenciada com un fet evident i indiscutible. La politització del sentiment de pertinença, de l’existència d’una personalitat pròpia, va portar el catalanisme a exigir unes institucions polítiques i administratives pròpies per a Catalunya com a part de l’Estat. Els valors de la identitat catalana ja eren diferents, s’havien “nacionalitzat”.

El dirigent republicà Valentí Almirall va ser el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia i pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol, esdevenint una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. El fracàs de la Primera República el reconduiria cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –Diari Català– i el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra va mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges.

El Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La mort del monarca va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar l’acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols i que fins aquell moment només havia defensat el proteccionisme i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Almirall basava les seves tesis catalanistes en el particularisme de Catalunya. Així, la seva proposta, presentada a partir d’aquestes experiències i de la seva reflexió doctrinal a l’obra Lo catalanisme, era modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme.

Finalment, la forta oposició mostrada per Valentí Almirall i els seus seguidors a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, promoguda fonamentalment per l’alcalde Francesc Rius i Taulet, perquè representava una revalidació del pacte entre la burgesia catalana i la Restauració mitjançant els homes del sistema a Catalunya, va contribuir al seu progressiu aïllament i al distanciament definitiu amb una burgesia que no renunciava a participar de la política dinàstica. La unitat del catalanisme no va poder mantenir-se i, el 1887, va produir-se una escissió en el si del Centre Català que suposaria la sortida de la majoria dels seus afiliats en direcció a una nova entitat, la Lliga de Catalunya. Poc després, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.