Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.
Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.
La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.
D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.
La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.
Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.
La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.
En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:
El catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.
Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.
El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.
El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.
El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.
En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).
