El 1914 amb la derrota de l’Imperi Otomà a les guerres balcàniques aquestes postures islamistes es reforçaran. Gran Bretanya proclamarà el protectorat sobre Egipte (1914) i tindrà una base militar i política privilegiada per intervenir en el món àrab. Els turcs hauran de fer front a dos fronts perquè els britànics conspiraran amb els hachemites contra l’Imperi Otomà.
Husseyn en contacte amb els britànics (Mac Mahon) va acordar el recolzament anglès a una rebel·lió àrab hachemita que ataqués a l’Imperi Otomà. El nou Estat panàrab amb els hachemites com a líders polítics tindria el suport i la protecció exterior britànica. El nou Estat aniria des del Iemen fins a Bagdad (incloent Palestina i Egipte).
Així, el 1916, en plena Primera Guerra Mundial, va iniciar-se la rebel·lió àrab contra els turcs amb assessorament i armament dels britànics. La rebel·lió va progressar ràpidament ocupant Jerusalem el 1917 i Damasc el 1918, el que suposava el control de Palestina. La construcció d’un estat califal dominat pels hachemites estava en marxa.
El 1916, quan esclatava la rebelió àrab, va pactar en secret amb França (Tractat Sykes-Picot) la divisió del Pròxim Orient en dues zones d’influència. Així, Síria i el Líban serien zones d’influència francesa i Palestina, Transjordània i Irak serien zones de control britànic.
Els hachemites es van trobar amb que no es reconeixia el nou Estat àrab i amb la presència militar de francesos i britànics a la zona. El 1917 Balfour declarava públicament que Gran Bretanya acceptava la constitució a Palestina d’una llar nacional jueva per donar resposta al moviment sionista que buscava el retorn a Terra Santa per instaurar un nou Estat jueu.
La immigració jueva a Palestina havia anat creixent des de l’inici del segle XX i el 1919 ja hi havia uns 70.000 jueus. A la seva declaració Balfour no es va comprometre a crear un Estat palestí.
El 1919 Husseyn va forçar Gran Bretanya a proclamar la seva sobirania sobre Aràbia i els seus fills van ser proclamats sobirans. Feysal seria sobirà de Palestina, Transjordània i Síria i Abdallah sobirà de l’Irak. L’Imperi Otomà estava en descomposició i el món àrab en una situació de conflicte polític i ocupat per tropes britàniques i franceses.
La Conferència de San Remo de 1920 va establir noves fronteres per a la Turquia republicana de Kemal Atatürk amb control sobre part del territori Kurd i va reconèixer la sobirania de Husseyn sobre l’Aràbia.
El Pròxim Orient va ser repartit entre França i Gran Bretanya segons l’acord Sykes-Picot i sota els principis de la Societat de Nacions. El desenvolupament d’aquest repartiment va permetre Gran Bretanya poder compensar els hachemites. Així, Palestina seria un protectorat britànic i es creaven els regnes de Transjordània amb sobirania d’Abda-llah i d’Irak amb sobirania de Feysal.
Irak es convertirà en un regne independent el 1930 i Transjordània aconseguirà la seva independència després de la Segona Guerra Mundial. Els hacehemites seran derrocats a l’Irak per un cop d’Estat perpetrat per Sadam Husein.
El 1947 es proclamarà l’Estat d’Israel de forma unilateral per part dels jueus que ja eren prop de 2 milions d’habitants a Palestina. El govern britànic buscarà la convivència entre palestins i jueus, però es veurà superat per la situació.
Els territoris de domini francès, en canvi, van veire com s’exercia un domini francès directe sobre ells. Va fragmentar-se el territori segregant el Líban de Síria per la presència minoritària de població cristiana. Els francesos van intentar fragmentar Síria en tres subestats: Latakia, Damasc i Drusa, però aquesta partició no va prosperar.
Finalment, no es restaurarà un Estat àrab per al Pròxim Orient. Els estats europeus tindran interès en controlar la zona per la importància creixent del petroli com a font d’energia. El nacionalisme àrab del segle XX estarà fragmentat en una sèrie de propostes antagòniques.
La política de compensació dels britànics cap els hachemites no satisfarà el nacionalisme àrab que voldrà controlar Palestina. D’altra banda, el nacionalisme àrab laic buscarà la constitució d’un Estat àrab unit que integrés tot el Pròxim Orient amb doble capitalitat a Damasc i Bagdad.
El 1930 apareixerà el Partit Baath dirigit per M. Aflaq que defensarà la creació d’una república àrab socialista no marxista. La rivalitat històrica entre Damasc i Bagdad farà que el Baath es divideixi. El nacionalisme àrab laic, estatalista i reformista acabarà imposant-se a Síria –que reclamarà el control sobre el Líban– i Irak.
El nacionalisme àrab tindrà dos enemics interns i externs. El desenvolupament del nacionalisme islàmic musulmà suposarà una dificultat perquè es fonamentarà en el fonamentalisme religiós que lluitarà contra la dominació occidental.
Sorgiran diferents moviments islàmics amb diferents interpretacions religioses. Els saudís proclamaran una República àrab a l’Aràbia Saudí constituint-se com a Estat islàmic. A Argèlia apareixerà un moviment nacionalista proletari anti-imperialista contra la dominació Francesa i crític amb les burgesies àrabs que pacten amb els estats occidentals, però no tindrà continuïtat. Els àrabs tenen com a nexe d’unió la llengua i la història, però les seves interpretacions del nou estat seran diferents.
3 Responses
Bufff! Quina passada! Molta informació, molt ben sintetitzada!
Una pregunta: tu creus que les característiques pròpies del món àrab (herència cultural tribal) pot configurar una identitat social i política que els europeus no arribem a copsar en la seva totalitat? O dit d’un altre manera, creus que hem d’apendre a observar les revolucions del nord d’Àfrica com quelcom diferent a la nostra experiència democràtica?
Ferran,
Suposo que aquests dies a tots ens està passant una mica el mateix: observem les revoltes nord-africanes en clau europea, d’Estats democràtics, i em sembla que no podem acabar d’entendre realment el que està passant. Els europeus (i els nord-americans) tenim sempre la temptació d’analitzar els altres punts del món seguint els nostres esquemes. I això és un error. Societats i dinàmiques històriques i culturals diferents tenen com a resultat aspiracions diferents. I, per tant, les revolucions del nord d’Àfrica efectivament han de ser resoltes, per força, d’una manera diferent a la nostra experiència democràtica.
Si hem de fer una analogia segons els nostres models, segurament no estem davant d’una “presa de la Bastilla” iniciadora d’una transformació democràtica de la societat, sinó davant d’un “avalot del pa” propi d’una crisi de subsistència de l’Antic Règim (“visca el rei i mori el mal govern”). I, per descomptat , no és el mateix Egipte que Tunísia. Cada Estat té la seva dinàmica pròpia i el que els uneix és la crisi econòmica. És a dir, crec que possiblement aquestes revoltes portaran una sèrie de canvis que als nostres ulls inicialment podran interpretar-se com un pas democràtic. Però no tinc clar que això realment sigui així. Potser sí en les formes, però no en el contingut real.
En qualsevol cas, el que sí que tinc clar és que encara hem d’aprendre molt d’aquestes societats i que s’ha de defugir del simplisme que molts articulistes de premsa han emprat en el seu anàlisi dels fets d’aquests dies. I hem d’entendre que les solucions democràtiques europees no tenen perquè ser bones en una aplicació directa sobre d’altres espais si aquests no han arribat a elles per la seva pròpia evolució històrica.
Tu que en penses?
Com tu molt bé dius, hem d’analitzar-les fugin d’una mirada europeocentrista, i hem d’entendre-les en el seu context. Estic d’acord amb tu alhora de classificar aquestes revoltes del nord d’Àfrica com a “rebomboris” del pa, i no pas com a preses de la Bastilla.
No penso que aquests països segueixin les directrius revolucionàries europees de fa dos segles, al igual que tu, penso que les dinàmiques pròpies d’aquests estats (amb un pes de les societats tribals molt més gran que al nostre país) poden forjar una realitat politica gens comprensible pels ulls d’un occidental.
La porositat de la frontera Pakistàn-Afganistan, el malestar dels pobles amazics del Rif (es senten amazics, no marroquins!), la manca d’un sentiment “nacional” al Iraq o el fracàs del projecte de “Daar-el-Islam” d’Al-Qaeda només s’explica per l’existència d’una realitat social tribal molt forta i l’absència de grans elements nacionals unificadors, la pervivència d’elements clàssics de l’antic règim (monarquies absolutes d’origen diví al Marroc, terratinents, existència d’alguns latifundis al nord d’Àfrica…) no es pot entendre sense haver estudiat en profunditat l’evolució històrica que han patit aquests estats. I molt d’acord amb tu a l’hora d’afirmar que molts articulistes/periodistes/analistes han ignorat els matissos culturals propis d’aquests estats. És el mateix error que han fet els Estats Units i per això mai podràn “guanyar” la guerra a Iraq o Afganistan.
Per últim, em sembla lamentable el suport dels EUA i l’UE als governs de Mubarak i Ben Ali, sota el pretext de que aquests són pro-occidentals i lluiten contra el fonamentalisme islàmic. Quina barra!! És el mateix pretext pel qual els EUA van permetre 40 anys de franquisme a espanya, canviant el mot fonamentalisme islàmic per PCE. El fonamentalisme religiós (igual que el PCE-PSUC) no és majoritari en aquestes societats. Però si ho fos i es forja un govern democràtic confessional musulmà, s’ha de respectar, igual que es respecta els ultracatòlics del Fianna Fáil a Irlanda o el Tea Party als EUA.
Perdona pel rotllo, però sempre és un plaer poder parlar amb tu!