En contra del que semblava, Gran Bretanya va sortir molt danyada de la guerra. Els deutes i les discrepàncies amb França seran els primers problemes a resoldre en la postguerra. El període d’entreguerres a Gran Bretanya té tres grans etapes amb la continuïtat de les polítiques unionistes de la guerra entre 1918 i 1922 que van trencar-se entre 1922 i 1929 amb l’ascens del laborisme que va consolidar-se com una alternativa de govern. Entre 1929 i 1940 es viurà una nova hegemonia conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain.

Evolució de la representació parlamentària a la Cambra dels Comuns:

Distribució dels vots:

1918-1922. La Primera Guerra Mundial va generar un govern d’unió nacional liderat per Lloyd George. Un cop acabada la guerra George va defensar la continuació de la política unionista amb el recolzament dels conservadors i certes reticències dels liberals d’Asquith que era un liberal tradicional contrari a les polítiques unionistes d’emergència i contrari a l’intervencionisme estatal.

Lloyd George representava una opció política liberal defensora de l’intervencionisme com un instrument que s’havia d’utilitzar amb moderació. El seu principal assessor econòmic era Keynes. La divisió dels liberals serà característica del període. D’altra banda, el Partit Laborista no recolzarà el govern unionista i iniciarà així el seu creixement electoral.

George havia portat el país a la victòria i era molt popular entre l’opinió pública anglesa. Law, el líder conservador no va voler retirar-se de la coalició perquè temia perdre davant d’un Lloyd George en auge. El Partit Laborista si va trencar amb Lloyd George per convertir-se així en el primer partit de l’oposició.

Així, Lloyd George va situar Gran Bretanya com a element moderador durant la negociació dels tractats de pau de París. Finalment, Anglaterra va quedar-se amb part de l’imperi colonial alemany a l’Àfrica i va adjudicar-se el control sobre Palestina i Irak, el que suposava controlar el petroli.

A París Lloyd George va reforçar la seva condició d’home d’Estat amb renom mundial i va retornar a Anglaterra triomfant. Tot i això, l’èxit va durar poc perquè el consens sobre la pau va trencar-se enseguida.

Els principals problemes pel govern britànic arribaran en el camp de la política interior. Lloyd George va haver de fer front a una forta crisi social de postguerra (1919-21) amb la desmobilització dels soldats que van generar protestes socials al trobar-se a l’atur. Una sèrie de manifestacions de protesta i esclats de violència van succeir-se pel descontentament generalitzat.

Aquesta crisi va agreujar-se pel retrocés del sector miner davant l’auge del petroli. Així, una de les bases de la industrialització britànica va entrar en una crisis de sobreproducció al ser un sector sobredimensionat. Gran Bretanya no va saber adaptar-se als requeriments tecnològics que requeria la Segona Revolució Industrial substituint el carbó pel petroli com a principal font d’energia.

Els miners van exigir la nacionalització de les mines sota control obrer, una jornada laboral de sis hores i un augment dels salaris del 30%. Lloyd George va amenaçar amb fer servir la força si els miners anaven a la vaga, però va proposar que es formés una comissió per buscar una sortida negociada.

El govern amb l’excusa de que la comissió no arribava a cap acord no va actuar. Això va provocar que esclatessin noves vagues que Lloyd George va sufocar amb una tímida reforma que concedia la jornada laboral de set hores.

Un cop finalitzada la guerra, els sectors miner, ferroviari i de transports van renovar la “triple aliança” que els unia en cas de vaga general. Tot i això, quan el 1919 els ferroviaris van anar a la vaga per l’anivellació salarial dels sous del sector industrial l’aliança no va funcionar. Els ferroviaris van fer-se forts en les seves reclamacions i el govern va veure’s forçat a mantenir les seves taxes salarials. La vaga del ferrocarril va ser una derrota per al govern.

La reestructuració i regularització del sector miner va suposar un problema important per al país per l’acomiadament massiu de treballadors. Aquesta situació va comportar una sèrie de vagues i la demanda per part dels sindicats miners d’una vaga general que paralitzés el país.

La “triple aliança” va acordar una vaga general de suport als miners. El govern va tornar a obrir les negociacions i la vaga va ajornar-se, però novament va trencar-se el diàleg i els miners van amenaçar amb anar a la vaga general.

Això no va arribar a donar-se perquè la majoria del sindicalisme va rebutjar la celebració d’una vaga general per por a una onada revolucionària. La negativa de la “triple aliança” a actuar va generar una forta divisió en el si del moviment obrer que trigarà en superar-se. Finalment, la solució del conflicte amb els miners va ser negociada per Lloyd George.

Tot i que Alemanya ja no representava cap amenaça de competència comercial, la recuperació econòmica anglesa va ser difícil. Els mercats internacionals, que fins a l’inici de la guerra estaven controlats pels britànics, van veure’s ocupats per d’altres potències emergents com Estats Units i Japó.

La pujada dels preus dels productes d’exportació, deguda a l’augment dels salaris dels treballadors que van aconseguir les Trade Unions, i l’elevada cotització de la lliura esterlina van ser altres factors que van dificultar la recuperació econòmica.

Els soldats desmobilitzats rebien un subsidi durant 50 setmanes si no trobaven treball i un cop aquest pla econòmic va esgotar-se, va ser substituït per un pla de contribucions que cubria gairebé a la totalitat de treballadors, exceptuant al servei domèstic, els jornalers agrícoles i els funcionaris.

Altres problemes importants van viure’s a l’Índia i a Irlanda. La qüestió de l’Índia serà un greu conflicte per a tots els successius governs britànics amb la proliferació dels moviments independentistes, i en especial amb la figura de Gandhi.

La qüestió irlandesa va tenir una solució que va començar a marcar Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidarà a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. El 1918 el Sinn Fein dirigit per De Valera va aconseguir 73 escons als comicis i va trencar amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda.

Aquesta situació suposarà el 1920 una confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic que portarà a una sortida negociada entre irlandesos i britànics. L’illa va dividir-se en dos parts, el nord amb majoria protestant quedava sota sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia la independència. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes.

Aquest és l’inici d’una Irlanda independent. Ara el problema passarà a ser una guerra civil entre irlandesos on s’imposarà De Valera assumint el país cada cop una major autonomia respecte a la política britànica. El Sinn Fein rebutjarà la separació de l’Ulster i es mantindrà obert un conflicte que ha arribat als nostres dies amb una llarga llista d’atemptats terroristes perpetrats per l’IRA.

Aquest procés va suposar un fort desgast polític per al govern de Lloyd George que a les eleccions de 1922 va veure com els conservadors de Bonner Law van trencar la política unionista. Els liberals patiran un fort retrocés electoral.

1922-1929. El 1922 s’inicia una etapa conservadora amb un fort problema intern en el lideratge del Partit Conservador provocada per la potència que tenia a la societat britànica la figura de Lloyd George. En un context de crisi de partit Law va haver de dimitir el 1923 per problemes de salut convocant-se unes noves eleccions que van guanyar novament els conservadors i van confirmar al laborisme com a segona força política.

Els conservadors sense majoria absoluta no van acceptar l’encàrrec de formar govern que si van acceptar els laboristes de MacDonald que formaven govern el 1924 amb el suport dels liberals. Per primer cop a Europa un partit socialdemòcrata governava en solitari.

Aquesta situació era molt fràgil pels laboristes que depenien del recolzament liberal per mantenir-se al govern. Els liberals només van recolzar el govern laborista durant nou mesos, el que provocaria un nou avançament electoral.

En aquest breu període els laboristes no van poder desplegar una política forta. Només van poder insinuar-se alguns canvis a la política social enfrontant-se al problema de la vivenda i a la política exterior amb el reconeixement de l’URSS. Després d’aquest parèntesi laborista els conservadors recuperaran la majoria absoluta per l’enfonsament del Partit Liberal.

MacDonald era un bon administrador. Però tot i que ell tenia capacitats per exercir com a primer ministre, el seu partit encara no estava preparat per tenir el poder. Els sindicats encara tenien una influència desproporcionada dins del partit i la connexió entre l’equip de govern i el partit no funcionava amb fluïdesa.

El pas dels laboristes pel govern va ser tant breu que semblava que hagués estat un fracàs, però en realitat va demostrar que la socialdemocràcia podia arribar al poder sense que s’enfonsés el país, trencant la tradicional alternança britànica entre conservadors i liberals.

La premsa conservadora (Daily Mail) va reaccionar molt durament contra el govern de MacDonald iniciant una persecució desencadenada per la publicació d’una carta dels dirigents de la Internacional Comunista que descrivien un quadre pre-revolucionari a Gran Bretanya i comparaven a MacDonald amb Kerenski.

En realitat, el Partit Comunista anglés no tenia molt suport social, però aquest anàlisi erroni dels comunistes russos va donar lloc a una forta campanya de pressió conservadora perquè els liberals retiressin el seu suport al govern laborista. Tot i que aquesta carta era una falsificació, el laboristes sortirien derrotats en les eleccions.

Tot i les crítiques, els laboristes van demostrar que podien arribar al poder sense desencadenar un procés revolucionari a Gran Bretanya i van prendre contacte amb el poder per primer cop.

Quan el 1924 es tornin a convocar eleccions, els liberals perdran definitivament la seva capacitat d’alternança. Els canvis socials que havia provocat la Gran Guerra van provocar l’alteració del mapa polític britànic i l’arrelament del sistema democràtic. Els liberals van perdre la seva credibilitat, primer donant suport als laboristes i després provocant la caiguda del govern als nou mesos.

Els liberals van patir una fugida de vots cap als conservadors i els laboristes que va possibilitar el retorn conservador al poder amb el govern Baldwin que deixarà en suspens les relacions amb l’URSS i restablirà una política de mà dura a l’Índia.

Baldwin intentarà erosionar les bases socials del laborisme enfrontant-se amb els sindicats. El govern va regular finalment el sector de la mineria sense que es produïssin negociacions amb els sindicats el que va provocar que aquests convoquessin una vaga del sector del carbó que va derivar en una vaga general el 1926.

L’increment de l’atur i la minimització del subsidi per als aturats va suposar que tots els sectors laborals anessin a la vaga paralitzant el país davant d’aquesta ofensiva conservadora. La pressió dels treballadors per millorar les seves condicions socials i la poc realista política econòmica d’intentar recuperar ràpidament els nivells de pre-guerra van provocar importants tensions socials que van esclatar amb la vaga de 1926.

El context de la vaga va polaritzar la situació política britànica entre les opcions conservadora i laborista que era l’únic fre a davant de l’ofensiva conservadora. Els liberals van diluir-se totalment. Finalment, el conflicte va resoldre’s per la via de la negociació amb els sindicats i la retirada del procés de regularització del sector del carbó.

El 1928 els conservadors per intentar reduir l’increment del vot popular cap el laborisme, van extendre el vot a les dones en condicions d’igualtat respecte als homes perquè consideraven que tindrien una tendència política més conservadora. Aquesta premissa no va complir-se i els laboristes van imposar-se.

1929-1940. Així, el 1929 els laboristes de MacDonald van ser per primer cop la formació més votada, el que va permetre que es formés un nou govern laborista. El sistema britànic tornava així a convertir-se en un bipartidisme, ara entre tories i laboristes amb un Partit Liberal sense transcendència.

L’ascens del laborisme el 1929 com a primera força política va permetre que es rectifiqués la política social i laboral britànica reobrint les negociacions amb els sindicats i es donés un gir en política exterior. El govern laborista defensarà una política de desarmament, restablirà les relacions diplomàtiques amb l’URSS i restablirà les negociacions amb el Consell Nacional Indi.

Es pactarà la regulació del sector miner amb els sindicats per evitar noves tensions. La política laborista serà reformista, però en cap cas rupturista ni revolucionària. Respecte a l’Índia, els laboristes intentaran exportar el model canadenc i a Palestina hauran de fer front a una tensió creixent entre els immigrants jueus i els palestins autòctons.

A Gran Bretanya la crisi econòmica de 1929 no va tenir unes conseqüències tant dramàtiques com a Estats Units o Alemanya. El 3% peró el govern Mac Donald va veure’s limitat en el seu creixement per la crisi econòmica que dividirà al laborisme.

Índex comparatiu d’aturats a Gran Bretanya, Alemanya i Estats Units (1927-37):

El laborisme va dividir-se entre dos propostes per superar la crisi. D’una banda, Snowden considerava que la crisi s’havia originat per un desequilibri conjuntural del mercat i que es resoldria amb l’autoregulació del mercat. Segons aquesta teoria el crac de 1929 seria conseqüència d’una crisi cíclica i el govern no havia d’intervenir o, en tot cas, reduir les seves despeses per no incrementar el dèficit públic.

D’altra banda, Keynes considerava que no es tractava d’una crisi cíclica, sinó d’una depressió estructural que requeria de noves polítiques amb l’Estat intervenint com a agent econòmic actiu per generar llocs de treball i augmentar els salaris per regenerar la demanda i autoregular i equilibrar novament el mercat.

Els sindicats britànics també demanaven l’intervencionisme de l’Estat. Dins del laborisme, Mosley va apostar també per la postura intervencionista amb el control estatal sobre les transaccions comercials per transferir rendes del sector comercial al sectors productius. La política de Mosley resultava heterodoxa per a les polítiques econòmiques realitzades fins aleshores.

MacDonald va apostar finalment per aplicar una política ortodoxa provocant una crisi de govern per la divisió interna del laborisme a l’hora d’aplicar un increment de la cobertura d’atur als treballadors sense feina. La contenció de la despesa que suposava la política econòmica ortodoxa implicava la conveniència d’un retorn a les polítiques d’unió nacional.

MacDonald va resoldre la crisi de govern proposant un nou govern d’unió nacional que recolzés la seva política econòmica. Així, MacDonal s’aliarà amb els conservadors però no rebrà el suport dels laboristes i els liberals. El govern nacional no va aconseguir salvar la lliura i Gran Bretanya va haver d’abandonar el patró or. Amb aquest panorama econòmic es va arribar a les eleccions de 1931.

Als comicis de 1931 els conservadors van tornar a imposar-se, formant un nou govern conservador d’unió nacional dirigit pel laborista MacDonald. L’home fort del nou govern era el ministre d’Hisenda; Neville Chamberlain. Les primeres mesures del govern per superar la crisi van ser de tipus proteccionista i van retallar els subsidis.

Fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es viurà una nova etapa conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain (1935-40). Gran Bretanya va demostrar una solidesa interna i una fe inamovible en el funcionament parlamentari que li va permetre afrontar amb èxit els greus problemes interns i el perill que suposava la proliferació dels totalitarismes a Europa.