A Gran Bretanya la dinàmica política es caracteritzava pel bipartidisme entre el Partit Conservador (Tories) i el Partit Liberal (Whigs). Ja des del segle XVIII aquests dos partits s’havien alternat en el poder en una alternança que durarà fins el segle XX.

Entre conservadors i liberals hi havia inclús certes coincidències ideològiques. No serà fins 1906 quan una sèrie d’organitzacions obreres i organitzacions independents com la Societat Fabiana trenquin amb els liberals per presentar una candidatura independent sota el nom de Comitè de Representació del Treball que serà la base del nou Partit Laborista que es consolidarà com un partit autònom mediatitzat pels sindicats.

Els liberals van intentar reaccionar amb la Llei Osborne de 1909 prohibint la utilització de fons sindicals amb fins polítics. Això va suposar que els laboristes creessin una nova estructura de partit que els va reforçar. La representació laborista va ser reduïda fins 1918 quan amb la nova reforma electoral s’arribarà a superar els liberals en vots (no en escons).

Així, el tradicional bipartidisme britànic va veure’s modificat per un sistema tripartit entre conservadors, liberals i laboristes. Els liberals aviat es veuran eclipsats pels laboristes que van passar a ser una alternativa de govern real.

El Partit Laborista no tenia una ideologia definida fins 1918 quan va elaborar-se el primer programa que buscava homogeneïtzar el partit. Es demanarà la redistribució de la riquesa mitjançant el sistema contributiu, una política social estatal i la previsió de la nacionalització d’algunes indústries bàsiques (mineria, transport, energia i holdings manufacturers) per crear una economia mixta.