La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.
El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.
Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.
El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.
Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.
Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional, va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.
El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.
Lletra de l’himne nacional francès:
Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!
Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!
Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!
Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!
Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!
Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!
Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!
Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.
