A la França d’entreguerres hi havia un ventall de partits que anava des del comunisme fins a l’extrema dreta. La laïcització de l’Estat per part del govern sumada a la influència de sectors radicals va suposar l’aparició de partits d’extrema dreta.
El 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.
L’SFIO tenia una bona implantació en el món obrer i als sectors profesionals de la classe mitjana. El seu punt feble va ser el món rural. El 1920 sorgirà el Partit Comunista Francès com a escissió de l’SFIO. Això va suposar que l’SFIO fos l’única formació que representés l’esquerra republicana. En el període d’entreguerres el seu principal dirigent serà Leon Blum.
El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els drets individuals, l’antisemitisme i el laïcisme de l’Estat i la societat. El Partit Radical defensarà un règim republicà democràtic on els drets de l’individu estiguessin davant de l’Estat i el col·lectivisme socialista.
Els radicals promouran la màxima difusió de la propietat privada contra els monopolis i el col·lectivisme. El Partit Radical funcionava més com a moviment que com a partit, deixant un gran marge d’actuació per al lideratge personal de dirigents com Clemenceau, Herriot o Dadalier.
L’elit política i les bases del partit, amb comitès locals, mantindran una dualitat de poder mentre la secció parlamentària es mourà entre el pacte amb el centre-dreta i l’esquerra. Les bases radicals tendiran a refermar l’opció de l’aliança amb l’esquerra de l’SFIO amb la política social com a element comú però rebutjant el col·lectivisme. En el pacte amb el centre-dreta es refermarà l’ideari nacionalista radical posant com a condició el laïcisme. Aquesta situació garantia la complexitat de la política francesa.
El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federació Republicana i l’Aliança Democràtica de Poincaré.
L’Aliança Democràtica era l’aparell electoral i parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econòmic i burgesos. Aquest partit va sorgir del pacte d’una sèrie de dirigents liberals i republicans. Poincaré va ser president de la República entre 1913 i 1920 i posteriorment serà cap de govern.
La Federació Republicana estava composada per catòlics republicans i conservadors i nacionalistes. Eren antilaïcistes però acceptaven la República amb una posició moderada i matisada davant l’Afer Dreyfus. Poincaré liderarà el 1919 la fusió d’aquests dos partits en l’Entesa Democràtica com a coalició electoral de centre-dreta.
Els enemics del sistema eren a l’esquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquistes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme de tipus revolucionari però van moderar-se en el període d’entreguerres.
El principal partit d’esquerra era el Partit Comunista Francés (PCF) constituït el 1920 per l’escissió de l’SFIO que va produir-se per l’entrada d’aquests a la III Internacional. Pels comunistes la República era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF estarà marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionària. Els seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del comunisme francès) i Thorez (secretari general del PCF). El Partit Comunista creixerà el 1936 quan va acceptar la República i va incorporar-se a la política del Front Democràtic d’esquerres.
Altres elements hostils a la República seran el nacionalistes radicals antialemanys revengistes que negaven la III República per la rendició davant Alemanya de 1870. Volien recuperar l’hegemonia francesa a Europa substituint la república democràtica per un règim de força que pogués recuperar Alsàcia i Lorena.
Els dos principals referents d’aquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acció Francesa.
La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la República per la seva claudicació davant Alemanya i demanarà una República presidencialista autoritària.
D’altra banda, l’Acció Francesa de Maurras eclipsarà la Lliga dels Patriotes amb un líder carismàtic. Maurras voldrà recuperar la unitat nacional prenent com a referència la França de Lluís XIV. Tot i no ser monàrquic, defensarà la restauració de la monarquia borbònica per recuperar un règim fort.
Maurras rebutjarà el laïcisme perquè era un element de disgregació espiritual. El seu objectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per això s’havia d’excloure els quatre estats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta exclusió només seria de drets. El discurs articulat per Acció Francesa serà el veritable enemic de la III República.
