L’exèrcit va constituir un dels grans pilars del sistema de la Restauració tot i que va quedar subordinat al poder civil mitjançant una reial ordre de 1875 que establia que la seva missió era exclusivament la defensa de l’Estat i la independència del país. Com a contrapartida, mitjançant la seva relació privilegiada amb la Corona, s’atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es proveïa l’exèrcit d’un pressupost elevat. A més, els ministres de la Guerra acostumaven ser generals.

D’aquesta manera, els militars van jugar un important paper en tots els àmbits de la vida política del país i de l’administració pública. Els Capitans Generals van ser nomenats senadors vitalicis; els pressupostos militars i la política de personal eren competències exclusives dels militars. L’exèrcit només estava subordinat a la figura del rei que es convertia en un “rei soldat”. L’exèrcit va aconseguir formes autònomes de poder polític arribant a convertir-se amb el temps en un poder quasi independent dins de l’aparell estatal.

D’aquesta manera, el torn pacífic va eliminar del panorama polític restauracionista els continus pronunciaments militars i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola que havia caracteritzat el segle XIX. Aquest pacte entre l’exèrcit i l’Estat va ser un pacte no escrit pel qual l’exèrcit deixava de banda la seva intervenció constant en la vida política del país. A partir de la integració dels militars ja no hi hauria cops d’Estat que desestabilitzessin el sistema, l’exèrcit es retirava a les casernes a canvi de l’autonomia militar concedida pel poder civil.

Les reformes militars. L’exèrcit requeria de la necessitat de realitzar una sèrie de reformes de caràcter urgent perquè es trobava força endarrerit i la seva jerarquia de comandaments presentava una important macrocefàlia. El 1884 hi havia 27.000 caps i oficials per tan sols 90.000 soldats. A més, el cos de soldats estava format per membres de les classes socials més baixes. Entre 1890 i 1912, per la quantitat de 1.500 pessetes (2.000 a Canàries), els que podien pagar tenien l’exempció del servei militar. Al voltant del 50% dels soldats enviats a fer el servei militar a les colònies van morir, les tropes estaven mal dotades i el pressupost militar no permetia pagar els sous. Davant d’aquesta situació, van produir-se tres intents de reforma de l’exèrcit que van acabar frustrats.

Intents de reforma militar:

1. Arsenio Martínez Campos (Ministre de la Guerra entre 1879 i 1882). Va crear la Academia General Militar.

2. General Manuel Cassola (Ministre de la Guerra). El 1887 va intentar un ambiciós projecte de reforma que va ser frustrat després d’amplis debats polítics i fortes resistències dels propis militars. Després del fracàs de la seva reforma militar i amb motiu de la manca de recolzament en el si del propi govern, Cassola va dimitir.

La seva proposta hagués suposat la introducció de:

• Servei Militar Obligatori (per tothom).
• Creació del Servei d’Estat Major.
• Supressió de la dualitat dels cossos militars.

3. José López Domínguez (1892-1895). Va suprimir l’Acadèmia General Militar i va crear noves regions militars per optimitzar els cossos de l’exèrcit. Les seves van ser reformes d’abast limitat que no van servir per a modernitzar realment l’exèrcit. No seria fins a partir de 1912 quan s’acabés amb el sistema d’excepció del servei militar mitjançant una quota de pagament. Tot i això, a la pràctica, continuarien funcionant mitjançant les substitucions (pobres per rics).