L’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.
L’esclat i l’evolució de la guerra semblava haver donat la raó als escepticistes de la dreta radical de finals del segle XIX. Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat?
Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals.
Aquella gent que havia anat a la guerra amb una ingènua alegria inicial retornaria a les seves cases amb l’esperit trasbalsat per l’envergadura de l’experiència viscuda. La violència, l’embrutiment, la mort com a experiència quotidiana, els abusos practicats sobre la població civil, la vida amb la por constant a morir instal·lada al cos… Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Això va quedar reflectit en la literatura d’entreguerres que va donar lloc a obres com Res de nou a l’oest de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque o El foc del periodista francès Henry Barbusse.
Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una bona part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra.
Amb serioses dificultats per refer la seva vida normal després de passar-se quatre llargs anys de lluita en el front, molts joves van començar a sentir-se mereixedors que el nou món nascut després de la Primera Guerra Mundial fos per aquells que s’havien jugat la vida en el conflicte. Així, van començar a organitzar-se lligues d’antics combatents i associacions de cossos armats selectes. Algunes d’aquestes associacions tenien un caràcter corporatiu basat en la defensa de les situacions d’invalidesa o atur, però bona part d’elles van anar adquirint un caràcter radical fonamentant la seva ideologia en les línies que havia anunciat la crisi cultural de finals del segle XIX: rebuig dels valors propis de la Il·lustració, el liberalisme i el socialisme.
Aquest esperit de crisi cultural va trobar amb la postguerra un espai adequat per a l’apologia de la sublevació contra la modernitat expressada prèviament. I és que la Gran Guerra va esdevenir un catalitzador que va permetre la conversió d’unes idees que s’havien mantingut limitades a una determinada elit intel·lectual, amb escassa capacitat per arribar al conjunt de la societat, en un moviment de masses.
Arreu de l’Europa de postguerra els joves arribats de l’exèrcit van trobar-se amb les institucions d’abans del conflicte destruïdes, amb uns imperis esquarterats, amb nuclis de població incorporats a nous Estats contra la seva voluntat, i amb l’amenaça de l’esclat de revolucions obreres que volien seguir l’exemple de la Rússia soviètica i liquidar aquell món pel qual s’havien jugat la vida en el front. Els excombatents eren persones sense una gran experiència política prèvia i ràpidament van convertir-se en terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.
