Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.

Aquests dos partits van ser coneguts com a dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava, pe tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política. Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se permanentment amb problemes de divisió interna per l’aparició de diferents corrents d’opinió, especialment quan el partit es trobava en el govern.

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El torn de partits durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885):

El torn de partits durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902):

*Cánovas mor assassinat per un anarquista.

El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori. La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos.

El cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

La Restauració va suposar una forta centralització de l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació als alcaldes, passant per la figura dels governadors civils. Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a obtenir els resultats electorals que garantissin el torn dels partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de les províncies per assenyalar els candidats que s’havien d’imposar a les eleccions –inclús les xifres aproximades dels vots que havien de rebre els candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l’electorat amb coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la violència per atemorir els adversaris.

La xarxa caciquil:

• Cacics locals: Controlaven el marcat de treball.
• Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de resultar elegits.
• Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.

El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

El sistema restauracionista d’oligarquia i caciquisme beneficiava especialment, en una societat preindustrialitzada i analfabeta, a la pròpia oligarquia de propietaris agraris (noblesa i alta burgesia) que a la vegada estava emparentada amb els altres sectors econòmics del país. L’aliança entre l’aristocràcia terratinent i l’alta burgesia financera és una de les claus per entendre la naturalesa oligàrquica del règim de la Restauració.

La Restauració canovista és un mèrit conservador que va avortar el procés revolucionari i d’obertura democràtica iniciat en el Sexenni Democràtic. El sistema també eliminava la possibilitat d’una contrarevolució des de l’extrema dreta, eliminava els pronunciaments de la vida política i desacreditava els autoritarismes cabdillistes. El preu a pagar per l’estabilitat política d’aquelles dècades va ser la instauració d’un sistema repressiu i antidemocràtic que va fer impossible qualsevol participació del poble a les decisions polítiques. Tot tipus de progrés social quedava inutilitzat pel propi sistema.