Els règims liberals europeus van trobar-se en la dècada dels anys setanta del segle XIX davant del repte d’integrar en el seu si a les masses emergents. El liberalisme oligàrquic, els règims de les elits i els notables, ja no era capaç de donar resposta i solucionar els nous problemes polítics i culturals que s’estaven plantejant. Així, cada Estat va optar per una via per a solucionar la qüestió:
1. Democratització política progressiva. Es la via por la que van optar la Tercera República francesa, el Segon Reich alemany o la Itàlia unificada. El liberalisme s’aniria democratitzant amb la voluntat d’integrar en la vida política oficial a les noves forces socials emergents. Existia la necessitat de crear un nou consens nacionalitzador: la nació com a “plebiscit quotidià”.
2. Opció defensiva dels conservadors. Es la via de la Restauració canovista. Posava l’èmfasi en la difusió d’un nacionalisme estatalista de caràcter essencialista historicista i nostàlgic que obviava el tractament de qüestions com la democratització del sistema polític i s’oposava a fomentar la participació de la ciutadania.
Amb la Restauració Antonio Cánovas del Castillo no cercava el retorn al temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou sistema polític que superés alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels militars en la política i la proliferació de revoltes i enfrontaments civils. D’aquesta manera, la transició cap al sistema de la Restauració va estar marcat per la pugna entre moderats i alfonsins per fer-se amb el control del procés d’instauració del nou règim. Cánovas va haver de realitzar un difícil equilibri entre ambdues forces per evitar trencar la unitat alfonsina i a la vegada aconseguir el màxim suport.
Per aconseguir el seu objectiu, Cánovas va imposar-se dos grans objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i el conflicte carlí. Així, Cánovas buscava integrar a l’oposició dins del sistema de govern com a element de teòrica vigilància i denúncia dels errors del govern. D’aquesta manera l’oposició podria actuar amb un ampli marge legal d’actuació i es trobaria en una situació complementària respecte del govern.
La primera mesura política d’importància va ser la convocatòria d’eleccions per a unes Corts constituents, perquè la Constitució de 1869, defensada per les forces polítiques més democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la Primera República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou règim es realitzessin amb aquest sistema.
La Constitució de 1876, text que va mantenir-se en vigor fins el 1931, és un bon exemple de liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre el rei i el parlament. Era una Constitució de caràcter clarament conservador en la qual la classe política pactava respectar la Nació, la religió catòlica, la monarquia, la dinastia borbònica i la propietat capitalista.
La Constitució tenia una base conservadora on la corona era la peça clau del sistema. Així, el text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders molt amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de cridar als polítics per formar govern, convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Així, el govern no sortia de la voluntat popular, sinó de la voluntat del monarca.
Les Corts eren bicamerals i es composaven pel Senat (en part electiu i en part vitalici per dret propi i en part de nomenament reial) i el Congrés dels Diputats (de caràcter electiu). Així, la Constitució de 1876 implantava a Espanya una monarquia parlamentària, però l’aplicació pràctica del criteri de la sobirania compartida (rei i Corts) concedia a la corona un poder moderador suprem que va convertir el monarca en el màxim àrbitre del tornisme polític. El rei era qui possibilitava l’ascens o el descens al poder de les diferents organitzacions polítiques. No eren les Corts les que provocaven les crisis polítiques i feien caure els governs, sinó que les crisis ministerials es decidien entre l’elit política al marge del Parlament.
La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Com a resultat, el 1881 el percentatge de la població espanyola amb dret a vot no arribava al 5% de la població total del país –en el cas de Catalunya, els electors van passar de 410.000 a les eleccions de 1876 a poc més de 78.000–. La creixent intensificació de la lluita popular per aconseguir el sufragi universal masculí per part dels partits republicans i demòcrates a l’oposició portaria finalment els liberals a cedir i establir el sufragi universal masculí el 1890.
La Constitució també proclamava la confessionalitat de l’Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no se’n fes manifestació pública. En conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat per finançar l’església catòlica.
Amb la Restauració van eliminar-se moltes de les conquestes democràtiques del Sexenni Democràtic, tot i que el nou text constitucional comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis orgàniques posteriors que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió. L’estat d’excepció va deixar de ser una excepció per convertir-se en una regla habitual. El règim de la Restauració buscarà la inhibició de la ciutadania i al generar passivitat social provocarà el passotisme dels ciutadans respecte dels assumptes públics. Així, una de les principals característiques del sistema va ser la distància entre el país legal, regulat per la Constitució i el seu desenvolupament legislatiu, i el país real marcat per l’oligarquia i el caciquisme.
Amb la Restauració es difondrà una identitat oficial espanyola completament obsoleta i es bloquejarà la difusió d’alternatives actualitzadores de la idea de nació espanyola. Es recorrerà als valors considerats més genuïnament espanyols, és adir, conservadors, nostàlgics i passats de moda. Els conservadors van anar depositant en els propagandistes catòlics i a la pròpia Església la missió de divulgar un discurs nacionalitzador que no representava a la nació com quelcom nou, sinó com una herència del passat. La religió vindria a legitimar la autenticitat del discurs històric nacionalitzador. La Fe i la Pàtria estarien per sobre de la política i dels contingents humans.
La idea oficial de nació es basarà d’aquesta manera en el recurs a l’essencialisme identitari per la via de la divulgació de la nació espanyola dels nacionalistes catòlics i conservadors. La visió dogmàtica de la unitat i la coherència de l’Espanya catòlica es convertia en un obstacle per a l’aparició d’una autèntica estabilitat política i per a la integració social. Així començava a aparèixer la idea de les dues Espanyes.
Cánovas presentava Espanya com una “nación permanente” i una “realidad indisoluble”. Cánovas, a més, va posar especial èmfasi en la idea d’Espanya com una nació antiga, una realitat absoluta, transcendental i inqüestionable. Considerava la nació com quelcom consubstancial a la religió catòlica i a la institució monàrquica, identificant-se amb les visions més antiliberals i rebutjant tota visió pluralista o regionalista. Els drets individuals estarien subordinats als de la col·lectivitat nacional.
La proposta de Cánovas suposava el total rebuig a la idea d’una Espanya plural i significava la desautorització total dels provincianismes, regionalistes, foralistes, federalistes i iberistes. Era un atac en tota regla a les tesis de Pi i Margall al marginar la idea de nació política dels demòcrates. Espanya deixava de ser un espai on els ciutadans podien exercir els seus drets i manifestar les seves solidaritats. La idea metahistòrica de nació espanyola de Cánovas era totalment congruent amb el caràcter oligàrquic i antidemocràtic que aquest volia que adquirís el règim de la Restauració. El caràcter elitista del règim restauracionista acabaria ofegant les possibilitats nacionalitzadores capaces de mobilitzar conscientment els ciutadans i demanar-los sacrificis pel país.
