El concepte d’allò que políticament signifiquen dreta i esquerra neix amb la Revolució francesa. A la primera Assemblea Nacional de l’octubre de 1789, quan aquesta va traslladar-se a la sala de reunions de les Tulleries, els diputats d’ideologia més moderada van agrupar-se a la dreta de la presidència. Per contra, els partidaris de les reformes radicals van col·locar-se a l’esquerra. Així es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a cadascun dels estaments (clergat, noblesa o Tercer Estat) a una altra basada en les actituds i les idees polítiques.
Fins aleshores el terme dreta havia tingut sempre un valor positiu, i fins i tot era emprat en el llenguatge religiós (la gent que fos bona en vida acabaria a la dreta de Déu en el dia del Judici Final). Tanmateix, com que els partidaris de les idees més avançades de la Revolució van situar-se als seients de l’esquerra, això va possibilitar que, a partir del segle XIX, per a les persones de posicions polítiques més progressistes, l’esquerra s’identifiqués amb un valor positiu.
En qualsevol cas, tant la dreta com l’esquerra són molt més que meres opcions polítiques: són una cultura, és a dir, un conjunt complex de tradicions, de percepcions de la realitat, de formes d’identitat com a grup… Així, la dreta política des dels seus orígens es fonamenta en una defensa de la desigualtat originària i inevitable dels individus, i en el caràcter beneficiós per a la societat de mantenir aquesta desigualtat natural en termes de desigualtat social i econòmica.
No cal dir, que aquest punt de sortida no exclou que existeixin sectors de la dreta que mantinguin posicions favorables a l’acció dels poders públics en la correcció, o com a mínim l’apaivagament, de les formes més dures de pobresa i marginació. El què és important és destacar el caràcter positiu que la dreta dóna a l’existència de les desigualtats entre els individus. I dins de la dreta política podem distingir dos grans grups: la dreta moderada i la dreta radical o extrema (també anomenada ultradreta).
La dreta moderada és aquella que al llarg del segle XIX va anar assumint valors de tolerància respecte a la pluralitat política i de pensament i va adaptar-se a la imposició dels principis de la Revolució francesa, tot i matisar-los en favor de les idees favorables a l’individualisme enfront dels principis més propers a la solidaritat i la igualtat que defensaven les esquerres.
D’altra banda, en els inicis del món contemporani, l’opció política que anomenem dreta radical o extrema dreta implicava la negativa a l’acceptació dels valors culturals associats amb les revolucions liberals i, especialment, amb la Revolució francesa, tot rebutjant els principis que es concretaven en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Així, la dreta radical es presentava contrària a la igualtat de les persones, a la participació del poble en la construcció del poder polític a través d’un govern escollit per la nació, a la llibertat de pensament, d’associació, de manifestació, de publicació d’idees… És a dir, encarnava la contrarevolució.
Els moviments contrarevolucionaris de la darreria del segle XVIII i una bona part del segle XIX es basaven en la inversió dels principis inspiradors de la dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, tot defensant la desigualtat natural entre les persones, l’existència d’una jerarquia que reflectia la voluntat de Déu, i el poder absolut del rei en contra del principi de la sobirania nacional i del govern representatiu.
Així, autors legitimistes com ara Joseph de Maistre o Louis de Bonald van plantejar a la mateixa França, un cop restaurada la monarquia absoluta a la segona dècada del segle XIX, que els principis sota els quals s’havia organitzat la societat de l’Antic Règim eren immutables, defensant la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.
Però no només la noblesa i el clergat van participar del pensament de la dreta radical, també van existir sectors populars, influenciats pels aristòcrates, que van defensar, molts cops amb les armes a les mans, el retorn al món ordenat d’acord amb el sistema previ a les revolucions que al llarg del vuit-cents van anar imposant el sistema liberal arreu de l’Europa occidental. Un bon exemple d’això el trobem en el carlisme, identificat per molts dels seus seguidors amb el retorn a un món idíl·lic, sense els canvis trasbalsadors que van suposar les idees i les transformacions socials derivades de la Il·lustració i la industrialització.
El segle XIX normalment és identificat com un període de confiança absoluta en la raó, en el coneixement derivat de la capacitat de l’ésser humà per arribar a ser capaç de comprendre empíricament el principi de les coses que l’envoltaven, de la reducció de tot a través de la ciència positiva, sempre quantificable, i a la capacitat de fer previsions de qualsevol cosa, inclús de les relacions socials. I en bona part és així, però aquesta és només la història dels grans pensadors i dels dirigents polítics dominants.
D’aquesta manera, al costat dels grans principis racionalistes que van inspirar la gran cultura dominant del segle XIX, també van sorgir moviments artístics, literaris i de cultura popular que van expressar el valor superior de les emocions i una forma sentimental d’aproximar-se i entendre la realitat. El romanticisme i la revalorització de determinades formes de l’art popular o folklòric són algunes de les manifestacions d’aquesta manera d’aproximar-se a la comprensió de l’ordre social i natural a través d’uns mecanismes allunyats del racionalisme pur. I és en elles on la dreta radical s’instal·laria com a font per nodrir el seu imaginari.
