El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

El naixement de la dreta radical en el segle XIX

El concepte d’allò que políticament signifiquen dreta i esquerra neix amb la Revolució francesa. A la primera Assemblea Nacional de l’octubre de 1789, quan aquesta va traslladar-se a la sala de reunions de les Tulleries, els diputats d’ideologia més moderada van agrupar-se a la dreta de la presidència. Per contra, els partidaris de les reformes radicals van col·locar-se a l’esquerra. Així es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a cadascun dels estaments (clergat, noblesa o Tercer Estat) a una altra basada en les actituds i les idees polítiques.

Fins aleshores el terme dreta havia tingut sempre un valor positiu, i fins i tot era emprat en el llenguatge religiós (la gent que fos bona en vida acabaria a la dreta de Déu en el dia del Judici Final). Tanmateix, com que els partidaris de les idees més avançades de la Revolució van situar-se als seients de l’esquerra, això va possibilitar que, a partir del segle XIX, per a les persones de posicions polítiques més progressistes, l’esquerra s’identifiqués amb un valor positiu.

assemblea nacional.jpg

En qualsevol cas, tant la dreta com l’esquerra són molt més que meres opcions polítiques: són una cultura, és a dir, un conjunt complex de tradicions, de percepcions de la realitat, de formes d’identitat com a grup… Així, la dreta política des dels seus orígens es fonamenta en una defensa de la desigualtat originària i inevitable dels individus, i en el caràcter beneficiós per a la societat de mantenir aquesta desigualtat natural en termes de desigualtat social i econòmica.

No cal dir, que aquest punt de sortida no exclou que existeixin sectors de la dreta que mantinguin posicions favorables a l’acció dels poders públics en la correcció, o com a mínim l’apaivagament, de les formes més dures de pobresa i marginació. El què és important és destacar el caràcter positiu que la dreta dóna a l’existència de les desigualtats entre els individus. I dins de la dreta política podem distingir dos grans grups: la dreta moderada i la dreta radical o extrema (també anomenada ultradreta).

La dreta moderada és aquella que al llarg del segle XIX va anar assumint valors de tolerància respecte a la pluralitat política i de pensament i va adaptar-se a la imposició dels principis de la Revolució francesa, tot i matisar-los en favor de les idees favorables a l’individualisme enfront dels principis més propers a la solidaritat i la igualtat que defensaven les esquerres.

D’altra banda, en els inicis del món contemporani, l’opció política que anomenem dreta radical o extrema dreta implicava la negativa a l’acceptació dels valors culturals associats amb les revolucions liberals i, especialment, amb la Revolució francesa, tot rebutjant els principis que es concretaven en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Així, la dreta radical es presentava contrària a la igualtat de les persones, a la participació del poble en la construcció del poder polític a través d’un govern escollit per la nació, a la llibertat de pensament, d’associació, de manifestació, de publicació d’idees… És a dir, encarnava la contrarevolució.

declaracio-drets-home-ciutada-1789.jpg

Els moviments contrarevolucionaris de la darreria del segle XVIII i una bona part del segle XIX es basaven en la inversió dels principis inspiradors de la dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, tot defensant la desigualtat natural entre les persones, l’existència d’una jerarquia que reflectia la voluntat de Déu, i el poder absolut del rei en contra del principi de la sobirania nacional i del govern representatiu.

Així, autors legitimistes com ara Joseph de Maistre o Louis de Bonald van plantejar a la mateixa França, un cop restaurada la monarquia absoluta a la segona dècada del segle XIX, que els principis sota els quals s’havia organitzat la societat de l’Antic Règim eren immutables, defensant la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

maistre.jpg
Joseph de Maistre
bonald.jpg
Louis de Bonald

Però no només la noblesa i el clergat van participar del pensament de la dreta radical, també van existir sectors populars, influenciats pels aristòcrates, que van defensar, molts cops amb les armes a les mans, el retorn al món ordenat d’acord amb el sistema previ a les revolucions que al llarg del vuit-cents van anar imposant el sistema liberal arreu de l’Europa occidental. Un bon exemple d’això el trobem en el carlisme, identificat per molts dels seus seguidors amb el retorn a un món idíl·lic, sense els canvis trasbalsadors que van suposar les idees i les transformacions socials derivades de la Il·lustració i la industrialització.

El segle XIX normalment és identificat com un període de confiança absoluta en la raó, en el coneixement derivat de la capacitat de l’ésser humà per arribar a ser capaç de comprendre empíricament el principi de les coses que l’envoltaven, de la reducció de tot a través de la ciència positiva, sempre quantificable, i a la capacitat de fer previsions de qualsevol cosa, inclús de les relacions socials. I en bona part és així, però aquesta és només la història dels grans pensadors i dels dirigents polítics dominants.

D’aquesta manera, al costat dels grans principis racionalistes que van inspirar la gran cultura dominant del segle XIX, també van sorgir moviments artístics, literaris i de cultura popular que van expressar el valor superior de les emocions i una forma sentimental d’aproximar-se i entendre la realitat. El romanticisme i la revalorització de determinades formes de l’art popular o folklòric són algunes de les manifestacions d’aquesta manera d’aproximar-se a la comprensió de l’ordre social i natural a través d’uns mecanismes allunyats del racionalisme pur. I és en elles on la dreta radical s’instal·laria com a font per nodrir el seu imaginari.

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS