La Revolució de Setembre de 1868 va crear un clima favorable a les llibertats polítiques i sindicals, fet que va permetre l’auge del moviment obrer després de la repressió dels anys del moderantisme. En aquest context van aparèixer el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i el sindicat Les Tres Classes de Vapor de tendència reformista i pro republicana que reunia tots els oficis del sector tèxtil de Barcelona (filadors, teixidors mecànics i jornalers) sense sobrepassar el seu àmbit.
D’altra banda, la Primera Internacional (AIT) havia nascut a Londres el 1864 com a amalgama d’organitzacions i individualitats representants del moviment obrer i amb la intenció de presentar la classe treballadora com a eix de qualsevol canvi polític i social radical. L’AIT estava dividida en dues grans tendències: el marxisme i l’anarquisme.
Per a Marx, el socialisme havia de ser la conseqüència de l’existència d’un sistema capitalista altament desenvolupat i d’una classe obrera madura i ben organitzada que sota la direcció d’un partit obrer assoliria el triomf revolucionari. Per contra, Bakunin confiava en la possibilitat de la revolució immediata i per a realitzar-la confiava en les masses de treballadors agraris i urbans que empesos per la misèria protagonitzessin un aixecament, tot rebutjant les tàctiques marxistes del joc polític. Davant aquesta diversitat de postures, el trencament de l’AIT es faria efectiu en poc temps i aquesta divisió també es traslladaria a Espanya.
Amb motiu de la Revolució de 1868, el Comitè Central de l’AIT va enviar a Espanya un enviat, l’italià garibaldià Giusseppe Fanelli, que va visitar Madrid i Barcelona per crear-hi els primers nuclis de la Internacional Obrera i donar a conèixer els seus principis: propietat col·lectiva de la terra i dels instruments del treball, i emancipació del proletariat. Fanelli, en la seva visita a Espanya va difondre els ideals anarquistes com si aquests fossin els de la Internacional Obrera. Membre de l’organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, Fanelli va connectar a Madrid amb membres del centre cultural obrer Fomento de las Artes, i a Barcelona amb líders com Lorenzo Pellicer i Ramon Farga Pellicer, representants d’un grup més heterogeni que el madrileny.
El 1869, els conflictes socials van esclatar a Espanya amb duresa: van produir-se atacs a la propietat, ocupacions de terres, motins i saqueigs, i les vagues urbanes van multiplicar-se. En aquestes condicions va produir-se un aixecament republicà, el setembre, que seria durament reprimit. El fracàs de la insurrecció seria un factor decisiu en l’encaminament del moviment obrer cap a l’abstencionisme polític i l’anarquisme en constatar que l’Estat espanyol donava l’esquena a les reivindicacions dels treballadors.
A partir del 1869, l’ internacionalisme va difondre’s per tota Espanya, i cap al 1870 ja hi havia uns 7.000 afiliats de l’AIT, dels quals un terç eren de la ciutat de Barcelona, un altre terç de la resta de Catalunya, i el terç restant procedia de la resta de l’Estat, fonamentalment d’Andalusia i el País Valencià. En aquest context, les societats obreres de Barcelona van convocar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) on van estar representades totes les tendències obreristes (bakuninistes, cooperativistes i sindicalistes).
En el congrés obrer de 1870 van debatre’s quatre grans temes: l’acció sindical, les cooperatives, l’organització obrera i la lluita política. Van adoptar-se acords clarament concordants amb la línia anarquista de l’obrerisme, es va definir la vaga com l’arma fonamental del proletariat, va establir-se l’apoliticisme i com a instrument per a la revolució social va establir-se l’acció directa tot refusant el cooperativisme. La FRE va inclinar-se per establir sindicats d’ofici connectats en dos nivells, d’una banda els d’un mateix ofici en un mateixa localitat, i per sobre les federacions locals. A aquest èxit de la FRE va contribuir el fet que els sindicats Les Tres Classes de Vapor i la Unió Manufacturera li donessin suport.
En mig d’aquest auge de l’anarquisme, el 1871 arribaria a Madrid Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, i va impulsar la creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorable a les posicions marxistes. Integrat per figures com Pablo Iglesias, Francisco Mora i José Mesa, aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya favorable a les necessitats que la classe obrera conquerís el poder polític.
Paral·lelament, el fracàs de la Comuna de París de 1871 va marcar l’inici de la decadència de l’AIT que va veure com l’organització era il·legalitzada arreu d’Europa. En canvi, els fets de la Comuna van apassionar els internacionalistes espanyols mentre que el govern liberal, temorós d’un contagi revolucionari, va posar en marxa una política repressiva que comportaria la il·legalització de la FRE el 1872.
Per a la FRE s’obria un període clandestinitat, i els fets de la Comuna van contribuir a consolidar la separació entre l’obrerisme i el republicanisme. A nivell intern, les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar amb l’expulsió del grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista, però la majoria de les organitzacions espanyoles de l’AIT van mantenir l’orientació bakuninista, fet que es consolidaria quan els sindicats catalans van desentendre’s de la Internacional.
Novament en la legalitat, el 1873, els nuclis espanyols de la FRE van continuar la seva expansió i durant la Primera República van assolir el seu màxim nombre d’afiliats, prop de 40.000. Dins de l’organització van anar imposant-se els postulats revolucionaris per sobre del pragmatisme. Després del fracàs de les revoltes cantonalistes, en les quals van participar nombrosos elements bakuninistes, es posaria punt i final a la col·laboració entre l’anarquisme i el republicanisme i s’iniciaria el declivi de la FRE.
El nou règim de la Restauració il·legalitzaria la FRE que va haver de moure’s en la clandestinitat mentre patia una sagnia espectacular de militància en les federacions locals i per part dels sindicats afiliats. Tanmateix, la trajectòria de la FRE va configurar el que serien l’anarquisme i els socialisme marxista a Espanya fins els anys trenta del segle XX. Així, l’anarquisme va mantenir la seva supremacia a Andalusia i el “triangle revolucionari” (Barcelona, Saragossa i València), mentre que el socialisme controlaria Madrid, Astúries i el País Basc.
