L’experiència dels primers anys vint va fer evident que l’Europa de postguerra no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals.
El primer pas en aquesta direcció seria el Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra tot reduint raonablement les reparacions de guerra i millorant la capacitat alemanya de pagament. A continuació, França va cedir en les seves exigències i va abandonar el Ruhr.
El següent pas en la millora de les relacions internacionals va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925 es signaven els importants Acords de Locarno en la ciutat suïssa del mateix nom.
Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia i Alemanya, van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:
1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.
2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.
3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.
4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.
5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.
La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Un nou clima que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya a la Societat de Nacions el 1926. Un nou estil, basat en el diàleg, inaugurava una nova etapa política. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics bel·ligerants.
Com a conseqüència d’aquest ambient de distensió s’arribarà a signar el Pacte Briand-Kellogg, que representava un pilar decisiu en la política de seguretat col·lectiva. Aristide Briand va fer una crida internacional en favor de la pau que va prendre forma en la proposta al secretari d’Estat nord-americà Frank B. Kellog. Acceptat pel polític dels EUA, el pacte seria signat l’agost de 1929 a la ciutat de París. El pacte era signat per 63 països i suposava la “renúncia general a la guerra”, que quedava il·legalitzada.
Amb l’entrada d’Alemanya a la SDN començava un nou període daurat per aquest organisme. De 1925 a 1930 l’organisme tindria molt de prestigi exercint el seu arbitratge en diferents ocasions i, fins i tot, solucionant litigis entre els països. Una època de conferències internacionals va fer creure que Europa definitivament havia liquidat les seves diferències i, fins i tot, va arribar a plantejar-se la creació d’una unió duanera d’Europa.
La majoria d’Estats van reduir els seus efectius militars per primera vegada, com preparant-se per a una llarga etapa de pau. Es parlaria de la guerra, de la Gran Guerra, com d’una catàstrofe que mai més es tornaria a produir.
Pel sistema capitalista s’inaugurava una etapa de creixement. L’expansió continuada de la segona meitat dels anys vint va permetre creure que finalment s’havia trobat la solució a les tradicionals crisis cícliques. Els “feliços anys vint” dels Estats Units tindrien finalment la seva correspondència europea.
La generació que havia sobreviscut als horrors de la guerra per fi podia gaudir d’un període de prosperitat. El Pla Young de 1930 tornaria a reduir els deutes alemanys a 34,5 milions de marcs-or. El compromís alemany de pagar acabava, teòricament, amb el problema de les reparacions i els francesos finalment van evacuar el Ruhr. Però en aquell moment ja havia arribat la crisi de 1929 i el Pla Young mai va arribar a complir-se. Els moments de prosperitat i pacifisme s’esvairien ràpidament.
