La Revolució Russa va significar en els anys vint un doble “perill” per a les democràcies occidentals europees. D’una banda, des d’Europa es temia que el procés revolucionari soviètic podia contagiar-se als països fronterers, joves estats com Finlàndia, Polònia o els estats Bàltics. Però malgrat això, el perill que els Estats occidentals consideraven més greu era l’amenaça ideològica que podia subvertir no tan sols els règims polítics, sinó l’ordre social capitalista establert.
El triomf de la Revolució soviètica havia mobilitzat les classes populars de bona part d’Europa, les quals, a partir de l’exemple rus, consideraven factible l’enderrocament de l’ordre burgés i la implantació del socialisme. I és que, inicialment, la Revolució Russa va tenir una voluntat universal.
El mateix Lenin considerava que les condicions objectives per a la transició des del capitalisme cap al socialisme eren millors a l’Europa industrial on el sistema capitalista es trobava més desenvolupat que no pas a una Rússia retardada i semifeudal. El líder bolxevic creia que calia aprofitar la crisi que afectava els Estats burgesos durant la postguerra i accentuar la combativitat del proletariat, que havia patit les conseqüències de la guerra en proporcions superiors a qualsevol altra classe social, per desencadenar una estratègia revolucionària que capgirés l’ordre social europeu vigent.
Lenin i els seus seguidors havien creat un Estat nou oposat als sistemes polítics coneguts. Coincidint amb aquest fet, primer la implicació massiva en el conflicte bèl·lic i després la postguerra havien fet aflorar a la resta d’Europa noves capes socials desitjoses d’intervenir activament en la vida pública. La URSS va esdevenir l’exemple enlluernador de la possibilitat dels treballadors per fer-se amb el poder i democratitzar la societat.
Aquesta generalitzada tendència democratitzadora s’oposava al control polític que fins aleshores havien imposat les minories dirigents burgeses. Camperols i obrers industrials organitzats en sindicats i partits obrers, utilitzant la vaga com a mesura de pressió, intentaran aconseguir noves millores de tipus social o, en d’altres casos, posar fi al propi sistema capitalista.
A Alemanya va ser on millor quedaria demostrada la diferència ideològica de les esquerres a l’hora d’interpretar la Revolució soviètica. A finals del segle XIX la socialdemocràcia alemanya semblava el col·lectiu més fort i ben preparat per a posar en marxa la Revolució i crear un estat socialista de l’Europa occidental. D’aquesta manera, quan la Revolució va triomfar a Rússia, molts eren els que pensaven que en poc temps arribaria el contagi a l’Alemanya sortit de la Gran Guerra.
Després de l’abdicació del kàiser, la majoria moderada i reformista de la socialdemocràcia, dirigida per Fierdrich Ebert, va pactar amb l’exèrcit la creació de la República de Weimar (novembre de 1918), allunyant-se del suposat revolucionarisme que molts l’atribuïen. Però els sectors autènticament revolucionaris, els espartaquistes de Rosa Luxeburg i Karl Liebknecht, sí que intentarien pocs dies després de realitzar la Revolució. El fracàs d’aquesta va evidenciar el reformisme que caracteritzava la majoria de la classe obrera alemanya, que tenia un nivell de vida i unes condicions molt diferents de les del proletariat rus.
A Itàlia serien els membres del Partit Comunista amb el recolzament d’alguns dirigents i sectors del Partit Socialista els encarregats de protagonitzar l’onada revolucionària de postguerra. I en un altre brot revolucionari, a Hongria, Béla Kun va formar un govern comunista el març de 1919. El govern revolucionari, però, escassament va durar cent dies fins que les tropes de l’almirall Horthy, reforçades amb efectius romanesos, van restablir l’ordre. Amb aquest episodi finalitzaven els brots revolucionaris de gran repercussió.
D’altra banda, després de la Revolució Russa, els partits socialistes de tots els països van dividir-se. En molts van produir-se escissions comunistes que van adherir-se a la III Internacional, l’instrument que teòricament havia de coordinar la Revolució a escala europea i mundial, mentre d’altres, de tarannà més reformista, continuarien amb la denominació de socialistes i amb una tendència clarament socialdemòcrata.
Tant el moviment obrer com l’esquerra política acusarien molt aquesta creixent desunió interna en els rengles socialistes. Els més radicals, però, seguirien constituint un germen d’inestabilitat política al si dels països europeus, afavorint, en certa mesura, l’ascens dels feixismes. Solament el món anglosaxó, de dèbil tendència prosoviètica, es veuria al marge d’aquests problemes.
En qualsevol cas, les prediccions de Lenin no van complir-se. La debilitat política i organitzativa del moviment comunista, el fracàs de la III Internacional –més representativa dels interessos de l’Estat soviètic que no pas de l’internacionalisme proletari– i un càlcul erroni de la capacitat de reacció que encara posseïen els Estats burgesos capitalistes van determinar la fallida d’aquestes experiències de tall bolxevic. Als anys vint tots els intents revolucionaris havien estat reprimits, havent comportat força vessament de sang, i l’URSS restava com a únic Estat socialista en el món.
