Durant els primers anys de postguerra, Europa travessarà nombroses dificultats i no arribarà a trobar-se novament en un punt de relatiu equilibri fins el període 1925-1926. Acabada la guerra, seria la diplomàcia l’encarregada d’ordenar novament un territori trasbalsat totalment pels tractats de pau signats a París. La conferència de París, inaugurada el gener de 1919 va plantejar infinitat de problemes que podem inscriure en l’anomenat esperit de Versalles.
El primer de tots seria l’acceptació del Tractat de Versalles per part dels alemanys, després d’haver deixat el país fora de la seva discussió. Quan els plenipotenciaris alemanys van conèixer el tractat, van veure’s sorpresos per les pèrdues territorials que s’hi establien i pel pagament d’unes quantioses reparacions de guerra al que quedaven obligats (269.000 milions de marcs-or). Era, clarament, una estratègia encaminada a impedir a Alemanya la seva capacitat de recuperació. Finalment, i obligats per les circumstàncies, els vençuts signarien el tractat el 28 de juny de 1919 a Versalles.
En un primera etapa, les relacions entre vencedors i vençuts van estar clarament dominades per l’esperit de revenja, propi del llarg conflicte. Però, l’aplicació dels tractats de pau van tenir, a més, tres grans dificultats. D’una banda, els anglesos i els francesos presentaven diferents criteris respecte d’Alemanya. Si bé els britànics eren partidaris de la rehabilitació del país vençut, des de França es defensaria el manteniment del càstig als culpables de la guerra.
El segon problema d’aquests anys seria l’aïllament al qual van ser sotmesos la pròpia Alemanya i la Unió Soviètica, països considerats proscrits en el marc internacional, l’un per vençut i l’altre per comunista. Curiosament, això comportaria un aproximament entre ambdós països.
Finalment, cal destacar la retirada dels Estats Units, propiciada pel Senat nord-americà, dels assumptes europeus. Així, el president Wilson, que havia fet intervenir el país a la Gran Guerra el 1917, es trobaria, un cop finalitzat el conflicte, amb la forta oposició del republicans a seguir participant de la política europea. Aquests, partidaris de tornar al tradicional aïllament van pressionar des del Senat perquè es revisés el contingut del tractat de París, arribant a trencar els acords acceptats pel president. D’aquesta manera, des de 1920 fins a 1928, els diferents presidents republicans que van succeir els demòcrates en la Casa Blanca practicarien una política de neutralitat total vers els assumptes europeus.
Per la seva part, els vencedors anglesos i francesos van trobar-se agafats pels deutes derivats de la guerra, que arribaven a la xifra de 225.000 milions de dòlars. El govern francès seria partidari d’exigir a Alemanya el pagament total de les reparacions de guerra i el compliment estricte dels compromisos adquirits. En canvi, el Regne Unit va optar pel manteniment d’una situació d’equilibri a Europa, amb una Alemanya en ràpida reconstrucció, perquè aquesta tingués capacitat de pagar les reparacions i a la vegada actués com a contrapunt per a evitar una hegemonia política i econòmica francesa al continent.
La situació, per tant, esdevenia contradictòria: si Alemanya es recuperava podria pagar el deute, però a la vegada podia tornar a esdevenir una amenaça; i si es mantenia el país empobrit, si bé deixava de ser cap potencial amenaça no podria pagar el deute. Per exemple, els aliats devien al Regne Unit 1.300 milions de lliures esterlines, Rússia li devia 650 milions i les reparacions alemanyes ascendien fins a 1.450 milions. Per la seva banda, els britànics devien 850 milions als Estats Units. És a dir, per poder fer front al deute primer s’havia de cobrar. Per això els governs britànics de la postguerra escollirien mesures estratègiques destinades a fer més suportable el pagament de les reparacions per part dels vençuts.
El cas francès, però, era més greu ja que a tots els problemes mencionats anteriorment s’hi afegien les despeses derivades de la reconstrucció del país. D’aquesta manera, per forçar el pagament d’unes reparacions que arribaven massa a poc a poc, el govern francès va ocupar la conca del Ruhr, a Renània, el gener de 1923. Però, privada d’aquesta important zona industrial, la situació econòmica alemanya va complicar-se. La reacció del govern republicà alemany seria la resistència passiva.
Per a resoldre definitivament el problema econòmic i financer derivat de la Gran Guerra, el 1924, s’aprovaria el Pla Dawes. Aquesta intervenció nord-americana reduiria raonablement les reparacions de guerra i milloraria la capacitat alemanya de pagament, fins i tot amb la percepció de crèdits arribats des dels Estats Units. Si Alemanya pagava les reparacions als aliats, els EUA podrien cobrar d’aquests els deutes pendents derivats de la guerra. Solucionat, més o menys, el tema de les reparacions de guerra, les relacions internacionals del període millorarien considerablement donant pas a l’època dels grans pactes i la distensió.
Altre problema derivat de Versalles seria la imprecisió de les fronteres, principalment pel que feia als països de l’Europa de l’Est. Els petits Estats s’oposarien a l’hegemonia de les antigues potències donant lloc als conflictes de Polònia amb Alemanya, de l’Alta Silèsia contra Polònia o dels països Bàltics.
Per la seva part, Turquia no acceptaria la total desmembració de l’antic Imperi Otomà, fet que va impossibilitar l’aplicació del Tractat de Sèvres. El general Mustafà Kemal, amb un ràpid cop militar, derrotaria els grecs que havien envaït Anatòlia, va deposar el soldà i va proclamar la República (1922). Passant a la història amb el nom de Kemal Atatürk, aquest general és considerat com el pare del nou Estat turc.
El litigi fronterer entre Turquia i Grècia va resoldre’s amb el tractat de Lausana de 1923. Va ser l’únic tractat de pau negociat, després de l’inaplicat Tractat de Sèvres. Grècia, derrotada pels turcs comandats per Kemal Atatürk, va renunciar a les seves possessions asiàtiques. D’aquesta manera quedava definit el mapa de la nova Turquia, introduint un intercanvi de població autòctona d’un territori a l’altre, una immigració que produiria tensions entre ambdós països durant molts anys.
D’altra banda, el Regne Unit tenia un problema a Irlanda. L’aixecament de Pasqua protagonitzat pels nacionalistes del Sinn Fein el 1916, aprofitant la conjuntura de la guerra, provocaria enfrontaments sagnants i derivaria en la proclamació de la independència d’Irlanda. Quan el conflicte internacional va acabar, l’enfrontament va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. Finalment, el 1920, va decidir-se la invasió de l’illa: la part nord, amb majoria protestant, restaria sota sobirania britànica i la part sud, amb majoria catòlica, aconseguiria la seva independència. Però aquest acord no satisfaria els catòlics del nord que, partidaris de la unió amb Irlanda, mantindrien les seves reivindicacions nacionalistes. Aquest conflicte arriba fins els nostres dies amb una llarga sèrie d’atemptats terroristes portats a terme per l’IRA (Irish Republican Army).
La zona que més havia canviat territorialment com a conseqüència dels tractats de pau va ser els Balcans. Desaparegut l’Imperi Austrohongarès, els nous Estats només podrien dotar-se de tímides democràcies. La inestabilitat política portaria ràpidament a l’establiment de sistemes dictatorials. Les fronteres, en la majoria dels casos imposades pels aliats, crearien tensions entre països veïns i no solucionarien el problema de les minories nacionals, presents en tots els Estats.
Altres problemes de la zona balcànica seran de tipus econòmic. Les estructures productives eren molt antigues, en general derivant en la formació de països d’economia latifundista. Petites minories van controlar la majoria de la terra, la principal riquesa per la manca d’industrialització. La majoria camperola patiria unes condicions de vida endarrerides, molt lluny dels seus homòlegs occidentals. Aquesta divisió social seria, en gran part, responsable de la poca viabilitat de les democràcies. Així, per exemple, a Hongria es passaria del règim comunista de Béla Kun a un règim autoritari.
L’única excepció democràtica serà Txecoslovàquia. Creada amb Bohèmia, Moràvia i Eslovàquia, la seva artificialitat i la gran quantitat de minories no van ser un problema per a la consolidació com a Estat i com a democràcia. La personalitat de Tomás Masaryk, que seria el primer president de la República, i les qualitats polítiques d’Edvard Benes contribuirien a l’estabilitat del nou país. La societat txecoslovaca seria molt similar a les democràcies occidentals. El nivell d’industrialització, sobretot a Txèquia, i la supressió del latifundisme serien dos elements que expliquen aquesta similitud.
