Stalin va trobar-se amb dos fets fonamentals quan va arribar al poder, els resultats econòmics de l’aplicació de la NEP havien estat positius i les revolucions proletàries arreu d’Europa havien fracassat. Així, la URSS havia de construir tota sola el camí que la consolidés com a Estat socialista.
Per això, Stalin va ser l’impulsor del camí soviètic cap a la industrialització de Rússia. D’acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant la URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per la guerra civil, Stalin i els seus assessors van posar tots els recursos econòmics del país al servei de la indústria pesant.
El desig de planificar l’economia per donar prioritats a certes qüestions ja havia començat abans de l’ascens d’Stalin al poder. El 1920 s’havia aprovat el pla d’electrificació del país que ja anava en aquesta direcció i el 1924 Kondatrief va elaborar un pla per a l’agricultura. El 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que era essencial per a l’edificació socialista la creació d’un pla per a la indústria pesant i que tota l’economia havia de ser planificada en aquest sentit. L’instrument principal de la planificació econòmica serà la Comissió del Pla d’Estat (GOSPLAN) que s’havia creat el 1921 com a organisme de caire orientador.
Aquesta orientació va coexistir amb la política de la NEP fins que l’enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va ser inevitable. Finalment, entre el 1927 i el 1928 va abandonar-se definitivament la NEP i es va adoptar un nou model desenvolupament basat en la planificació. Així, es dissenyava un projecte amb una perspectiva de cinc anys, un pla quinquennal.
La tasca era molt dificultosa perquè l’URSS patia un important desfàs d’un segle pel que feia al desenvolupament industrial dels països de l’Europa Oriental. Tot això faria que els costos polítics i socials fossin importants. Aquest sacrifici per situar el país entre les principals potències enfrontarà Stalin i els seus adversaris.
D’altra banda, la consolidació econòmica de l’URSS era la garantia de la continuïtat del sistema socialista. El país no havia aconseguit encara la consolidació i estabilitat econòmica i Stalin buscaria la consolidació del sistema. La planificació de l’economia fixava unes directrius econòmiques de compliment imperatiu. En cinc anys s’havien de complir totes les previsions de producció que dictava el pla. La producció industrial quedava sota el control de l’Estat i l’agricultura va col·lectivitzar-se en tot el territori soviètic.
El Primer Pla Quinquennal (1928-33) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de l’URSS. L’absolut control social i polític que suposava una empresa d’aquesta magnitud explica, en part, la dictadura personal de Stalin. Els objectius del pla consistien en el camp industrial en la desaparició de la propietat privada, el desenvolupament de la indústria de base i la construcció de grans obres públiques.
A l’agricultura el greu dèficit productiu era el gran problema del país que s’intentarà solucionar col·lectivitzant les propietats agràries. Des de 1930 es declararà la guerra als propietaris confiscant les explotacions més desenvolupades dels Kulaks agraris. Al mateix temps s’imposarà per la força el sistema de Kolkhoz –cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals– i Sovkhoz –granges estatals on els agricultors eren assalariats i retribuïts com a tal–. La violència amb que va imposar-se la col·lectivització va provocar una forta oposició camperola per causa dels patiments que suposarà, amb deportacions, fam i gran mortaldat. Qualsevol mena d’oposició política i social serà durament reprimida. Així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges.
Si en el terreny industrial el pla va donar uns resultats satisfactoris, els resultats agrícoles van ressentir la producció agrària. Una productivitat que no beneficiava directament els productors no estimulava els camperols i el dèficit agrícola s’arrossegaria durant molts anys.
El Segon Pla Quinquennal (1933-37) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum. Es fomentarà l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. El treball industrial en benefici de l’Estat també generarà una productivitat molt limitada. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura millorarà gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.
El Tercer Pla Quinquennal (1934-42) va haver de modificar-se pels esdeveniments exteriors que semblaven evolucionar cap a l’esclat d’una nova guerra. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior. La Segona Guerra Mundial va significar un tall per l’evolució de l’economia soviètica. La invasió alemanya a l’estiu de 1941 va ser dramàtica per a l’URSS que va patir la destrucció de les principal indústries bàsiques, la davallada de la producció, l’orientació de la indústria cap a la guerra i deportacions cap els Urals.
L’esforç industrial de la guerra permetria, finalment, disposar d’una indústria bèl·lica que mantindria la capacitat militar i la supervivència de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. En deu anys l’URSS s’havia situat com a la tercera força industrial del món, però amb uns costos socials importants. El sistema va implantar-se amb molta rapidesa mentre que a altres països s’havia necessitat més d’un segle per consolidar la revolució industrial. Altre aspecte negatiu va ser el desequilibri entre els diferents sectors productius. L’agricultura quedaria marginada en el seu desenvolupament. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes.
