L’11 de febrer de 1873 es proclamava la República, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència de monarca. La Primera República va ser aprovada per una àmplia majoria de 258 vots a favor per només 32 en contra. Per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que governaria amb membres del seu partit i amb el suport d’alguns republicans unitaris.

A Catalunya, aquesta proclamació va espantar la burgesia, que no s’esperava aquest desenllaç després de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia. En realitat, aquest fet no era esperat ni per les mateixes forces republicanes, minoritàries dintre del parlament espanyol. Les dades de la votació del règim republicà no reflectien un suport real a la nova forma de govern ja que gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot republicà va respondre a una estratègia que permetia guanyar temps per organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol.

Així doncs, la República sense cultura republicana va néixer amb poques possibilitats d’èxit, fet que es va fer evident per l’aïllament internacional que va patir el nou règim: només els Estats Units i Suïssa van reconèixer la Primera República, mentre que les potències europees (la França republicana, l’Alemanya de Bismarck, l’Anglaterra victoriana, etc.) observaven el règim com un germen revolucionari que podia posar en perill l’estabilitat d’una Europa majoritàriament burgesa i conservadora. Ni van reconèixer-la perquè no es refiaven del nou sistema de govern espanyol.

La instauració de la República va suposar un esclat de radicalisme per part dels sectors més extremistes de la societat. Per exemple, a Andalusia es va estendre des dels primers dies un ampli moviment insurreccional que pretenia donar solució al problema secular de la fam de terres de la pagesia.

A Catalunya, el nou sistema va ser rebut amb l’entusiasme de les classes populars, que creien que havia arribat el moment de fer realitat les seves aspiracions de canvi social. Així, en moltes poblacions els federals van ocupar les corporacions municipals i van constituir Juntes Revolucionàries. Aquesta situació va traduir-se en una nova visibilitat del moviment obrer català que va reivindicaria la reducció de la jornada laboral i l’augment dels salaris. Fins i tot, a Barcelona, va arribar a proclamar-se l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, tot i que això no va arribar a portar-se a la pràctica. A la vegada, la instauració de la República va comportar un rebrot del carlisme català, que va arribar a ocupar Igualada i Cardedeu.

Tot i aquesta eufòria d’alguns sectors de les classes populars, una gran part dels dirigents del republicanisme federal, encarregats de posar en funcionament la República, es trobaven força allunyats de les aspiracions revolucionàries de les seves bases. L’interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars.

Un cop pacificat el panorama, es van convocar eleccions a Corts constituents. Els republicans federals van fer-se amb la majoria a la nova cambra per una amplíssima majoria mentre que radicals i constitucionalistes, grups procedents de l’antiga Unió Liberal, progressistes, demòcrates i moderats alfonsins no van aconseguir més que alguns escons. Tanmateix, aquests resultats són enganyosos ja que un 60% de l’electorat va abstenir-se en les votacions. A més, ben aviat la major part de les forces polítiques va situar-se en contra del nou règim republicà. La disjuntiva entre monarquia i república suposava dos programes polítics i socials totalment antagònics.

Així, l’evolució de la Primera República a nivell estatal va ser caòtica per la conjunció de les divisions internes entre els mateixos republicans, escindits entre unitaristes i federalistes; l’esclat de la insurrecció cantonalista iniciada a Cartagena i estesa a Andalusia i el Llevant peninsular; les vagues obreres revolucionàries de juliol de 1873; els problemes derivats de les sublevacions carlina i cubana; i la indiferència de la major part de la població, cansada de la inestabilitat política existent.

Les Corts es van obrir l’1 de juliol de 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal, en un intent del govern per construir el sistema federal des de dalt. La presidència d’aquesta va quedar en mans d’Estanislau Figueras, però aquest va dimitir pocs dies després, deixant el càrrec en mans de Francesc Pi i Margall. Aquest intentaria buscar aconseguir a la vegada l’ordre i la federació del país emprenent grans reformes: elaboració d’una constitució federal, separació entre Església i Estat, concessió de la independència a les colònies, restauració de la disciplina en l’exèrcit, i elaboració de tot un seguit de lleis socials. Tanmateix, els pocs mesos de duració de l’experiència republicana no permetrien assolir el desenvolupament d’aquesta legislació reformista.

Al juliol es va presentar a les Corts el projecte de la nova Constitució federal, un intent de construir una nova versió federal de l’Estat, però aquest pràcticament no va arribar a ser debatut, i tampoc aprovat. La Constitució Republicana Federal de 1873 seguia la línia de la Constitució de 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement dels drets i les llibertats civils a més d’anar acompanyat d’una àmplia legislació social (abolició de les quintes, abolició dels consums, regulació del treball dels menors, fixació de la jornada màxima de treball, ensenyament públic, etc.).

Amb tot, l’aspecte més innovador del projecte de Constitució era l’estructura de l’Estat ja que s’establia que la nació espanyola estava integrada per disset Estats, entre els quals es comptava Cuba, i es declarava que el poder emanava de tres nivells: els municipis, els Estats regionals i l’Estat federal. Els nous Estats regionals haurien comptat amb autonomia econòmica, administrativa i política, fet que havia de ser compatible amb l’existència de la nació espanyola (no qüestionada), i haurien d’haver elaborat les seves pròpies constitucions, també compatibles amb la de l’Estat federal. El president republicà seria l’encarregat de mantenir l’equilibri entre els Estats que composarien la federació. D’aquesta manera, per primer cop en la història d’Espanya, un projecte constitucional plantejava un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes.

D’altra banda, la Primera República va haver d’enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l’acció del govern: per la guerra carlista, la guerra de Cuba i la insurrecció cantonalista. A més, quan els dirigents republicans van fer-se amb el poder, l’Estat es trobava sense diners per afrontar els problemes que patia. El deute exterior espanyol va situar-se al voltant dels 3.800 milions de pessetes.

El moviment cantonal no reconeixia l’autoritat del poder central en el seu intent de construir el federalisme des de dalt i el seu intent insurreccional va portar a una guerra civil que va desgastar fortament al govern federal d’un Pi i Margall que, partidari de la negociació i contrari a sufocar la revolta per les armes, va haver de dimitir. El seu substitut va ser Nicolás Salmerón, que va iniciar un acostament a les classes conservadores del país i, mostrant una actitud de fermesa, va donar per acabada la política de negociació amb els cantons per iniciar una acció militar contra el moviment.

Amb l’excepció del cantó de Cartagena, la intervenció militar, dirigida pels els militars monàrquics Pavía i Martínez Campos, va acabar ràpidament amb la insurrecció, però va donar un poder immens als generals que havien assumit la repressió, permetent a l’exèrcit presentar-se com l’única força capaç de contenir la revolució social. El problema d’aquesta política era que els militars no donaven suport a la República i deixar el règim a les seves mans significava liquidar el projecte federal.

En aquest context, Salmerón va dimitir perquè es considerava moralment incapaç de signar les penes de mort imposades per l’autoritat militar als activistes cantonalistes. Així, el 7 de setembre, el republicà unitari Emilio Castelar, molt més conservador en qüestions socials i ben relacionat amb les forces militars, va ser proclamat nou president. Aquest nomenament va ser ben rebut per les classes benestants catalanes i de la resta de l’Estat ja que sota la seva presidència la República iniciaria un progressiu desplaçament cap a la dreta sota una política d’ordre, autoritat i govern per donar solució als problemes que patia el país.

Per realitzar aquesta política, Castelar va aconseguir plens poders de les Corts per reorganitzar l’exèrcit, obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat fins el gener de 1874. Com que comptava amb escassos suports a les Corts, i davant del temor de ser destituït per la majoria federal, Castelar va començar a governar de manera autoritària, fent costat als sectors polítics més conservadors i recolzant-se en l’exèrcit com a garantia d’ordre públic.

En resposta, els diputats van acordar presentar una moció de censura al govern per forçar la dimissió de Castelar un cop es reprenguessin les sessions parlamentàries i retornar així al republicanisme democràtic. D’aquesta manera, quan el 3 de gener de 1874 van tornar a obrir-se les Corts, el govern de Castelar va ser derrotat per 120 vots contra 100, el que obria pas a un nou govern federal. Davant d’aquest situació, un nou pronunciament, ara del general Pavía, capità general de Castella, encapçalant a amplis sector de l’exèrcit i la Guardia Civil, va forçar la dissolució de les Corts republicanes. L’exèrcit recuperava el paper que havia realitzat en l’Espanya liberal: davant una crisi política assumia la “responsabilitat de recuperar l’ordre i reconduir la marxa del país” segons el que ells consideraven que era la “voluntat nacional”.

La principal mostra de la fragilitat de la República va ser que davant el cop d’Estat de Pavía gairebé no va haver-hi resistència política ni popular. El general Serrano es situava com a president d’un règim, amb el suport d’una coalició d’unionistes i progressistes, en qual oficialment encara existia la República però que en realitat va esdevenir una dictadura autoritària amb una nova clientela política formada per l’alta burgesia, l’aristocràcia, el clergat i les classes mitjanes i populars que estaven descontentes amb la inseguretat i el desordre que patia el país.

Durant tot l’any 1874, el Serrano va tenir com a principal objectiu combatre els carlins i estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador, però els sectors de l’antic moderantisme i de la Unió Liberal que podien donar suport a aquest règim ja preparaven la tornada de la monarquia dels Borbons. Espanya havia arribat al màxim grau d’esgotament polític i, després d’una revolució, un règim provisional, una monarquia democràtica i una república inestable en només sis anys, el règim de Serrano es presentava als ulls dels espanyols amb un futur escàs.

Finalment, el 29 de setembre, el general Arsenio Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt per proclamar com a nou rei d’Espanya el príncep Alfons, fill d’Isabel II. La restauració monàrquica dels Borbons no va trobar grans dificultats i resistències. El desembre, el nou monarca signava el Manifest de Sanghurst, redactat per Cánovas del Castillo, on es sintetitzava el programa de la nova monarquia: un règim conservador i catòlic que tindria com a principal objectiu garantir el funcionament del sistema polític liberal i restablir l’estabilitat política i l’ordre social. La burgesia catalana es disposava a rebre amb joia el nou rei Alfons XII després del desgavell de la Gloriosa, a l’espera d’un període d’estabilitat i prosperitat.  Així s’iniciava el sistema de la Restauració borbònica.