Un cop que les Corts van prendre la decisió de pronunciar-se a favor d’una monarquia constitucional, el principal problema era trobar un nou rei per al país ja que, amb l’exili dels Borbons, Espanya s’havia convertit en una monarquia sense monarca. No era una tasca senzilla ja que el nou monarca havia de culminar la revolució, facilitar el compromís entre els partits, no provocar internacionalment a la França de Napoleó III i comptar amb el major recolzament internacional possible. Així es descartava el retorn de la dinastia borbònica amb Isabel II i també es descartava la solució carlista.
La recerca d’un nou rei va dividir a la coalició vencedora de la revolució perquè cada partit buscava nomenar un candidat que donés resposta als seus interessos particulars. Finalment, la llista de candidats va veure’s reduïda a quatre noms: Amadeu de Savoia, el duc de Montpensier, el rei Ferran de Portugal i el príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen d’Alemanya.
Els candidats al tron espanyol:
Duc de Montpensier: Antoni d’Orleans era el candidat de la Unió Liberal perquè estava casat amb la infanta Lluisa Fernanda, germana de la destronada Isabel II. El principal inconvenient va posar-lo Napoleó III que es negava a veure instaurat en el tron espanyol a un membre de la casa d’Orleans.
Ferran de Coburgo: Progressistes i demòcrates van proposar el vidu de la reina de Portugal que podia aconseguir en el futur una Unió Ibèrica. Anglaterra i França van oposar-se i el propi Ferran, que ja era gran, no va donar lloc al joc que pretenien alguns espanyols.
Leopold Hohenzollern: Prim va apostar per ell, però novament va topar amb l’oposició de Napoleó III que veia un perill per a l’equilibri europeu que un pretenent alemany accedís al tron espanyol.
Amadeu de Savoia: Les negociacions amb Victor Manuel d’Itàlia per a portar Amadeu I al tron espanyol van portar-se amb gran discreció per Prim que va portar les gestions. Era un home amb una concepció democràtica de la monarquia i membre d’una dinastia que gaudia de gran popularitat per haver estat un dels artífexs de la unificació italiana.
Finalment, Prim va apostar per la candidatura d’Amadeu de Savoia, que només tenia 26 anys quan les Corts van elegir-lo com a nou rei d’Espanya, amb 191 vots a favor sobre 311 diputats, el novembre de 1870. Amadeu I arribaria al port de Cartagena el mes següent, només tres dies després de l’assassinat del general Prim, el seu principal defensor i conseller més fidel. Amb aquest mal inici, a principis de gener va ser proclamat monarca per les Corts que, després de prendre-li jurament van dissoldre’s per donar pas a la nova etapa de la monarquia parlamentària.
La nova dinastia comptaria, ja des d’un bon començament, amb un suport més aviat escàs. El rei satisfeia les aspiracions dels progressistes i els unionistes, tot i que no tots els sectors d’aquests partits n’eren partidaris, però despertava una forta oposició entre l’aristocràcia, el clergat i les diferents camarilles que havien sobreviscut al destronament d’Isabel II. I aquesta oposició encara va ser més forta quan el monarca va mostrar la seva intenció de mantenir la neutralitat en qüestions polítiques que li exigia la Constitució i va reduir les despeses sumptuoses de la cort.
D’altra banda, també una part de l’exèrcit va mostrar la seva resistència a expressar fidelitat al nou monarca, fet especialment greu en el moment en que va desfermar-se el conflicte carlí o en esclatar la insurrecció cubana. Amadeu I tampoc no va comptar amb el suport popular, ja fos pel seu caràcter de rei estranger o per l’arrelament del republicanisme en algunes zones del país.
En els seus dos anys de regnat, Amadeu de Savoia va intentar consolidar un règim plenament parlamentari i democràtic, però les dificultats econòmiques i la inestabilitat política van ser la constant del seu regnat. Els problemes econòmics de la hisenda pública continuaven sent greus, sent necessària l’emissió de més deute públic; i l’enfrontament entre els partits polítics va ser una constant del període, mentre el conflicte carlí anava revifant-se, esclatava la guerra a Cuba i es produïen insurreccions republicanes arreu del país.
Els moderats, que consideraven il·legítima la nova monarquia i es mantenien fidels als Borbó, van plantejar una oberta oposició al nou monarca. El seu principal dirigent, Cánovas del Castillo, va anar captant molts dirigents unionistes i progressistes descontents i els va convèncer que la restauració de la monarquia borbònica en la figura del príncep Alfons, el fill d’Isabel II, era una garantia d’ordre i estabilitat pel país. La nova opció alfonsina va comptar decididament amb el suport de l’Església, contrària a la nova situació, sobretot després que el clergat fos obligat a jurar la Constitució de 1869. També van fer-li costat les elits dels diners, oposades a un règim que legislava en contra dels seus interessos i establia mesures com l’abolició de l’esclavitud a Cuba o la regulació del treball infantil.
Per la seva banda, els carlins, beneficiats pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, van poder reorganitzar-se com a força política. L’arribada al tron d’Amadeu de Savoia va donar-los arguments per tornar a la lluita armada i iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.
Al món colonial, el 1868, després de l’anomenat “Grito de Yara” s’havia iniciat una insurrecció a Cuba que derivaria en la Guerra dels Deu Anys. La revolta, dirigida per alguns propietaris criolls, va comptar ràpidament amb el suport popular a l’illa en establir com a un dels seus objectius la fi de l’esclavitud. El govern d’Amadeu I va intentar donar resposta a la insurrecció endegant un projecte d’abolició de l’esclavitud i proposant la concessió de reformes polítiques en l’administració colonial. Tanmateix, la negativa dels sectors econòmics amb interessos a Cuba, bona part d’ells catalans, va frustrar la possibilitat d’una solució pacífica al conflicte i va convertir la guerra en un greu maldecap pel govern.
El 1872, a la vegada que esclatava la Tercera Guerra Carlina, van produir-se noves insurreccions de caràcter federalista en les quals es combinava l’acció dels republicans amb la influència de les idees de l’obrerisme internacionalista de l’AIT, especialment dels anarquistes. Tot i que aquestes insurreccions van ser reprimides, van fer créixer el distanciament entre bona part de la població i la monarquia amadeista. Per exemple, a les eleccions de 1872, la participació electoral a la ciutat de Barcelona va situar-se en només el 19% mentre que en el conjunt de l’Estat la mitjana del període va ser del 31%.
Amb tot, la crisi final del regnat d’Amadeu I va ser deguda a la desintegració de la coalició governamental de progressistes, unionistes i demòcrates, ja que en només dos anys van formar-se sis governs diferents i va ser necessari convocar eleccions tres vegades. A tot això, l’oposició al règim va practicar una política abstencionista total que va debilitar enormement el règim. Amadeu I va acabar amb només el suport dels progressistes i això va conduir cap el fracàs de la nova monarquia sorgida de la revolució.
Els governs del regnat d’Amadeu I:
1. Govern de Serrano (gener-juny 1871): En el govern estaven representades al govern totes les forces monàrquiques revolucionàries, però la crisi provocada per la revolta de Cuba va fer caure el gabinet.
2. Govern de Ruiz Zorrilla (juliol-novembre 1871): Les dificultats per formar un govern estable van fer tancar les Corts.
3. Govern del general Malcampo (novembre-desembre 1871): La incapacitat del govern per afrontar les crítiques procedents de radicals i carlistes van portar Malcampo a dimitir només un mes després d’accedir al poder.
4. Govern de Sagasta (desembre 1871-abril 1872): Sagasta va convocar eleccions i va imposar-se en els comicis. El descobriment d’un fons de 2 milions de pessetes sense justificar, però, va fer caure el seu govern.
5. Govern de Serrano (abril-juny 1872): Govern efímer de transició.
6. Govern de Ruiz Zorrilla (juny 1872-febrer 1873): Format després d’unes noves eleccions amb aclaparadora majoria dels radicals, la guerra de Cuba, la guerra carlista i les insurreccions republicanes van entorpir la tasca del nou govern que va portar a terme importants reformes com retallar el pressupost de l’Església i abolir l’esclavitud a Puerto Rico. La nul·la col·laboració de conservadors i moderats va deixar el govern en mans del extremistes. El govern de Ruiz Zorrilla va prendre la decisió de dissoldre el Cos d’Artilleria i el decret va ser presentat a Amadeu I que l’havia de signar, fet que l’hauria enfrontat frontalment amb un exèrcit dubtosament fidel a la seva persona. En canvi, si no el signava s’enfrontaria amb els únics polítics que encara li donaven suport.
Finalment, el monarca va signar el decret i, privat de tota mena de suport, l’11 de febrer de 1873, va presentar la seva renúncia al tron i va abandonar Espanya deixant darrere seu la impressió d’haver regnat en un país ingovernable i contrari a la monarquia democràtica. Ara només quedava una alternativa possible per a mantenir la Revolució de Setembre: la proclamació de la Primera República.
