La guerra civil russa i el boicot internacional van influir l’orientació econòmica i política del nou Estat socialista. Així, es va afavorir la centralització de l’Estat en mans del Partit Bolxevic, tot eliminant les altres organitzacions polítiques. D’aquesta manera, tota oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, en funció d’això, perseguida i eliminada. El règim autoritari instaurat pels bolxevics de la Dictadura del Proletariat creat el juliol de 1918 va ser la base del primer Estat socialista.

La creació de la Unió Soviètica. El desembre de 1922, durant un congrés dels soviets, es constituirà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: l’URSS. La Unió Soviètica comprenia, en un principi, els territoris de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i la Transcaucàsia. Posteriorment s’afegiran altres territoris. El temps de postguerra havia canviat totalment els plantejaments revolucionaris; després de vuit anys de conflictes bèl·lics la societat russa estava totalment enfonsada i desestructurada.

Amb aquest moviment, la diplomàcia soviètica començaria a sortir del seu aïllament i aconseguiria molts èxits exteriors amb l’aprovació d’acords comercials, tractats de pau i el reconeixement internacional del govern soviètic. Lentament, l’URSS va anar establint relacions amb la resta del món.

Abans de que es constituís la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, el cinquè congrés dels soviets de 1918 havia aprovat un projecte de constitució basat en el sistema dels soviets i en la Dictadura del Proletariat. Tanmateix, no seria fins el juliol de 1923 quan s’aprovés la nova constitució de l’URSS. En la nova constitució de la Unió Soviètica es definien les competències de l’URSS en política exterior, planificació econòmica i defensa i assistència social i les competències de les diverses repúbliques que veien reconegut el dret de separar-se de la Unió, l’autodeterminació.

Així quedava establert el nou Estat socialista amb un òrgan suprem i legislatiu de l’Estat, el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques que integraven l’URSS. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presidium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap de l’Estat. Dels assumptes de govern se n’encarregava el Consell de Comissaris del Poble.

Superada la guerra, la Unió Soviètica haurà de lluitar durant vint anys per sortir del seu endarreriment mentre intentava construir el règim socialista. Així, per poder dur a terme aquesta tasca, Lenin va intentar primer implantar un sistema d’economia mixta, la NEP, però aquesta va desaparèixer a la seva mort quan Stalin i el grup majoritari del partit van reprendre la socialització del país.

La Nova Política Econòmica. Quan el 1921 els bolxevics van sortir vencedors de la guerra civil russa van marcar-se com a objectius prioritaris la reconstrucció econòmica i la consolidació política del nou Estat socialista. Els mètodes del comunisme de guerra no eren vàlids per a una reconstrucció que s’havia de realitzar sense rebre cap ajuda de l’estranger. Així, els objectius de la nova política econòmica (NEP) eren aconseguir l’augment de la producció i rebre el suport de la majoria de la població russa, molt castigada per les dures condicions de vida que havien patit durant la guerra civil.

Lenin va paralitzar el centralisme econòmic que s’havia demostrat inoperant i va permetre una certa liberalització amb la NEP. Va restituir-se un sector de l’economia en el camp privat, el comerç interior i la indústria, es decretava la llibertat de salaris, es fixaven taxes de producció a les explotacions agràries i es permetia l’entrada d’inversions estrangeres. L’Estat es reservava les decisions pel que feia a la indústria base, la construcció i el comerç exterior. De fet, s’impulsarà principalment l’agricultura que havia de ser la base de l’alimentació i havia de permetre acumular els capitals necessaris per iniciar la industrialització del país.

Al camp, la NEP permetia als pagesos vendre la seva producció al mercat després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat. Es suprimien les requises forçoses del comunisme de guerra, es concedien avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre l’elecció entre l’explotació comunitària i l’individual.

La nova política econòmica va representar la suavització de les condicions de treball a les indústries i va permetre que els sindicats recuperessin la independència. Es reconeixia el dret de vaga, el treball es desmilitaritzava i s’establien estímuls salarials a la producció. Aquestes mesures facilitarien l’aparició d’una nova burgesia (kulaks) que seria la principal beneficiària de la desfeta de la societat tradicional. També es començaran a manifestar certes diferències socials entre aquests kulaks i els pagesos assalariats que no seran ben vistes per alguns dels dirigents comunistes.

La NEP va ser concebuda com un retorn momentani al capitalisme en un model a mig camí del socialisme. Els seus resultats econòmics van ser evidents, experimentant la producció agrària un increment del 100% entre 1921 i 1927. D’altra banda, la producció industrial va triplicar-se i a partir de 1926 els nivells de producció van arribar a les xifres de 1913. L’èxit econòmic de la NEP, però, no va estar al marge de problemes com l’alça dels preus que van oscil·lar constantment provocant un important desfasament entre els preus industrials –molt alts– i els preus dels productes industrials –molt baixos–.

En qualsevol cas, la interpretació de la NEP és força problemàtica. Per a alguns historiadors seria simplement una solució transitòria després de la finalització de la guerra per avançar després cap al socialisme. Per contra, d’altres autors consideren que la NEP és l’inici d’una economia productiva amb un gran pes de l’Estat social. En qualsevol cas, aquest procés es trencaria definitivament amb la implantació de la política stalinista.

La creació del Komintern. El gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris que es va convertir en la III Internacional Comunista (Komintern). La formació de la III Internacional va avivar les dissensions internes dels partits socialistes. El Komintern es convertiria en l’eina de la política exterior soviètica, sempre amb l’objectiu d’afavorir l’expansió del model comunista soviètic a la resta del món.