La guerra civil. Des dels seus orígens, el règim bolxevic sortit de la Revolució d’Octubre va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Així, Lenin i els seus col·laboradors van haver d’enfrontar-se amb l’animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi a la Revolució, amb l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i amb una situació econòmica força caòtica que es va agreujar amb la guerra civil.
Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic va veure’s contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. La decisió de Lenin de dissoldre l’Assemblea Constituent acabada d’escollir era per aquests sectors l’evidència que el que realment pretenien els bolxevics era instaurar un règim totalitari a Rússia. D’aquesta manera, Kerenski va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. Per la seva banda, la Duma municipal de Sant Petersburg, dominada pels socialistes, va fer una crida a la població perquè resistís l’embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.
Les dificultats del nou règim soviètic només havien començat perquè, ràpidament i amb l’objectiu d’enderrocar-lo, van organitzar-se partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van formar l’anomenat exèrcit blanc, protagonista de la resistència armada als bolxevics. Va ser aleshores que va començar una guerra civil que duraria més de tres anys. Així, el Tractat de Brest-Litovsk no podria tancar la situació bèl·lica a Rússia, que passaria d’una guerra amb els alemanys a una guerra civil entre els partidaris del govern bolxevic sortit de la Revolució i els grups contrarevolucionaris, els blancs, que intentaran posar fi al nou règim revolucionari.
Exèrcits comandats per antics generals tsaristes posaran en marxa una sèrie d’ofensives, generalment molt desorganitzades, contra el govern bolxevic. Les forces contrarevolucionàries es veurien incrementades quan, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores (Gran Bretanya, França, Estats Units) van decidir-se a intervenir contra la Rússia revolucionaria tot aportant armes, tropes i capitals. Els aliats eren contraris al bolxevisme per la defecció a la guerra i pel perill d’un contagi revolucionari a Europa. Per això, tropes franceses, britàniques , poloneses, americanes i japoneses intervindran, de forma limitada, a la guerra civil i bloquejaran internacionalment el règim soviètic.
El març de 1918, els soviètics només controlaven una part de territori al voltant de Sant Petersburg i de Moscou que va esdevenir la capital de l’URSS. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit capaç d’assegurar la supervivència del nou règim. Format inicialment amb voluntaris, aviat esdevindria un exèrcit convencional, subjecte a la disciplina militar, on s’incorporarien oficials tsaristes sota la supervisió de comissaris polítics comunistes. L’Exèrcit Roig ben aviat va començar a obtenir les primeres victòries pel bàndol bolxevic.
El nou Exèrcit Roig articulat per Trotski seria l’arma que salvaria la Revolució gràcies a la seva disciplina interna i la disposició de tots els recursos disponibles. Aquesta disciplina ferma, la gran capacitat per mobilitzar les tropes i l’adopció de mesures revolucionàries, que van fer que els pagesos es posessin del seu costat, a la llarga van donar el triomf als bolxevics. A més, a la inicial pressió dels blancs, els bolxevics respondrien amb la posada en marxa d’un règim de terror, sovintejant l’actuació de la policia política.
La victòria, però, no va ser possible només gràcies a l’eficàcia de l’Exèrcit Roig, sinó també a les divergències entre els generals de l’exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d’una victòria ràpida. Fins 1919 la major part del país va restar en mans dels exèrcits blancs, però aquests van patir el rebuig per part de la població i van ser incapaços d’articular un front comú antibolxevic. Els aliats desconfiarien cada cop més de la capacitat dels blancs i el seu projecte de restaurar l’antic imperi tsarista.
D’aquesta manera, des de 1920, l’Exèrcit Roig va començar a frenar les ofensives de la contrarevolució blanca. A més, aquell mateix any, la guerra es va prolongar amb una confrontació amb Polònia que es resoldria favorablement als polonesos. El 1921, finalment, l’Exèrcit Roig va llançar una ofensiva victoriosa que posaria fi al conflicte civil el 1922, quan les forces bolxevics ja havien reconquerit la major part de les antigues fronteres de l’Imperi rus per a incorporar-les al nou Estat comunista.
El comunisme de guerra. Com a resultat del conflicte, la producció va decaure encara més i el proveïment del país no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre un seguit de mesures extraordinàries conegudes amb el nom de comunisme de guerra. Un dràstic sistema econòmic que buscava la supervivència del règim revolucionari.
Així, davant del boicot de les potències capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial va ser substituïda per una aplicació generalitzada de les expropiacions. L’Estat passava d’aquesta manera a controlar l’economia amb dos objectius fonamentals: l’obtenció dels recursos suficients per a guanyar la guerra civil i l’acceleració de la construcció del socialisme mitjançant la supressió de la propietat privada.
Cap a finals de 1920 gran part de la producció industrial i del comerç havia estat socialitzada i el paper del diner per a les relacions econòmiques es va restringir passant a primer pla l’intercanvi en espècie. El control de l’economia va centralitzar-se passant a una situació d’autarquia econòmica. Es va fer efectiva la nacionalització de la banca, del comerç interior i exterior, de les empreses de més de 10 treballadors i dels transports. A més, les condicions de treball del proletariat van fer-se molt dures i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van portar a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van restringir-se i va prohibir-se el dret de vaga.
L’agricultura també va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles i quan arribaven era a uns preus exorbitants. Per a resoldre aquesta situació, va posar-se en pràctica la requisa forçada de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris benestants van intentar esquivar les requises i introduir els seus productes en el mercat negre.
L’Exèrcit Roig va poder abastir-se gràcies al comunisme de guerra i d’aquesta manera imposar-se a la guerra civil russa. Però aquest model econòmic va suposar un fracàs total que portaria a la fam de 1921, que causaria la mort de prop de dos milions de persones i a un gran descontentament popular que es traduiria en l’esclat de vagues i rebel·lions com la dels mariners de la base naval de Kronstadt.
