El nou govern provisional instaurat després de la caiguda d’Isabel II, encapçalat pels generals Serrano i Prim, va promulgar un seguit de decrets per donar satisfacció a algunes demandes populars (llibertat d’impremta, dret de reunió i associació, sufragi universal, etc.) i va convocar eleccions a Corts constituents pel gener de 1869. Aquests serien els primers comicis celebrats a Espanya on es garantia la igualtat mitjançant el sufragi universal masculí per a homes majors de 25 anys.
La tendència monàrquico-democràtica va obtenir una clara victòria a les eleccions amb 236 diputats (dels quals 159 eren progressistes). Els republicans, per la seva banda, van aconseguir una presència notable al nou Parlament amb 85 escons i un 25% dels vots. A Catalunya, els republicans del Partit Republicà Democràtic Federal van guanyar clarament amb 21 escons dels 37 a escollir. En les noves Corts també hi hauria una minoria carlina i un grup de moderats fidels a Isabel II.
Les Corts es reunirien el febrer de 1869 per elaborar una nova Constitució seguint la tradició constitucional de 1812 i 1837, i que seria aprovada el juny. La Constitució de 1869 perfilava un règim de llibertats molt ampli en comparació amb d’altres Estats europeus del període, i recollia algunes de les reivindicacions democràtiques del moviment revolucionari. Els fets més significatius del nou text constitucional serien el reconeixement dels drets civils, la independència del sistema polític respecte a la Corona i la reforma de les estructures de poder, superant els límits del liberalisme de 1837 i 1845.
Basada en el principi de la sobirania nacional, la Constitució de 1869 confirmava el sufragi universal masculí, incloïa una amplíssima declaració de drets i llibertats civils, i garantia la llibertat de residència, la llibertat de premsa, reunió i associació, l’ensenyament i la llibertat de culte, encara que es comprometia a mantenir el culte catòlic.
Una de les qüestions més polèmiques va ser la introducció de la llibertat de culte i la regulació de la relació entre Església i Estat. La dreta no va poder imposar la unitat catòlica però sí el manteniment del culte i el clergat catòlic, metre que l’esquerra va haver de renunciar a l’aspiració de separar Estat i Església a canvi del reconeixement de la llibertat confessional. Així, l’Estat va patir una relativa laïcització que comportaria un nou auge del carlisme com a defensor del catolicisme a Espanya.
La Constitució establia la divisió de poders, amb la preeminència del legislatiu (dividit en dues cambres, Congrés i Senat) sobre l’executiu. Així, l’Estat es declarava monàrquic, però la potestat de fer les lleis únicament residiria en les Corts, i el monarca, amb uns poders força limitats, només les promulgava sense dret a vetar-les. Les Corts s’havien de constituir en el veritable centre de poder de l’Estat. També es proclamava la independència del poder judicial, tot posant els mitjans per aconseguir-la amb la instauració d’un sistema d’oposicions a la judicatura, amb la qual cosa els jutges deixaven de ser nomenats pel govern.
Proclamada la Constitució, les Corts van confirmar el general Serrano com a regent i al general Prim com a cap de govern. La feina que tenien per endavant no era gens fàcil ja que els republicans eren contraris a la solució monàrquica, els carlins tornaven a l’activitat insurreccional, la crisi econòmica persistia i, a més, calia trobar un nou rei que ocupés el tron espanyol.
Un dels objectius de la Revolució Gloriosa era la reorientació de la política econòmica espanyola. El govern provisional pretenia establir una legislació que impulsés el creixement econòmic i obrís l’economia espanyola als països més desenvolupats d’Europa. Per això, la política econòmica que es va practicar en aquesta etapa va caracteritzar-se per la defensa del lliurecanvisme i per l’obertura del mercat espanyol a l’entrada de capitals estrangers.
El Ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola, va suprimir la contribució dels consums, tot i que es va tornar a restablir per les hisendes locals amb una nova llei l’any 1870. Per a compensar la pèrdua d’ingressos que comportava la supressió dels consums, el govern va introduir una contribució personal que gravava tots els ciutadans de manera directa i proporcional a la seva renda. Un altre decret va establir la pesseta com a unitat monetària.
Però el problema més greu era el caòtic estat en que es trobava la hisenda espanyola, amb un enorme dèficit públic, al qual calia sumar el deute contret amb la banca estrangera. A més, la crisi dels ferrocarrils només semblava que pogués tenir solució emprant recursos públics per a subvencionar les companyies ferroviàries.
Per intentar donar una resposta a aquesta situació, el govern va promulgar la Llei de Mines de 1871, que establia la venda o concessió de jaciments minerals a companyies privades, principalment estrangeres, a les que oferia nombroses facilitats. La forta demanda estrangera va fer que les companyies privades es convertissin en les propietàries de la majoria de les mines espanyoles a canvi d’un pagament anual. Amb els ingressos obtinguts d’aquesta “desamortització del subsòl”, es va fer front a la devolució dels préstecs.
L’única excepció a la liberalització de les mines va ser el ferro basc, que no va sortir a la venta gràcies als furs bascos que deien que era un bé propietat del poble basc. La siderúrgia basca va viure un gran desenvolupament en aquest període gràcies a la introducció del convertidor Bessener, que va fer possible el treball del ferro de pitjor qualitat –com era el cas del ferro basc– i després exportar-lo cap a Anglaterra.
La darrera gran actuació econòmica d’aquest període va ser la implantació d’una economia lliurecanvista mitjançant la liberalització dels intercanvis exteriors, aprovada el juliol de 1869, mitjançant la Llei de bases aranzelàries que posava fi a la secular tradició proteccionista de l’economia espanyola. Aquesta mesura va comptar ràpidament amb l’oposició dels industrials cotoners catalans i dels cerealistes castellans, que van veure perillar el seu monopoli sobre el mercat espanyol.
La Constitució de 1869 i el nou sistema polític van introduir una sèrie de canvis polític i econòmics rellevants, però no van satisfer algunes de les reivindicacions populars més esteses, fet que acabaria derivant en un sentiment de frustració. La forma de govern monàrquica va suposar que s’acabés l’esperança de canvi que s’identificava amb la instauració d’un règim republicà, el manteniment del culte catòlic i del clergat va topar amb els anhels laïcistes d’alguns sectors, i la limitació de l’abast de les reformes socials va disgustar camperols i obrers.
A Catalunya, aquests esdeveniments van viure’s molt de prop. En el moment de la Revolució, els sectors burgesos implicats feien costat al general Prim mentre que les bases obreres fonamentalment eren republicanes i federalistes. Això va veure’s traduït en les eleccions de 1869, quan a la ciutat de Barcelona va triomfar la candidatura federal i obrerista encapçalada per Francesc Pi i Margall. Paral·lelament, un altre federalista, Valentí Almirall, impulsava el Pacte Federal de Tortosa, una aliança entre les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, València i Balears (els antics dominis de la Corona d’Aragó) que defensava l’organització política federal com a sistema de govern.
D’aquesta manera, el desencís popular amb el govern provisional va estimular l’auge del republicanisme federal a Catalunya i a d’altres punts de la geografia espanyola. Així, pel setembre de 1869, hi va haver un aixecament federal arreu del Principat (Igualada, Vilanova, Reus, Balaguer, Figueres i Barcelona) durament reprimit per Prim amb la imposició de l’estat de guerra. I, posteriorment, el 1870, va esclatar una nova revolta contra les quintes (reclutament per a l’exèrcit), restablertes arran de la insurrecció cubana. En definitiva, Espanya es dividia políticament entre dues capitals: Madrid, com a centre del moviment liberal i centralista; i Barcelona, centre del moviment democràtic i federalista.
