Després de l’entrada de Rússia en la Primera Guerra Mundial, en un moment en el qual ni l’economia del país ni l’exèrcit no estaven gaire preparats per afrontar un conflicte d’aquestes característiques, les derrotes militars i el desproveïment patit a la rereguarda van crear un gran malestar entre la població que va respondre amb vagues i manifestacions reprimides amb molta duresa pel règim tsarista, fet que va afavorir la unió de l’oposició.

La Revolució Russa de Febrer de 1917:

A partir del moviment vaguista del 23 de febrer a Sant Petersburg, sota el lema “pau i pa” es van viure greus incidents amb la intervenció policial que van agreujar-se per la celebració del dia de la dona treballadora en un moment de carestia. La guarnició de Petrograd va reprimir amb duresa els manifestants en un principi, però el 25 de febrer, en esclatar la vaga general, aquesta també va amotinar-se a favor dels manifestants. L’èxit de la revolució estava així assegurat. Aquesta situació va precipitar la crisi de govern i el 3 de març el tsar Nicolau II, que es trobava sense recolzament, va abdicar generant una situació de buit de poder.

Així, va constituir-se un govern provisional presidit pel príncep Lvov que es dirigia cap a un règim constitucional republicà que realitzés les reformes necessàries perquè Rússia superés la crisi. El nou govern era dominat pels sectors burgesos agrupats principalment al voltant dels kadets. Lvov no va prometre la fi de la guerra i presentava un programa de contingut democràtic condicionat externament per les mobilitzacions obreres que havien ocupat el carrer constituint consells de soviets obrers integrats pels representants polítics dels obrers (menxevics, bolxevics i socialistes revolucionaris).

Altre condicionant que tenia el govern provisional de Lvov era el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. Si Rússia es mantenia a la guerra només podia ser sota una evolució favorable perquè el contrari aguditzaria la crisi. Així, el govern provisional va haver de fer front a quatre greus problemes; la guerra, l’aprovisionament de les ciutats, l’ocupació de terres i el desvetllament de les nacionalitats. Polònia s’independitzarà davant la crisi, Ucraïna veurà com la Rada demanarà al govern provisional la constitució d’un govern propi i Finlàndia també demanarà el reconeixement de la seva assemblea. D’altra banda, el món asiàtic també viurà un desordenat procés de reivindicació de les nacionalitats.

El Soviet de Petrograd donarà suport al govern provisional a canvi de mesures polítiques i socials com la introducció de la llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió, igualtat davant la llei, drets sindicals o la jornada laboral de 8 hores. La burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental, mentre que les classes populars començaven a exigir un programa més ambiciós que permetés a Rússia sortir de la guerra o el repartiment de terres. En resum, les classes populars buscaven un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

El govern provisional veurà com la guerra marcarà el seu desenvolupament. Rússia es mantindrà al conflicte, assumint els acords secrets signats a Londres el 1915 pel govern tsarista, mantenint-se al costat dels aliats. El govern de Lvov intentarà consolidar-se en el poder i evitar desestabilitzacions procedents de l’exterior. L’error del govern provisional va ser fer públic que Rússia seguiria a la guerra, el que va generar una nova resposta social per part de l’esquerra contra el poder del govern provisional que va entrar en crisi. Lvov va haver de formar un nou govern amb participació de menxevics, socialistes revolucionaris, kadets i elements independents.

Així, per part dels menxevics Tseretseli va entrar en el govern, i per part de l’SR Chernov i Kernski van incorporar-se a l’executiu. El Soviet de Petrograd va donar el seu suport al nou govern. Tot i la renovació del govern, la continuïtat de la guerra portarà a la continuació de la desestructuració econòmica. A l’abril del 1917 el govern tenia una àmplia representació i els soviets com a assemblees locals de Petrograd i Moscou li donaven suport. L’oposició al govern l’encapçalaven els bolxevics dirigits per Kamenev que acceptava la formació del govern provisional però no volia participar-ne.

La posició més radical dels bolxevics no exiliats era representada per Bujarin que plantejava la lluita política contra el govern burgés provisional. Lenin, per la seva banda, es trobava a Suïssa, aïllat de la política russa des de 1905, el que va impedir-li participar en els primers mesos de la revolució. Per retornar a Rússia Lenin va haver de pactar amb el socialista alemany Parvus i el govern alemany perquè s’habilités un tren secret que li permetés creuar Alemanya per portar-lo fins a Rússia passant per Finlàndia.

A la seva arribada a Rússia Lenin s’enfrontarà amb Kamenev publicant les Tesis d’Abril. Lenin defensarà una segona revolució proletària. Trotski serà la peça fonamental amb el seu suport a les tesis de Lenin. Pel líder bolxevic la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i calia continuar avançant per situar els obrers al poder. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional.

Si els soviets retiraven el seu suport al govern aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l’únic poder a Rússia. Així la consigna bolxevic va ser “tot el poder per als soviets”. Durant el mes de juliol hi va haver un seguit de manifestacions que es van succeir per tot l’imperi. Davant aquesta situació es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic amb la clausura del seu diari i el retorn de Lenin a l’exili. Les minories nacionals reivindicaven els seus drets, moltes fàbriques es declaraven en vaga i els soldats al front desertaven en massa. Així, el segon govern provisional caurà a mitjans de juliol per la continuació de la carestia i d’inquietud social.

El KDT abandonarà el govern provisional pel reconeixement de l’autogovern ucraïnès. D’altra banda, l’ofensiva militar que havia organitzat Kerenski va ser contrarestada pels alemanys que van controlar la major part d’Ucraïna. Ucraïna era un dels pocs punts que encarà distribuïen blat a les ciutats russes. Aquesta desfeta va suposar una nova sortida al carrer de les masses populars que va ser aprofitada pels bolxevics. Les manifestacions de juliol van suposar la caiguda del govern de Lvov i la formació d’un govern presidit per Kereski i amb majoria socialista i alguns elements del KDT a títol personal. La majoria del nou govern coincidia amb la majoria del soviet.

Kerenski va il·legalitzar el Partit Bolxevic i va detenir la cúpula del partit. Només Lenin va poder escapar de la persecució exiliant-se a Finlàndia des d’on va dirigir el partit a la clandestinitat. D’altra banda, el general Kornilov reorganitzarà el comandament de l’exèrcit per estabilitzar el front alemany. Aquesta situació va propiciar una conspiració entre els Kadets i els militars contra el govern de Kerenski. Dins del propi govern també hi havia faccions que discreparan de la política oficial. Dins dels menxevics Martou radicalitzarà les seves posicions.

El 27 d’agost Kornilov intentarà fer un cop d’estat per agafar el poder després de l’ocupació alemanya de Riga. Kornilov acusava el govern de Kerenski de no ser capaç de fer front a la situació. El govern de Kerenski es trontollarà però amb el suport dels bolxevics es mantindrà en el poder. El Partit Bolxevic va ser novament legalitzat gràcies al suport donat al govern de Kerenski. Tot i que el cop de Kornilov va ser frustrat, el govern de Kernski va quedar desacreditat definitivament.

Per la seva banda, el Partit Bolxevic desencadenarà una ofensiva política per controlar els soviets. Al setembre el Soviet de Petrograd va retirar el seu suport a Kerenski i va escollir Trotski com a nou president. Davant aquesta situació Lenin considerava que tot estava preparat per que esclatés la revolució proletària. En canvi, Kamenev i Zinoiev s’oposaven al cop militar i plantejaven un acord per formar un govern socialista de coalició. Les discrepàncies internes dins dels bolxevics va aturar un mes el procés revolucionari. Lenin i Trotski també mantindran discrepàncies en els seus plantejaments. Trotski plantejava condicionar l’assalt al poder a la decisió que es prengués en el congrés de tots els soviets de Rússia. Lenin, en canvi, volia que la revolució es realitzés prèviament al congrés per obligar el consell dels soviets a agafar el poder.

La Revolució Russa d’Octubre de 1917:

Així, la revolució s’iniciarà el 24 d’octubre amb l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu del govern provisional. En poques hores els insurrectes van controlar tota la ciutat. Segons S.A. Cohen el triomf de l’aixecament a Moscou (molt més sagnant que el de Petrograd) va ser la clau que va permetre que es consolidés la revolució.

El nou govern sortit de la Revolució d’Octubre només controlava una part del territori constituint el primer govern soviètic. Els bolxevics plantejaven la formació del Consell de Comissaris del Poble (SOVNARKOM) com a nou govern integrat pels bolxevics i l’SRI (escissió de l’SR) en representació d’obrers i camperols. Els menxevics van abandonar el Congrés dels Soviets i es negaran a participar en el nou govern revolucionari. La Revolució d’Octubre plantejava la integració de l’esquerra russa després dels processos de febrer.

Els bolxevics aviat adoptaran el nom de Partit Comunista de Rússia. Un cop hagin arribat al poder no tindran un projecte definit d’Estat tot i que la seva intenció inicial era que tot el poder sorgís del Congrés dels Soviets. La majoria del Congrés era bolxevic i de socialistes revolucionaris d’esquerra (SRI) però no era una majoria absoluta i s’havia de formar una coalició.

Arribats a aquest punt van coincidir dos interessos contraris; Lenin no volia els menxevics al poder i Sverlov, la seva mà dreta, coincidia amb el seu criteri. D’altra banda, Kamenev continuava pensant en la formació d’un govern d’àmplia representació socialista. Lenin tenia el suport bolxevic i els bolxevics i l’SR van retirar-se del Congrés dels Soviets desfent així els dubtes sobre la seva participació en el govern.

El primer govern que va formar-se va ser únicament bolxevic perquè l’SRI no va voler entrar al SOVNARKOM sense convèncer l’SR de formar-ne part per no crear una coalició de govern tancada. Així, entre octubre i novembre de 1917, el Consell de Comissaris del Poble va ser monocolor bolxevic. El desembre de 1917 quedava clar que l’SR no entraria al govern i l’SRI va entrar en un govern de coalició que es mantindrà al poder fins març de 1918. La Revolució s’havia fet en nom dels Soviets i el Congrés havia ratificat el nou govern en assemblea.

Amb el temps, el govern acabarà sent un govern de partit, amb Lenin al capdavant, desmarcant-se lentament dels Soviets. Els Soviets actuaran a remolc del govern bolxevic ratificant a posteriori les decisions del govern. Les primeres mesures del SOVNARKOM seran sobre la pau, la terra, els obrers i la qüestió de les nacionalitats.

Primeres mesures del Consell de Comissaris del Poble:

1. Decret sobre la guerra. El govern bolxevic va denunciar la guerra, però no va plantejar-se la retirada immediata de Rússia. Es parlarà d’una pau justa i democràtica i el front rus es mantindrà estable. Es pretenia una pau negociada i sense annexions.

2. Decrets sobre la terra. Es legitimen les ocupacions de terres i les reivindicacions del camperolat sobre la terra. Es van mantenir les explotacions comunals i privades fins els anys 20, quan Stalin col·lectivitzi tota la terra. Així, van coexistir petits i mitjans propietaris amb les terres de caràcter comunal i les cooperatives. Es van confiscar les propietats de la Corona, de part de la noblesa i de l’Església que van ser lliurades als Soviets perquè les repartissin entre els pagesos. Va introduir-se el principi de que les explotacions més grans fossin treballades per l’Estat que les destinaria a l’explotació pública.

3. Decrets sobre la indústria. No hi ha una estatalització generalitzada de la indústria, però es legitimen les cooperatives obreres que han ocupat les fàbriques. Els bolxevics hauran de discutir qui ha de dirigir la indústria: l’Estat o els consells d’obrers. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de 5 treballadors i la nacionalització de la banca.

4. Decret sobre les nacionalitats. El dret d’autodeterminació va ser reconegut per als diversos pobles de l’Imperi Rus. Així, Polònia, els territoris bàltics i Geòrgia van aconseguir la independència.

Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. L’animadversió de les potències occidentals decidides a posar fi a la Revolució, juntament a l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i una situació econòmica força caòtica van ser els principals problemes a que Lenin i els seus col·laboradors van haver de fer front.

La negociació de la pau i la qüestió de l’Assemblea Constituent van ser els principals problemes que van fer derivar el règim bolxevic cap el règim de partit únic. Per Lenin l’Assemblea Constituent no tenia cap poder perquè era la via burgesa de construcció del nou govern. Lenin buscava el poder bolxevic a través dels Soviets que construirien el nou Estat. Lenin havia aprofitat a la seva lluita contra Kerenski la manca d’una convocatòria d’assemblea constituent per Rússia i un cop al poder es trobarà amb el problema de mantenir o no la convocatòria.

Finalment, Lenin i Trotski van mantenir la convocatòria esperant que reflectís els resultats de la Revolució d’Octubre a les urnes i amb una majoria bolxevic es pogués subordinar l’Assemblea al govern soviètic. La realitat, però, va ser que les eleccions que van celebrar-se a finals de novembre de 1917, amb sufragi universal real (homes i dones majors de 21 anys) i índexs de participació més alts al camp que a les ciutats, no van donar-se els resultats esperats.

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (novembre de 1917):

• SR: 40% (419 escons)
• Partit Bolxevic: 24% (168 escons)
• SRI: 10% (40 escons)
• Partit Menxevic: 3% (16 escons)
• KDT: 7% (17 escons)
• Altres grups nacionalistes: 16% (90 escons)

El resultat electoral va donar la majoria absoluta per l’SR, el que suposava un fort cop per la cúpula bolxevic. A més, Chernov (SR) va obrir la sessió de l’Assemblea Constituent reclamant la sobirania per constituir la Constitució del nou Estat creant un conflicte amb el Consell de Comisaris del Poble que portarà a la suspensió de l’Assemblea per la força.

Els bolxevics van sotmetre a votació una resolució en que es fixava que l’Assemblea quedaria subordinada al poder dels Soviets i es comprometia a donar suport a les seves decisions i ratificar-les. Aquesta resolució va ser rebutjada i els bolxevics no van permetre que l’Assemblea es tornés a reunir. Ens trobem davant dels primers passos que van portar Rússia cap a un règim de dictadura soviètica.

Chernov va exiliar-se a Samarra on va formar un govern provisional amb majoria de l’SR com a preludia a la guerra civil russa. Amb la dissolució del parlament, els bolxevics negaven el sufragi universal i les regles de la democràcia parlamentària, iniciant la construcció d’un nou tipus d’Estat: la dictadura del proletariat.