La primitiva legislació liberal no contemplava cap tipus de normativa que regulés les relacions laborals i prohibia de manera explícita l’associació obrera perquè es considerava contrària a la llibertat de contractació. Davant d’aquesta situació, les primeres manifestacions de protesta contra el nou sistema industrial van prendre un caràcter violent, clandestí i espontani. Així, a Espanya, la destrucció de màquines i fàbriques per part de diversos col·lectius obrers ja va iniciar-se en la dècada de 1820, fet que mostrava el rebuig als nous invents incorporats a les màquines i que limitaven cada cop més els llocs de treball.

El ludisme era la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció d’unes màquines a les quals s’atribuïa la responsabilitat de la pèrdua de llocs de treball i de la minva dels jornals. Així, el 1821, els treballadors de la indústria artesana de les localitats de la rodalia d’Alcoi van assaltar la ciutat i van cremar els tallers mecànics. L’incident ludista més rellevant, però, va ser l’incendi, l’agost de 1835, de la fàbrica Bonaplata a la ciutat de Barcelona, el primer vapor que havia funcionat a Espanya.

Ben aviat, els treballadors catalans s’adonarien que l’origen dels seus problemes no eren les màquines, sinó les duríssimes condicions de treball que imposaven el propietaris, i l’eix de la protesta obrera va passar a centrar-se en les millores laborals i la defensa del dret d’associació. Així, el sindicalisme obrer a Espanya va néixer entre els treballadors de la indústria tèxtil catalana. Des de 1838 diverses comissions d’obrers barcelonins van reclamar reiteradament al capità general de la província, i sense resposta, l’autorització per associar-se. D’aquesta manera, a partir de 1839, es permetria l’existència d’associacions d’ajuda i socors de caràcter mutualista. Sorgia així un primer associacionisme obrer i es creaven les primeres associacions de socors mutus, a les quals els obrers lliuraven una petita quota per assegurar-se una ajuda en cas d’atur o de malaltia, i l’assistència dels seus familiars en cas de mort.

Cap a la dècada de 1840, a Catalunya, la decisió dels fabricants tèxtils d’augmentar la mida de les peces fabricades sense modificar la remuneració dels treballadors va comportar l’inici de les protestes obreres, perquè, de fet, s’estaven retallant els salaris. Per coordinar les accions de protesta i negociar amb els patrons es van elegir comissions de representants. D’aquest moviment de protesta van néixer, el 1840, la Societat de Teixidors (encarregada de les reivindicacions laborals) i l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona (amb un caràcter de societat mutualista).

Aquests primers sindicats eren federacions d’oficis i, a semblança dels que havien articulat els teixidors, van anar creant-se per a d’altres sectors (filadors, blanquejadors, impressors, etc.). Els treballadors pagaven una quota, que no només es dedicava a qüestions de protecció social sinó que també anava destinada a mantenir una caixa de resistència per a pagar el jornal en cas de vaga. D’aquesta manera, entre 1840 i 1868, l’obrerisme desenvoluparia les seves primeres activitats pròpiament sindicals. Eren una combinació de sindicats i d’associacions de socors mutu amb uns afiliats que, habitualment simpatitzaven amb els corrents polítics republicanistes, i propugnaven el cooperativisme com a alternativa a la iniciativa provada i l’explotació patronal.

La vaga va ser el principal instrument que els obrers van utilitzar per a forçar negociacions amb la patronal. Així, entre els anys 1840 i 1843, durant l’etapa progressista de la regència d’Espartero, els moviments vaguistes van ser força nombrosos. Tanmateix, els patrons catalans no van veure mai amb bons ulls el fet que els obrers poguessin associar-se i molt menys les seves activitats en defensa dels drets dels treballadors i van pressionar els diferents governs perquè les prohibissin, cosa que van aconseguir durant la dècada moderada (1844-1854).

Durant el Bienni Progressista (1854-1856) va obrir-se un període de permissivitat amb les associacions dels treballadors i el moviment obrer va conèixer una onada d’efervescència i radicalització, estimulat per la crisi econòmica i l’encariment dels aliments. Així, el primer conflicte important va esclatar a Catalunya amb la vaga contra les selfactines del 1854, una reacció violenta, amb crema de fàbriques i màquines, contra la introducció d’aquestes noves màquines de filar que consideraven que prenien llocs de treball als obrers. La repressió de la vaga va ser extraordinàriament dura i va generar un moviment de solidaritat a totes les empreses tèxtils que va atemorir les autoritats i va forçar els patrons a augmentar els salaris.

L’auge del moviment reivindicatiu després d’apuntar-se aquesta victòria va indignar els patrons que van reclamar al govern l’aplicació de mesures repressives contra el moviment obrer. Així, el govern va prohibir les associacions obreres, va declarar l’estat de setge i va executar Josep Barceló, un important líder obrer del període. A més, els patrons, per la seva banda, van suspendre els convenis col·lectius signats després de la vaga de les selfactines i van imposar l’acomiadament lliure dels obrers.

En aquest context, el 1855, va declarar-se a la ciutat de Barcelona la que és considerada com la primera vaga general de l’Estat espanyol, en la qual els obrers van exigir el reconeixement del dret d’associació, la limitació de la jornada laboral amb un horari fix, la creació de jurats mixtes per a solucionar els conflictes laborals i el dret a ingressar en la Milícia Nacional, de la qual estaven exclosos. Les propostes obreres no van ser acceptades i el conflicte només finalitzaria amb la intervenció de l’exèrcit.

El retorn dels moderats al poder suposaria la prohibició de totes les associacions obreres mitjançant un decret de l’any 1857. Tot i el desengany del Bienni Progressista, estem davant d’un obrerisme que encara confiava en el progressisme polític com a força que podia solucionar els seus problemes. Així, durant anys va existir una certa simbiosi entre les lluites obreres i el moviment radical de renovació política i el cooperativisme va mantenir-se com a model d’organització obrera hegemònic a Espanya fins els anys del Sexenni Democràtic.