A la primera meitat del segle XIX, el nombre d’obrers a Espanya era encara molt reduït –el 65% dels treballadors estava dedicat al món agrari i només el 14% de la població activa es dedicava a treballs propis del sector secundari–, i la gran majoria d’aquests treballava en la indústria tèxtil catalana. Per tant, els orígens de la classe obrera van anar indiscutiblement lligats al procés d’industrialització que va produir-se a Catalunya al llarg del segle XIX.
La nova indústria va comportar la introducció d’una organització del treball caracteritzada per la utilització de mà d’obra assalariada, tot trencant amb el vell sistema gremial de l’Antic Règim. Així, la indústria tèxtil cotonera catalana va passar de donar feina a 10.000 persones el 1760 a donar-ne a 100.000 en la primera meitat del segle XIX. Aquest nou proletariat, format per antics artesans i jornalers urbans així com per pagesos i artesans de les rodalies, va anar concentrant-se als nuclis urbans, fet que va permetre que la ciutat de Barcelona comptés, el 1856, amb 54.272 obrers industrials. Tanmateix, Espanya era un país fonamentalment rural on la indústria era minoritària i només el 32% de la població vivia en ciutats de més de 10.000 habitants.
Les regles que regulaven les normes de treball en el món industrial no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores en el treball artesà. El patró, propietari d’un establiment industrial, ocupava els obrers a canvi d’un salari, normalment escàs que a penes arribava a permetre la manutenció d’una família. Els assalariats van esdevenir la força de treball a baix preu que era necessària a les fàbriques. Cada obrer participava d’una petita part del procés productiu sense la necessitat d’uns coneixements especialitzats.
A les noves fàbriques que estaven apareixent es treballava fins el límit de l’esgotament físic en una jornada laboral, que no estava regulada, de 12 a 14 hores diàries durant sis dies a la setmana en unes condicions terribles amb sorolls i fums asfixiants. A més, es cobrava per dia treballat o per feina a preu fet i si no es treballava per malaltia, per no tenir treball o per ser un dia festiu, no es cobrava, fet que va convertir la vida dels obrers en un seguit de feina per aconseguir uns salaris que només permetien l’estricta subsistència.
Una fèrria disciplina laboral a dins de la fàbrica era molt dura i impedia qualsevol contestació perquè la més mínima protesta comportava l’acomiadament i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. A més, no hi havia protecció social de cap mena en cas d’atur, de malaltia i d’accident, ni en la vellesa. Les dones i els infants, a partir dels set anys, també treballaven a les fàbriques i cobraven salaris molt inferiors als dels homes. Així, a Mataró, el 1850, el 58% de la població obrera estava formada per dones i nens. El treball infantil era una font d’ingressos miserable per a les famílies obreres que tenien una baixa esperança de vida per les males condicions en que subsistien.
Un cop acabada la feina, les seves condicions de vida també eren precàries. Les cases on residien eren petites i situades en barris on els carrers no estaven asfaltats i estaven mancats de servei d’enllumenat, d’aigua corrent i de clavegueram. Les malalties infeccioses, com la tuberculosi i el còlera, es propagaven ràpidament i afectaven una població molt vulnerable com a conseqüència de la mala alimentació i del treball esgotador.
Amb el decurs del segle, els obrers fabrils van augmentar a Astúries i el País Basc com a conseqüència del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica, i també en aquelles zones del territori espanyol en les quals es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades amb la construcció, amb unes condicions laborals i salarials semblants a tot arreu. En aquestes condicions, el moviment obrer espanyol, tot i ser minoritari, va existir, però concentrat geogràficament a les grans ciutats i a l’arc mediterrani. El deu desenvolupament va ser causat per les dures condicions en les que es veien condemnats a sobreviure els obrers.
