A mitjans del segle XVIII ja hi havia a Catalunya una important producció manufacturera d’indianes (teixits de cotó estampats). Aquest procés de protoindustrialització, però, es veuria estroncat a inicis del segle XIX a causa de l’esclat de la Guerra del Francès. Així, el desenvolupament de la indústria tèxtil catalana va haver d’esperar fins als anys trenta i va haver de fer front a dues limitacions força importants que van condicionar la seva evolució: les manques energètiques i la feblesa del mercat espanyol.
En primer lloc, a causa de la pobresa del subsòl català, escàs en carbó, i a les dificultats de transport per proveir-se de l’hulla procedent d’Astúries, va donar-se una dependència energètica de l’estranger, especialment de la Gran Bretanya, d’on provindria la major part del carbó que es consumia a la Catalunya industrial.
En segon lloc, el tèxtil català va haver de fer front a la feblesa del mercat espanyol, que es trobava constituït bàsicament per una pagesia amb poca capacitat adquisitiva, fet que suposava una demanda minsa i lligada a les fluctuacions d’una producció agrària endarrerida i exposada a les crisis de subsistència.
D’aquesta manera, la indústria tèxtil va esdevenir un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per afrontar la competència d’uns teixits estrangers que tenien un cost de producció més reduït i, per tant, eren més barats.
La industrialització catalana va caracteritzar-se per la seva concentració en el camp de la indústria lleugera, bàsicament en el sector tèxtil. En concret, van predominar les indústries intensives en capacitat empresarial i comercial i es van eludir les intensives en capital. Així, la indústria tèxtil es va iniciar amb l’aportació de petits capitals provinents fonamentalment dels beneficis agrícoles i del comerç colonial i va créixer a partir de la reinversió dels guanys. En general, van predominar les petites i mitjanes empreses, i es va mantenir una certa producció domèstica. Tot i això, un nombre limitat de grans empresaris era el que donava la seva major solidesa a l’estructura industrial catalana.
Pel que fa a la localització industrial, en una primera etapa, entre 1830 i 1860, i amb l’objectiu de reduir els costos de producció, la major part dels vapors van situar-se a la costa, a prop dels ports per on arribava el cotó a Catalunya, i així el protagonisme de la Revolució Industrial va correspondre a les comarques del Barcelonès, el Maresme i el Garraf.
En aquesta etapa de la industrialització, el model d’organització de la producció industrial predominant va ser el dels vapors. Aquest era el nom que es donava a les indústries tèxtils que utilitzaven l’energia del carbó i estaven situades als barris industrials de les ciutats, preferentment al costat de les estacions de ferrocarril per poder abastar-se fàcilment de carbó. Els vapors constaven, fonamentalment, de l’edifici fabril i els seus annexos (carbonera, màquina de vapor, magatzems, etc.)
En una segona etapa, a partir de la dècada de 1870, i per tal d’estalviar els alts costos que comportava l’ús del carbó, es van buscar cursos d’aigua utilitzables per a obtenir energia hidràulica, i d’aquesta manera la indústria va desplaçar-se cap a les conques del Besòs, el Llobregat, el Cardener i el Ter.
Així, el model d’organització de la producció industrial predominant en aquesta etapa serien les colònies situades a prop dels rius. Aquestes estaven allunyades dels nuclis urbans i comportaven l’edificació d’un conjunt d’immobles complementaris (església, escola, habitatges, economat, centres recreatius, etc.) perquè els treballadors i les seves famílies poguessin viure en la mateixa colònia.
Aquest model presentava inconvenients i avantatges per a la producció. Les colònies eren unes construccions més complexes i el model productiu exigia reduir el procés de producció quan, en els mesos d’estiu, es reduïa el cabal d’aigua. A més, el cost del transport era elevat a causa de la distància entre la fàbrica i els ports per on entraven al país les primeres matèries, així com fins als centres de consum situats fonamentalment en els nuclis urbans. En canvi, les colònies resultaven avantatjoses per la gratuïtat de l’aigua, pel fet de comptar amb una mà d’obra més barata i menys reivindicativa que l’urbana, i pels beneficis concedits per les diverses disposicions legals encaminades a fomentar el poblament rural.
