El segle XIX va ser per a molts països d’Europa una etapa de canvis profunds en la seva estructura econòmica. Es va fer el pas de societats agràries a societats industrials, amb tota una sèrie de canvis paral·lels de caire institucional, econòmic, social i cultural. A Catalunya, aquest canvi es quedaria a mig camí perquè, malgrat el desenvolupament d’un nucli industrial, aquest era de dimensions reduïdes i sobretot limitat al sector tèxtil, sense fer el salt qualitatiu cap a una industrialització complexa.

El procés d’industrialització català va iniciar-se en el segle XVIII, lligat a la indústria cotonera i les fàbriques d’indianes que havien incrementat la seva producció i havien incorporat les primeres filadores mecàniques. Aquest procés, però, va veure’s troncat a principis del segle XIX a causa de l’esclat de la Guerra del Francès ja que el conflicte va significar un desgavell econòmic i l’entrada de productes estrangers, però sobretot va provocar la pèrdua dels mercats colonials quan les colònies americanes van independitzar-se.

D’aquesta manera, quan s’havia de realitzar el pas de la manufactura a la producció industrial moderna, els productes tèxtils catalans es veien obligats a adreçar-se cap a un mercat reduït i mal articulat com era l’espanyol, que oferia poques possibilitats d’expansió a causa de la seva escassa integració, amb greus problemes de comunicació, i amb un baix nivell adquisitiu.

El procés de modernització i mecanització de la indústria catalana va haver de realitzar-se sempre de manera retardada i limitada respecte a la resta d’Europa. Catalunya també va patir una mancança de recursos naturals, especialment carbó i ferro, que eren elements bàsics per a poder iniciar un procés d’industrialització completa. Tot i això, la prosperitat agrícola del període va beneficiar el desenvolupament industrial amb la generació de capitals.

El principal sector industrial va ser el tèxtil cotoner i llaner, que la llarg del segle va experimentar una creixent mecanització. Altres sectors destacats van ser la metal·lúrgia, amb indústries com La Maquinista Terrestre i Marítima, amb escasses possibilitats d’expansió per la manca de matèries primeres, i indústries com la química i l’elèctrica. Per contra, la construcció naval va patir una greu regressió com a conseqüència de la pèrdua dels mercats colonials.

La indústria catalana (1856):

L’organització industrial catalana té les seves arrels en el segle XVIII quan va constituir-se la Junta de Comerç, dins de la qual va constituir-se la Comissió de Fàbriques el 1799. Aquesta Comissió va evolucionar fins a convertir-se en l’Institut Industrial de Catalunya (1848), el símbol de la burgesia industrial.

La pèrdua de les colònies va significar un fort cop per a Catalunya, del qual no es recuperaria fins a 1830, quan Ferran VII, davant de l’enfrontament dinàstic amb el seu germà Carles, va necessitar incrementar el nombre dels seus partidaris i va començar unes reformes de caràcter liberal. Les mesures liberalitzadores de la producció i el mercat que van acompanyar la revolució liberal, i molt especialment la supressió dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de l’activitat industrial i van permetre la mecanització de la indústria en una Catalunya que ja comptava amb capitals i empresaris.

Aquest moviment va ser aprofitat per la indústria catalana, gràcies a les mesures proteccionistes que prohibien la importació de manufactures de cotó estrangeres, per a mecanitzar-se. En aquest canvi va tenir molta importància el català Gaspar de Remisa, un negociant i banquer que va ser secretari del Tresor Reial (1826-33) i membre del Consell Reial de Ferran VII, des d’on va defensar el reformisme de caràcter liberal i el proteccionisme econòmic. Així, el salt cap a una economia industrialitzada va anar acompanyat de la introducció de la màquina de vapor i la mecanització del procés productiu.

Així, la primera màquina de vapor es va instal·lar a la fàbrica tèxtil Bonaplata de Barcelona, el 1833. Malgrat tot, a causa de la inestabilitat política i social provocada per la revolució liberal i la Primera Guerra Carlina, la modernització tecnològica catalana no va experimentar una autèntica revolució fins a la dècada dels quaranta. Les màquines de filar tradicional, com ara la bergadana, van ser substituïdes per la mule-jenny durant els anys trenta i quaranta, fet que va incrementar significativament la producció de fil.

Però el procés de mecanització no es va aturar, i durant la dècada dels cinquanta va començar la substitució de la mule-jenny per les selfactines (de l’anglès self-acting) i les contínues, que eren màquines més modernes i que requerien menys mà d’obra a les fàbriques, fet que va produir el rebuig dels obrers. Quant els telers, sembla que el primer teler mecànic va instal·lar-se a Sallent l’any 1828, però el nombre de telers manuals i mecànics no s’igualaria fins a la dècada dels seixanta.

El procés de mecanització de la indústria cotonera catalana, les màquines en funcionament:

És també a partir dels anys quaranta quan va començar a Catalunya la revolució dels transports, construint-se una xarxa de ferrocarrils que iniciaria una extraordinària onada de prosperitat. El primer tren va construir-se el 1848 entre Barcelona i Mataró. Aquests anys també van significar una gran expansió financera i borsàtil amb la creació de nombrosos bancs, com el Banc de Barcelona (1844) i la Societat Catalana General de Crèdit (1856), i la consolidació de Barcelona com la principal plaça financera de Catalunya i Espanya.

El drama de Catalunya va ser que mentre els seus interessos es basaven a la recerca del proteccionisme per a la seva indústria, l’Estat liberal espanyol que es configurat en el segon terç del segle XIX i defensat per les classes dirigents espanyoles partia d’un pensament lliurecanvista i antiindustrialista. Així, el desenvolupament del nucli industrial català va estar sempre lligat a la demanda de lleis proteccionistes ja que la competència amb els productes estrangers era sempre desfavorable pels teixits catalans.

La bona marxa de l’economia va allargar-se fins als anys seixanta del segle XIX quan, com a conseqüència de la Guerra de Secessió nord-americana, va esclatar una forta crisi en la indústria cotonera per la interrupció de les importacions del cotó dels Estats Units (fam de cotó), fet que va provocar una desacceleració de les activitats econòmiques.

A més, aquesta activitat va veure’s frenada per la crisi econòmica de 1866 que va provocar la fallida de molts bancs i el crac de la Borsa de Barcelona. L’encariment del cotó, la desviació de capitals cap a la compra de deute estatal (menys arriscat i amb interessos elevats) i la baixa rendibilitat dels ferrocarrils en explotació van ser les causes d’una crisi que va fer trontollar les febles bases de la monarquia d’Isabel II i va conduir cap a la Revolució Gloriosa de 1868. El Sexenni Democràtic, però, va suposar un període de gran inestabilitat política i de dificultats per a l’economia catalana com a resultat dels tractats comercials, de marcat caràcter lliurecanvista, negociats amb França i Anglaterra.

La Restauració va significar l’inici d’una nova etapa d’expansió, la febre d’or, que va proporcionar a Catalunya una gran prosperitat durant la dècada dels setanta i els primers vuitanta. Tres processos de renovació marcarien aquest període: la millora de la maquinària basada en la mecanització del tissatge, la transformació dels edificis industrials com a resultat de la introducció de la nova maquinària pesant i la substitució energètica. La utilització de l’energia hidràulica en comptes del vapor va comportar un canvi en la localització de les fàbriques i el sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius, factor que va fer que poblets desconeguts i rurals passessin a ser uns centres urbans relativament importants i amb personalitat pròpia gràcies a la seva situació geogràfica a prop d’un corrent d’aigua, una font d’energia importantíssima durant el segle XIX.

Producció d’energies primàries a Catalunya en el segle XIX (en tones equivalents de carbó):

Consum d’energies primàries a Catalunya en el segle XIX (en tones equivalents de carbó):

L’objectiu dels empresaris catalans va ser monopolitzar el mercat peninsular i les restes del mercat colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines) mitjançant una política proteccionista. Aquests són anys d’importants canvis urbanístics, amb la modernització del port de Barcelona i la planificació de l’Eixample de la ciutat. Un procés que culminaria amb l’Exposició Universal de 1888. Les bases d’aquesta expansió, però, eren febles i, a partir de 1885, van començar a notar-se els primers símptomes de crisi. L’extensió de la fil·loxera a Catalunya i el nou tomb governamental cap a una política més lliurecanvista amb tractats comercials amb França van iniciar una etapa de dificultats que culminaria de forma dramàtica amb la pèrdua de les darreres colònies el 1898.