Amb el triomf del pronunciament de Vicálvaro, la presidència va recaure novament en el general Espartero, que reapareixia així en la vida política espanyola, mentre que O’Donnell va ser nomenat Ministre de la Guerra. La notícia de l’extensió de la revolució i la presència d’Espartero al capdavant del govern van propiciar la joia als carrers de Barcelona, però les esperances aviat es convertirien en decepció pel fet que el Principat seguís en mans de militars com Zapatero que era responsable de l’afusellament de partides carlines, de la deportació d’Abdó Terradas o la sentència a garrot vil d’un cadàver.

La Constitució de 1845 va ser derogada a favor de la Constitució progressista de 1837 i van convocar-se unes eleccions que, en presentar un cens electoral més ample, va permetre una majoria progressista i l’entrada al parlament, per primera vegada, d’alguns diputats demòcrates. El nou govern va restaurar els principis del progressisme, va reimplantar la Milícia Nacional, la llei municipal que permetia l’elecció directa dels alcaldes i va elaborar una nova Constitució (1856) que introduïa importants novetats, però no arribaria a ser promulgada.

L’actuació de més transcendència per al futur del país, però, va ser l’ambiciós pla de reformes econòmiques, que buscava defensar els interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, amb l’objectiu de continuar amb el desmantellament de l’Antic Règim i impulsar el desenvolupament econòmic i la industrialització del país. Així, les línies d’actuació més importants del govern del Bienni Progressista van ser la represa de la desamortització i la Llei de Ferrocarrils. Tot plegat, però, tindria poca transcendència directa a Catalunya.

La nova llei desamortitzadora (1855) a càrrec del ministre Madoz, va seguir amb la tasca iniciada per Mendizábal. Ara, a més de les desamortitzacions de les terres eclesiàstiques, també van veure’s afectades les terres de l’Estat, dels ordres militars, de les institucions benèfiques i, sobretot, els béns de propis dels ajuntaments. La desamortització general de Madoz va ser un cop mortal per a les economies de camperoles subsistència que van veure com eren arrabassats bona part dels béns comunals que s’havien salvat de l’apropiació privada.

Una bona part dels recursos econòmics aconseguits per la via de la desamortització van ser invertits en la construcció de la xarxa ferroviària, considerada pel govern com una peça cabdal per fomentar els intercanvis i el creixement industrial. Així, la construcció d’una ineficaç, però important, xarxa ferroviària a Espanya va iniciar-se el 1855 amb la Llei general de Ferrocarrils, que regulava la construcció i oferia importants incentius a les empreses que hi intervinguessin. Així, va passar-se a la creació de companyies privades gràcies a les subvencions estatals que van permetre l’entrada al país de capital estranger i la importació de material sense costos duaners. Aquesta mesura va comportar beneficis, en especial, als capitals estrangers que van concórrer de forma abundant cap al mercat ferroviari espanyol.

La preocupació de les corts progressistes per fomentar el desenvolupament econòmic d’Espanya es va reflectir també en una legislació per afavorir la reforestació, la posada en marxa del sistema de telègrafs, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el desenvolupament de la mineria, i en el foment del creixement de les societats per accions i de la banca. D’aquesta manera, la Llei Bancària de 1856 va suposar un dels esforços més notables per mobilitzar el diner dels propietaris anònims i dispersos pel territori espanyol a la vegada que es facilitava l’entrada de capital estranger.

Aquest impuls progressista del Bienni buscava consolidar a Espanya el model econòmic que triomfava a Europa i, gràcies al nou marc legal, va donar pas a una etapa d’expansió econòmica que es va estendre fins a mitjans dels anys seixanta del segle XIX. En canvi, a llarg termini, la destrucció de recursos naturals per desforestació i la reducció dels pasturatges a terres de cultiu van poder ser les causes dels posteriors desequilibris de l’economia agrària espanyola. Possiblement per aquest motiu, els camperols, forçats a entrar en la via de la producció destinada al comerç, van convertir-se en ineficaços productors de vins i cereals.

Les mesures reformistes del Bienni, però, no van ser suficients per a resoldre la crisi de subsistències que havia mobilitzat el poble en les revoltes de 1854 generant un clima de greu conflictivitat social. El malestar social va conduir a un aixecament camperol en terres castellanes i a l’extensió dels motins populars a moltes ciutats del país, amb assalts i crema de finques i fàbriques.

A Catalunya, la situació de crisi econòmica (increment dels preus, males collites, etc.) combinada amb una epidèmia de febre groga va produir l’esclat de vagues obreres a Barcelona  l’any 1855. El capítol essencial d’aquest conflicte el trobem en l’actuació del moviment obrer durant el conflicte de les selfactines durant el qual van incendiar-se fàbriques de filar i van produir-se vagues ludistes contra la introducció de les màquines. Els treballadors demanaven la reducció dels impostos de consums, l’abolició de les quintes, l’increment dels salaris i la reducció de la jornada laboral. Els problemes van agreujar-se amb l’arribada del còlera i la reaparició de les partides carlines. En conseqüència, Catalunya va tornar a trobar-se sota l’estat d’excepció i des de l’estiu de 1855 es prohibirien les associacions obreres. La resposta treballadora va ser la vaga general de juliol, un dels episodis més notables del moviment obrer català com a mostra de l’elevat grau d’organització i de consciència de classe assolit. El moviment va ser durament reprimit per Zapatero.

Per a resoldre la conflictivitat social, el govern va presentar una Llei de Treball que introduïa algunes millores i permetia les associacions d’obrers, però la situació ja havia desembocat en una crisi molt greu. La creixent conflictivitat social, amb l’aparició del moviment obrer català en l’escena política, va retreure i atemorir les classes conservadores, decidides a aplicar una solució d’ordre al conflicte.

Finalment, a nivell polític els progressistes van fracassar per les discrepàncies existents dins de la pròpia coalició governamental entre els elements del progressisme més moderat, que acabaria integrant-se en la Unió Liberal, i els més radicals, que s’aproparien al Partit Demòcrata. Quan els diversos motins de subsistència van provocar la dimissió d’Espartero, la reina va confiar el govern a O’Donnell que va ser l’encarregat de reprimir les protestes. Un nou cop insurreccional, el 1856, va donar pas a una nova etapa moderada. Així, el govern del general O’Donell va canviar del signe progressista cap a un model més conservador, fent caure el govern que ell mateix havia instaurat dos anys abans.