Durant la Dècada Moderada, la vida política no va desenvolupar-se a les Corts, sinó al voltant de la cort, on poderosos grups de pressió (les anomenades “camarilles”) van cercar el favor reial o governamental al marge de la vida parlamentària. A més, el restringit nombre de ciutadans amb dret a sufragi impedia als progressistes accedir al poder mitjançant unes eleccions que convidaven al falsejament electoral.
Fins i tot sectors socials que havien donat el seu suport al moderantisme, com la burgesia conservadora catalana, van quedar completament al marge dels centres de poders i van ser incapaços d’aconseguir veure representades les seves posicions, contràries a un model d’Estat tan centralitzat i militaritzat. Aquest sistema no podia complaure els polítics moderats catalans per la seva elementalitat i barroeria, i aquests aviat van separar-se de la disciplina del moderantisme oficial.
D’altra banda, a Catalunya, amb un destacament de més de 40.000 homes, el més nombrós de totes les ciutats espanyoles, l’exèrcit va intervenir directament en la vida ciutadana, esdevenint el principal instrument de repressió i mantenint el territori en una situació d’excepcionalitat permanent. Els moderats catalans, per contra, consideraven que per lluitar contra les idees avançades que van culminar les revolucions europees de 1848 no només es podia comptar amb la repressió de la Guardia Civil, sinó que també s’havia de portar la lluita al camp polític i oferir a les masses populars alguna cosa més que la garrotada.
Així, el 1852-53, quan el govern encapçalat per Bravo Murillo va intentar introduir una reforma constitucional encara més restrictiva del sistema polític (desaparició del règim parlamentari, govern per decret, suspensió indefinida de les corts, restricció del cens electoral, etc.), els conservadors catalans organitzarien una mobilització de protesta amb una reunió al Consell de Cent de l’Ajuntament i la presentació d’un document signat per homes com Martí d’Eixalà, Güell o Duran i Bas. Fins i tot arribarien a muntar una candidatura electoral conjunta amb els progressistes.
Davant de l’oposició que el projecte va aixecar dins del propi moderantisme, al Palau Reial van espantar-se i no van deixar continuar la reforma d’un Bravo Murillo que pretenia donar un cop d’Estat. Així, Bravo Murillo va ser desplaçat del poder, però amb un alt cost ja que aquests fets van accentuar la descomposició interna del partit i van augmentar el descontentament d’àmplies capes socials, cada vegada més marginades de la vida política.
En la mesura en que els conservadors catalans es trobaven en el marc d’una societat capitalista relativament avançada i que havia emprés la industrialització, eren la mena de conservadors que corresponia a aquesta societat, amb una visió del món diferent a la d’un terratinent com Narváez i als projectes de modernització moderats que responien als interessos del grup social agrari dominant a les Corts de Madrid.
Això pot explicar l’escassa influència que tindrien les idees polítiques de Jaume Balmes en la societat catalana. De Balmes només s’han agafat els aspectes crítics amb la revolució, la denúncia de la mentida que implicava la representativitat parlamentària i la corrupta visió que tenia de la política espanyola. Això succeeix perquè Balmes es trobava a l’ala dreta del partit moderat amb Bravo Murillo, mentre que la major part dels moderats catalans es trobaven més aviat a prop de l’ala esquerra dels anomenats “puritans”. Balmes es preocupava especialment per conciliar la societat moderna amb un món rural que tenia la seva pròpia expressió en el carlisme i estava preocupat per uns problemes allunyats dels que tenien els conservadors urbans catalans.
Així, els conservadors catalans practicarien una política molt independent de la disciplina fixada pels partits a Madrid i molt més lligada als problemes de la societat catalana i a la defensa dels interessos de la classe burgesa al Principat. Aquest és el naixement del “ministerialisme a la catalana”, es a dir, la col·laboració condicionada amb el govern a canvi d’una sèrie de contraprestacions.
L’autoritarisme del govern moderat va comportar l’oposició i l’aixecament dels progressistes, dels demòcrates i d’alguns sectors moderats defraudats amb l’actuació governamental que practicava una política de fets consumats. Així, a finals de juny de 1854, el general O’Donnell, un moderat descontent, va encapçalar un pronunciament a Vicalvaro amb el suport dels moderats crítics i alguns progressistes moderats. Es demanava l’eliminació de la camarilla propera al tron, que es respectessin les lleis, la llibertat de premsa, una rebaixa fiscal, l’autogovern de les províncies i la creació d’una Milícia Nacional.
El pronunciament de Vicalvaro va concretar els seus objectius en el Manifest del Manzanares (redactat per Cánovas del Castillo) que reclamava l’acompliment de la Constitució, la restauració de la Milícia Nacional, una nova llei electoral, la constitució de noves Corts i la reducció dels impostos. L’aixecament aviat va extendre’s per tot el país amb la incorporació de diferents caps militars i de grups civils sorgits d’entre els progressistes d’esquerra que van sumar-se al pronunciament en diferents ciutats.
Barcelona va ser la primera ciutat que va sublevar-se després de la proclama de O’Donnell davant de la indecisió del capità general que va veure’s desbordat per l’aixecament popular. Al marge de les conspiracions militars, darrera de l’aixecament hi havia una preparació civil amb una junta de progressistes avançats i demòcrates republicans, on hi destacava Estanislau Figueras, i que comptava amb nuclis guerrillers. Davant d’aquest clima revolucionari, a finals de juliol, la reina va haver de recórrer a Espartero i O’Donell que van formar un govern de coalició entre moderats i progressistes donant pas al Bienni Progressista de 1854-1856.
