Els factors econòmics que van impulsar el colonialisme van ser diversos. D’una banda, hi havia l’imperialisme comercial a la recerca d’uns mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria ja que amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. A més existiria l’imperialisme de tipus financer.  Aquesta era la justificació econòmica del colonialisme que realitzava Jules Ferry (en aquell moment Ministre d’Afers Estrangers de Tercera República) en un discurs davant del Parlament francès el juliol de 1885:

Des del punt de vista econòmic, per què unes colònies? La qüestió colonial és per als països dedicats per la naturalesa de la seva indústria a una gran exportació, com el nostre, la qüestió mateixa del mercat […]. Les colònies són, per als països més rics, una inversió de capitals de les més avantatjoses […]. Us dic que França, que sempre ha gaudit de grans capitals i n’ha exportat quantitats considerables a l’estranger […], té interès a considerar aquest aspecte de la qüestió colonial.

Però senyors, hi ha un altre aspecte més important d’aquesta qüestió que supera de molt el que acabo de tractar […]. En els temps que ens trobem i en la crisi que travessen totes les indústries europees, la fundació d’una colònia és la creació d’un mercat. S’ha assenyalat, en efecte, i els exemples abunden en la història econòmica dels pobles moderns, que n’hi ha prou que el llaç colonial subsisteixi entre la mare pàtria que produeix i les colònies que ha fundat, perquè el predomini econòmic acompanyi i suporti, d’alguna manera, el predomini polític.

Els factors ideològics que impulsaren l’imperialisme van ser de dos tipus: nacionalistes i culturals. D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials. Recuperant el discurs de Jules Ferry, aquesta era la justificació ideològica del colonialisme que realitzava:

Senyors, hi ha una segon punt que haig d’abordar, i és l’aspecte humanitari i civilitzador de la qüestió […]. Cal dir obertament que, en efecte, les races superiors tenen dret enfront de les races inferiors […]. Repeteixo que les races superiors tenen un dret perquè tenen també un deure: tenen el deure de civilitzar a les races inferiors […].

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials; França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències… Finalment, d’aquesta manera justificava políticament Jules Ferry l’expansió colonial francesa davant la cambra de diputats:

Senyors, a Europa tal com està feta, en aquesta competència de tants rivals que veiem créixer al nostre voltant […] la política de tancament o absentisme és simplement el gran camí de la decadència. Les nacions, en el nostre temps, no són grans més que per l’activitat que desenvolupen […].

Brillar sense actuar, sense barrejar-se en els assumptes del món, mantenint-se al marge de totes les combinacions europees, considerant com una trampa, com una aventura tota expansió cap a l’Àfrica o cap a l’Orient, viure d’aquesta manera, per a una gran nació, ho podeu creure, és abdicar, i en un espai de temps més curt del que podeu pensar, és baixar del primer lloc al tercer o al quart […].

Afirmo que la política colonial de França, que la política d’expansió colonial, la que ens ha impulsat a anar cap a Saigon, a la Contxinxina, i que ens condueix cap a Tunísia […], es fonamenta en una realitat sobre la qual es necessari cridar la vostra atenció un moment. És a dir, que una marina com la nostra no pot navegar sobre la superfície dels mars sense refugis sòlids, sense defenses i sense cap centre de proveïment. Cal que el nostre país es posi a fer el mateix que els altres i, atès que la política d’expansió colonial és el mòbil general de les potències europees en el moment actual, cal prendre partit a favor seu.