Un cop aprovada la Constitució de 1837 va quedar configurat un primer sistema de partits espanyol sobre la base dels moderats i els progressistes, que es van alternar en el poder durant el regnat d’Isabel II. Tanmateix, cap a 1837 no es pot donar encara per tancat el procés de revolució liberal a Espanya tot i la importància que va tenir la feina realitzada per les Corts constituents de 1836-1837, ja que l’enfrontament entre els partits moderat i progressista va deixar palesa l’existència de diferents opcions i estratègies polítiques entre les elits liberals que estaven en el poder.

Els moderats al govern (1837-1840). Un cop van aprovar-se les lleis reformistes més importants per part dels governs progressistes i després del gir favorable de la guerra carlista a favor de les tropes isabelines, els moderats van tornar al poder. Així, la política governamental entre 1837 i 1839 va tenir un clar caràcter conservador. Aquests van intentar, sense sortir-se del marc constitucional, desvirtuar els elements més progressistes de la legislació de 1837.

Amb aquesta voluntat, el 1840, un cop va finalitzar la guerra carlista, el govern moderat va preparar una llei electoral més restrictiva, va limitar la llei d’impremta i una Llei d’Ajuntaments que buscava sotmetre els governs municipals sota el control conservador i donava a la corona la facultat de nomenar alcaldes de les capitals de província. A més, es va iniciar una legislació que tendia a retornar els béns expropiats al clergat secular així com un projecte de reimplantació del delme.

La Llei d’Ajuntaments, debatuda el 1840 a les Corts, va enfrontar moderats i progressistes ja que aquests defensaven l’elecció directa dels alcaldes. Els moderats tractaven de subordinar els poder locals al poder central i els progressistes creien que l’autonomia municipal era una eina fonamental per aprofundir en les reformes que encara estaven pendents. El suport de la regent a la proposta moderada va provocar a l’oposició progressista que va impulsar un ampli moviment insurreccional. Un cop va aprovar-se la llei municipal a l’estiu de 1840, moltes ciutats van veure com novament es formaven moviments juntistes (especialment a l’Ajuntament de Madrid) que posaven en perill a la monarquia. Cal tenir en compte que Catalunya també va ser clau en la revolta perquè vivia sota una veritable dictadura militar des de 1837.

Maria Cristina, com a única sortida, va haver de recórrer al general Baldomero Espartero, un heroi de la guerra carlina i ben vist des dels sectors progressistes, perquè formés govern i reprimís la sublevació popular. Finalment, Espartero va formar un nou govern i el moviment juntista va imposar l’abdicació de Maria Cristina, donant pas a la regència única del general Espartero el 1841.

La regència d’Espartero (1840-1843). La regència d’Espartero va iniciar-se en unes circumstàncies especialment favorables. Les juntes l’havien portat al poder, el tron estava buit i les forces conservadores es trobaven desconcertades i a la defensiva. El regent tenia una gran popularitat i el recolzament dels progressistes, de l’exèrcit, de la milícia nacional, dels administradors locals i dels demòcrates i republicans radicals. Arribat al poder, va dissoldre les juntes revolucionàries i va convocar unes noves eleccions que donarien la majoria parlamentària als progressistes.

Tot i això, Espartero va tenir durant poc temps el recolzament dels diversos grups que l’havien portat al poder perquè va actuar amb un notable autoritarisme, menystenint les Corts i governant sense més col·laboradors que la seva camarilla de militars afins (els anomenats ayacuchos). Així, l’abolició dels furs bascos va provocar-li l’enemistat del nord del país, mentre els progressistes van anar fraccionant-se en diferents sectors que cada cop li negaven amb més freqüència el suport a Espartero. El regent, a més, va haver de fer front a conspiracions militars que estaven relacionades amb les maniobres realitzades per Maria Cristina des de l’exili mentre els militars aniran guanyant una forta preponderància sobre el poder civil.

Ara bé, el principal conflicte d’aquest període va ser el que va enfrontar a Espartero amb els catalans. Les coses no havien millorat per Catalunya amb els progressistes en el poder, els fabricants estaven descontents per la manca de protecció aranzelària i atemorits perquè el regent estava disposat a facilitar a la indústria anglesa determinats avantatges en el mercat espanyol, fet que perjudicava a la indústria catalana.

Els problemes seriosos van començar amb motiu de la conspiració moderada de 1841 quan va esclatar el moviment centralista a Catalunya amb la formació de la Junta de Vigilància encapçalada per Joan Antoni de Llinàs, personatge respectat per la seva integritat i pel seu caràcter d’aristòcrata defensor de les idees populars. D’ell va sortir la idea de la convocatòria del concurs en que l’Ajuntament de Barcelona premiava una memòria sobre els avantatges de l’enderrocament de les muralles. De l’empenta de la burgesia en moments de crisi industrial sortia un pla com aquest que tenia l’avantatge d’oferir treball als obrers aturats a la vegada que cercava un projecte de futur compatible.

Mentre el capità general de Catalunya, Wan Halen, marxava a Pamplona a fer front a la insurrecció dels partidaris moderats de l’antiga regent, la iniciativa burgesa escapava de les mans de les autoritats i la multitud començava a demanar amb urgència l’enderrocament de la Ciutadella. A finals d’octubre, la Junta de Vigilància va decidir anunciar l’enderrocament de la cortina interior de la fortalesa evocant les víctimes del liberalisme que havien donat la seva vida a aquella presó.

Al seu retorn de Pamplona, Wan Halen portava ordres de reprimir el que havia passat i de fer reconstruir els murs de la fortalesa que havia de continuar servint per a controlar la capital de Catalunya. Espartero va decretar la dissolució de les juntes, però Wan Halen va anar més enllà i va comportar-se amenaçadorament amb la ciutat, declarant l’estat de setge i aprofitant la situació per a dissoldre l’Ajuntament i la Diputació, desarmar els batallons de la Milícia i condemnar els ciutadans a pagar la reconstrucció.

Tot plegat anava creant un creixent clima de malestar. Una Catalunya amb energies renovades i on la indústria creixia i es modernitzava, malgrat les dificultats temporals que estava passant, estava absolutament decidida a tirar endavant per la via de la industrialització i el progrés malgrat que els obstacles seguien existint. Així, la Comissió de Fàbriques va reaparèixer com a entitat pública fent un reglament per a les fàbriques cotoneres. La Junta de Comerç va publicar una representació al regent en que demanava el proteccionisme donant consciència de la via de creixement econòmic global que proposa.

Els treballadors no oblidaven, malgrat les pugnes que quotidianament els enfrontaven amb els fabricants, la condemna per l’ús de teixits estrangers i els milicians argumentaven als espanyols que “Catalunya es una de las capitales de provincia que más contribuyen a las cargas del Estado”. A més, el republicanisme estava començant a agafar força i consciència amb els escrits d’Abdó Terrades primer des de les Hojas Republicanas i després arribant a un públic popular des de El Republicano.

Aquesta efervescència social va fer que amb l’establiment de la quinta o llei de reclutament s’acabessin d’excitar els esperits i el novembre de 1842 comencés la revolta amb un aixecament a Barcelona. La insurrecció de Barcelona contra Espartero seria fortament reprimida amb bombardejos des de Montjuïc per escarmentar la ciutat. Espartero va exigir la rendició incondicional de la ciutat, el desarmament total de la Milícia, l’empresonament i afusellament dels líders de la revolta, el pagament d’una multa, la dissolució de l’Associació de Teixidors i la prohibició de tot diari que no fos el conservador Diario de Barcelona.

La brutal repressió d’Espartero contra Barcelona va suposar que l’oposició regional es reforcés. El regent havia col·locat Catalunya i una bona part del partit progressista en contra seva amb aquestes accions. Així, a partir d’aquest moment, la burgesia catalana s’aproparia cada cop més als moderats, donat pas a una conxorxa a dreta i esquerra amb l’objectiu de treure del poder a un soldat que havia demostrat comptar amb escassíssima capacitat intel·lectual per exercir el govern.

Així, quan el 1843 Espartero va dissoldre les Corts i va rebutjar la llei d’amnistia, va donar-se una nova sublevació generalitzada que va afectar a la majoria del territori espanyol. L’acte final de la revolta va iniciar-se el mes de maig a Reus i dies després es reprenien a Barcelona amb la creació de l’heterogènia Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona que tenia un projecte polític avançat i coherent per a Catalunya i Espanya i pretenia coordinar-se amb altres Juntes que s’estaven formant arreu de l’Estat.

Reclamacions del moviment centralista:

• Eliminació de la partida del pressupost destinat a la casa reial fins que no s’amortitzés el deute públic.
• Exigència que la regent Maria Cristina rendís comptes de la seva gestió.
• Supressió dels caps polítics, les atribucions dels quals passarien a les diputacions provincials.
• Reducció de l’exèrcit a 50.000 homes destinats exclusivament a la guarnició de les fronteres.
• Llibertat religiosa i retirada de la subvenció governamental a qualsevol culte o clerecia.
• Incompatibilitat de la condició de diputat i la de funcionari públic fins dos anys després d’abandonar l’acta de diputat.
• Llibertat de producció i venda de la sal.
• Contribucions sobre articles de luxe i sumptuaris.
• Prohibició de les imposicions sobre els articles de primera necessitat.
• Revisió de tots els contractes realitzats pels ministres des de 1833.
• Enderrocament de les muralles, forts i Ciutadella de Barcelona i desmantellament de Montjuïc.
• Establiment a Catalunya d’un asil per a treballadors vells o invàlids.
• Subsistència només dels censos i les senyories que tinguin el seu dret justificat per una escriptura d’atorgament.
• Llibertats bàsiques.
• Despolitització del nomenament i cessament de funcionaris.

Els moderats van aprofitar l’avinentesa per protagonitzar un seguit de conspiracions, encapçalades pels generals Ramón María Narváez i Leopoldo O’Donnell. Davant aquesta situació, el govern d’Espartero va caure el 1843 i aquest va marxar cap a l’exili francès. La constitució d’un nou govern progressista no va acabar, però, amb la insurrecció a Catalunya. Els revoltats, organitzats al voltant de la Junta, van negar-se a dissoldre’s i abandonar les armes, provocant la divisió dels grups socials catalans.

D’aquesta manera, els fabricants, comerciants i gran part dels progressistes van espantar-se davant la dimensió de la revolta i van intentar aturar-la, fent que l’ampli projecte polític del moviment centralista fracassés. Aleshores, els sectors populars van radicalitzar-se i van promoure la revolta de la Jamància en el seu combat per construir una Espanya moderna, progressiva i més igualitària des de Catalunya, una revolta que va ser l’inici d’una transformació política i, entre setembre i novembre de 1843, va estendre’s des de Barcelona a d’altres ciutats catalanes.

Bona part de les classes benestants de Barcelona van abandonar la ciutat mentre el general Prim, un militar progressista, encapçalava la repressió de la revolta un cop que els seus missatges apaivagadors no trobessin resposta. Prim va tornar a bombardejar la ciutat de Barcelona, tal i com havia fet Espartero, amb la col·laboració de la major part de la burgesia industrial catalana, de terratinents i d’industrials, que va proporcionar recursos per esclafar una revolta que ja estava anant molt més enllà dels seus gustos. El que més angoixava la burgesia catalana era el fet que no es trobava enfront d’una simple bullanga, sinó que la cosa amenaçava amb una revolució al barrejar-se alguns membres de la pròpia burgesia amb les capes populars.

Així, un cop sufocada la revolta i derrotat el moviment, per tal de no haver de nomenar un tercer regent, les Corts van decidir avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina als tretze anys el novembre de 1843. S’iniciava el temps dels moderats.