Un dels principals problemes que va afectar el desenvolupament econòmic d’Espanya en el segle XIX va ser el fet que l’agricultura va continuar sent el principal sector econòmic del país, en el qual es concentrava el 70% de la població activa. A més, la reforma agrària, és a dir, el conjunt de transformacions que tenien com a objectiu abolir l’Antic Règim al camp i introduir-hi formes de propietat i de producció capitalistes, va presentar serioses deficiències que llastrarien el creixement agrícola i la inserció del secor en una economia de mercat competitiva.

La propietat de la terra. La principal transformació que es va produir en l’agricultura espanyola del segle XIX va ser la liberalització de les terres. Des de l’Antic Règim, bona part de les terres estaven vinculades a l’aristocràcia, l’Església o els ajuntaments i no es podien vendre ni cedir. Així, la reforma agrària es va dur a terme durant la primera meitat del segle XIX, a partir de la pujada al poder dels progressistes el 1837, i durant aquest procés es va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i es van desamortitzar la majoria de les terres que pertanyien a l’Església i els ajuntaments.

La construcció de l’Estat liberal burgés va comportar uns canvis importants respecte a la propietat de la terra. Així, el 1837 van ser abolits els mayorazgos, transformant-los en immensos latifundis privats en mans dels mateixos nobles. La diferència seria que des d’aquest moment els propietaris podrien vendre les seves terres per saldar deutes o pel simple desig d’obtenir els diners derivats de la venta.

L’abolició dels drets jurisdiccionals senyorials va permetre que sortissin a la venda part dels patrimonis nobiliaris que, per exemple, representaven el 45% de la terra catalana el 1811. Aquest fet beneficiava el conjunt de la societat ja que la noblesa va veure una possibilitat d’augmentar els seus ingressos, la pagesia va alliberar-se de les càrregues feudals i la burgesia va poder adquirir noves propietats. La desvinculació de la terra va significar la transformació de la propietat feudal en propietat capitalista.

La desamortització de les terres, que consistia en l’eliminació de les clàusules jurídiques que impedien la venda dels béns de mans mortes, la seva confiscació i posterior venda pública per part de l’Estat, es va portar a terme en dues fases: la primera va ser la desamortització de Mendizábal de 1836, que va afectar les terres del clergat; i la segona, l’any 1855, va ser la desamortització de Madoz, que va posar a la venda les terres del ajuntaments i altres institucions.

La desamortització en el segle XIX (1836-1895):

Aquestes reformes van consolidar a Espanya la propietat individual i privada de la terra, que es va transformar en una mercaderia que es podia vendre i comprar lliurement. La desamortització dels béns eclesiàstics i comunals que representaven una gran quantitat de terres, normalment mal explotades o improductives, va suposar a Catalunya un increment de la productivitat ja que els nous propietaris van rendibilitzar al màxim les noves terres adquirides. Aquest procés, però,  no va produir-se a la resta de l’Estat espanyol on van crear-se nous latifundis.

Aquest doble procés va suposar que les terres de “mans mortes” (propietats de l’Església, la noblesa i els municipis) a Catalunya passessin, en acabar el segle, a mans d’una burgesia comercial i industrial que va ser la gran beneficiada del procés desamortitzador dels liberals. La pagesia afectada per aquests processos va ser la gran perjudicada ja que els nous propietaris van incrementar els censos per tal d’augmentar els seus ingressos. Aquest fet, entre d’altres, permet explicar el fort arrelament que va tenir el carlisme entre la pagesia catalana.

Els problemes de l’agricultura espanyola. Tot i el procés de reforma agrària del segle XIX, els pagesos no van poder accedir a la propietat de la terra, i per això van passar a treballar les parcel·les com a jornalers empobrits o van veure’s abocats a emigrar a les ciutats. Així, la liberalització també va produir l’empobriment de molts camperols, que havien perdut els béns comunals dels ajuntaments que eren una part important d’allò que els permetia mantenir-se dins d’un règim proper a la subsistència.

Moltes de les terres van continuar pertanyent a grans propietaris que continuaven usant els antics mètodes de producció ja que la permanència de mà d’obra barata no va estimular la mecanització ni l’augment de la productivitat. El resultat va ser el manteniment d’uns rendiments agrícoles baixos i la pobresa d’una part de la població agrària, fet que, a més, suposava un pobre estímul de cara a la industrialització del país.

En l’endarreriment agrari hi van tenir una influència molt destacada la distribució de la propietat de la terra i les desigualtats de riquesa al camp. Així, en una bona part de Castella i d’Andalusia hi havia grans latifundis amb uns propietaris absentistes que obtenien els seus beneficis gràcies al manteniment d’uns salaris molt baixos. A l’altre extrem del país, a la Meseta nord i a Galícia, hi predominava el minifundi, i en aquest cas l’escassa dimensió de les propietats no permetia la mecanització i els rendiments amb prou feines arribaven per a poder mantenir una família. Només en alguns territoris com ara Catalunya, València, la cornisa cantàbrica i La Rioja, l’estructura de la propietat era més equilibrada i va permetre el desenvolupament agrícola.

El desenvolupament agrari de Catalunya. A Catalunya, el segle XIX representa la continuació de les transformacions al camp que havien començat durant el segle XVIII. Així, es pot observar una tendència a l’expansió agrícola, tot i que en el darrer quart del segle van aparèixer els primers símptomes de crisi amb la plaga de la fil·loxera i la competència dels productes estrangers a causa de la política lliurecanvista del govern central.

En quant als conreus, a Catalunya trobem dos tipus: els cereals, especialment el blat, adreçats al consum local i comarcal, que van experimentar una regressió generalitzada, i la vinya i els arbres fruiters, que significaven una agricultura especialitzada i orientada cap a l’exportació. El conreu de la vinya va tenir un fort increment durant gran part del segle, artigant-se fins i tot boscos, muntanyes i terres de baixa qualitat. Aquesta expansió es deguda a l’increment de la demanda, especialment de l’exterior, i a l’alça permanent dels preus, tant del vi com de l’aiguardent. L’existència d’un contracte agrari tan beneficiós per als pagesos com la rabassa morta contribuïa a aquesta expansió.

El moment de major prosperitat per a la vinya catalana va produir-se quan els ceps francesos van ser atacats per la plaga de l’oïdi (1845-55), ja que aquest fet va representar un fort increment de les exportacions. Aquesta prosperitat va veure’s interrompuda el 1878 quan va la plaga de la fil·loxera va passar de França a Catalunya i va atacar els ceps catalans. Els efectes van ser catastròfics per la manca de previsió i per l’afany d’aconseguir guanys immediats. El 1895 s’havien perdut 385.000 hectàrees de vinya i algunes comarques, com el Priorat, van quedar ermes i despoblades.

Respecte als altres conreus, cal destacar l’olivera, tot i que a la segona meitat del segle XIX va entrar en crisi a causa de la competència de l’oli italià i l’aparició del petroli i el llum de gas com a base de l’enllumenament domèstic i urbà. L’ametller i l’avellaner van ser altres productes destacats.

Evolució tècnica de l’agricultura catalana:

• Implantació de noves rotacions de conreus, amb una disminució notable del guaret.
• Substitució dels cereals per arbres fruiters.
• Increment de la superfície irrigable, encara que la major part de les obres foren fruit d’esforços individuals i no estatals. L’obra més important d’aquest període va ser la construcció del Canal d’Urgell (1861).
• Utilització de nous fertilitzants amb la introducció d’adobs inorgànics i la difusió del guano.
• Millora de d’utillatge introduint nous models d’arada i llavors seleccionades.

En els segles XVIII i XIX, l’increment dels preus del vi i l’aiguardent va fer que els pagesos poguessin comercialitzar més fàcilment la seva producció. Així, la pràctica dels colgats, que tenia per objectiu allargar indefinidament la vida de les vinyes, va provocar que el contracte s’allargués indefinidament. La reacció dels propietaris de les terres no va fer-se esperar i ja durant el segle XVIII van aparèixer els primers plets rabassaires amb l’objectiu de fixar un termini a la durada dels contractes.

Els rabassaires, per la seva banda, van reaccionar demanant la renovació dels antics contractes i millors condicions contractuals. Els tribunals, generalment identificats amb els propietaris, van fixar un termini de cinquanta anys, però quan a finals de segle la fil·loxera va destruir la majoria dels ceps, els propietaris van considerar que els contractes de rabassa morta es podien donar per extingits. Aquesta situació va portar una gran agitació al camp català durant els anys 1890-95 fins que va arruïnar-se a un acord el 1896 que va suposar la renovació dels contractes d’una forma més favorable als pagesos, però amb la terra cedida no sota un contracte de rabassa morta, sinó en règim de parceria.