El creixement demogràfic. La població espanyola va créixer considerablement al llarg del segle XIX, però en unes proporcions menors que en d’altres països europeus. Així, entre 1787 i 1900, Espanya va passar de tenir poc més d’onze milions d’habitants a superar els divuit milions, un augment superior al 60%. No obstant això, la mortalitat es va mantenir lleugerament més elevada a Espanya que a d’altres Estats europeus, fet que explica que el creixement demogràfic espanyol fos més baix que en d’altres països del seu entorn.

Evolució demogràfica d’alguns països europeus en el segle XIX en relació a Espanya i Catalunya:

Aquest increment va produir-se gràcies a una lleugera disminució de la mortalitat i el manteniment d’una elevada taxa de natalitat. El descens de la mortalitat va produir-se com a conseqüència de l’augment de la producció agrària i de la millora de la dieta alimentària, amb la qual cosa la població es va tornar menys vulnerable a les malalties. Com a conseqüència, les grans epidèmies que durant l’Antic Règim havien delmat la població van anar desapareixent de mica en mica. La mortalitat infantil va disminuir notablement i l’esperança de vida va augmentar de manera progressiva. També hi van contribuir unes millors condicions higièniques i els avenços mèdics.

Aquest augment demogràfic, però, no va ser homogeni a tota la Península i al llarg del segle el pes demogràfic de la perifèria va anar augmentant en relació a les regions de l’interior del país. D’aquesta manera, allà on es va produir un creixement més gran va ser a Catalunya, el País Basc i Navarra, gràcies al desenvolupament industrial; Llevant, Navarra i La Rioja, gràcies al desenvolupament de l’agricultura comercial; i Madrid, pel fet de ser la capital del país. És a dir, les regions més avançades econòmicament van ser aquelles que van créixer per sobre la mitjana estatal.

Evolució de la població espanyola i catalana en el segle XIX:

D’aquesta manera, durant el segle XIX Catalunya va experimentar un gran creixement demogràfic passant dels 900.000 habitants de 1797 a vorejar els dos milions el 1900. Dins d’aquest període d’expansió demogràfica podem distingir dues grans etapes:

1. En un primer període, fins 1842, la població catalana va experimentar un gran augment, passant de 1.030.000 habitants i una densitat de 24 habitants per quilòmetre quadrat el 1819, a 1.280.000 habitants i una densitat de 30,9 habitants per quilòmetre quadrat el 1842, segons el cens de Pascual Madoz. Aquestes xifres són només orientatives ja que el primer cens modern no va realitzar-se fins 1857. La demografia catalana d’aquest període es caracteritzava per l’alta taxa de natalitat; una disminució de la mortalitat com a conseqüència dels avenços mèdics (vacuna antivariolosa); l’increment de l’esperança de vida; i el predomini dels nuclis de població reduïts.

2. En un segon període, a partir de 1857 (primer cens modern), Catalunya presentarà una població de 1.652.291 habitants. Aquesta població anirà augmentant i cap a finals de segle arribarà a 2.271.960 habitants amb una densitat de població de 50,8 habitants per quilòmetre quadrat. A les darreries d’aquesta fase, però, el creixement va desaccelerar-se a causa d’un descens del nombre de naixements.

Els moviments migratoris. L’abolició del règim senyorial, que va expulsar molts pagesos de les terres que havien treballat anteriorment; les transformacions tècniques de l’agricultura; la millora dels transports; i les expectatives d’una vida millor en un altre indret van animar o van obligar un bon nombre de pagesos a abandonar el seu lloc de residència al llarg del segle XIX.

En un primer moment, els emigrants van adreçar-se cap als nuclis urbans més propers o als més dinàmics econòmicament. Així, especialment a partir dels anys seixanta del segle XIX, va iniciar-se un procés d’èxode rural que va tenir com a principals destinacions Madrid, Barcelona i Biscaia. En el cas de Catalunya, aquestes migracions internes van tenir una intensitat més alta que en d’altres indrets de l’Estat. Així, les comarques catalanes més industrialitzades, com el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, van absorbir una bona part d’aquest èxode.

Igualment, tot i que la immigració peninsular a Catalunya no va jugar en el segle XIX un paper excessivament destacat, durant la segona meitat del segle ja podem constatar el començament de la immigració valenciana i aragonesa cap a terres catalanes, però en unes quantitats reduïdes i procedents, generalment, de les zones de parla catalana. Els primers murcians arribarien durant l’època de la febre d’or (1876-1886).

En una segona etapa, a finals del segle XIX, la tensió entre l’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació existents van obligar molts espanyols a emigrar, sobretot a l’Amèrica Llatina. Tot i l’existència d’uns importants moviments migratoris catalans cap a Cuba i Puerto Rico en la primera meitat del segle, les regions espanyoles de les quals van marxar més immigrants cap a Amèrica (fonamentalment Argentina i Cuba) van ser Galícia i, en general, tota la cornisa cantàbrica, així com de les Illes Canàries.

El creixement de les ciutats. L’èxode rural va comportar un augment de la urbanització del territori espanyol. D’aquesta manera, entre 1850 i 1900, la població urbana va arribar a duplicar-se. Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa van ser les ciutats que més van créixer. Però, malgrat tot, a començaments del segle XX la majoria de la població espanyola continuava emmarcada en el món rural.

A Catalunya, al contrari, l’increment de població va traduir-se en un augment de la urbanització més intens que a la resta de l’Estat. Les ciutats de més de 10.000 habitants, que el 1857 representaven el 28,45%, van passar a ser el 43% el 1900. El fenomen més destacable va viure’s en nuclis industrials com Barcelona, Badalona, Sabadell, Terrassa i Manresa que van absorbir el percentatge més alt de l’augment de població, esdevenint les ciutats més poblades del Principat. Així, en la segona meitat del segle, la població va començar a concentrar-se en les comarques del litoral i el prelitoral mentre que les comarques muntanyenques i de l’interior iniciaven un clar procés de despoblació.