L’Església:

L’Església va ser un dels sectors més hostils al liberalisme. El primer enfrontament ja va arribar per la llibertat d’impremta decretada pel govern. L’Església va acceptar que es suspengués la Inquisició, però exigia que fossin els bisbes els que vetllessin per la “salut espiritual” dels ciutadans. Més endavant apareixerien noves contradiccions originades per la llei de reforma dels ordres regulars i per la desamortització. Tot i això, ni els liberals s’oposaven a la religió ni la totalitat del clergat era enemic del liberalisme.

L’oposició al liberalisme era una manifestació al si de la pròpia Església (que va dividir-se en les mateixes tendències que fracturaven a la societat espanyola) deixant a una banda com a partidaris de l’Antic Règim a la jerarquia i als ordres religiosos. La jerarquia catalana era un col·lectiu amb ultres tant notoris com l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Creus, o el bisbe de Vic, Raimon Strauch.

També existia un elevat nombre de clergues que eren conscients de la necessitat de canviar conjuntament la societat i l’Església per adaptar-la als nous temps. A més, l’anticlericalisme real o aparent d’un sector del liberalisme popular no implicava necessàriament una actitud hostil a la religió.

El camperolat:

La pagesia també va mostrar-se contrària al liberalisme, amb molts matisos segons les zones i les situacions concretes. El camperolat sumava a la seva mala situació provocada per la caiguda dels preus agrícoles, l’efecte desfavorable de les noves contribucions en diner. A més, les mesures adoptades pels governs constitucionals sobre l’agricultura no els compensaven aquesta pèrdua.

La política agrària del Trienni tenia la seva lògica perquè derivava del model anglès, però no era encertada pel territori català. Era favorable pels grans propietaris i per aquells sectors de propietat mitjana que poguessin adaptar-se a les regles del joc capitalista, però no per les economies camperoles familiars que vivien en règim de subsistència i es veien fora de l’explotació directa de la terra per caure en la proletarització.

La burgesia:

Grans comerciants i fabricants van mostrar-se plenament favorables al liberalisme perquè entenien que la transformació de la societat espanyola cap al capitalisme era l’única sortida que restava a la crisi i per desenvolupar un model basat en el comerç amb les colònies americanes.

La burgesia catalana trobava fàcil de fer entendre la lògica amb que demanava una actuació més global i a més llarg termini, que s’orientés cap a la creació d’un mercat nacional on l’agricultura i la indústria estiguessin protegides conjuntament i es beneficiessin de l’intercanvi dels seus productes. L’actuació dels diputats catalans a les Corts del Trienni va ser molt més remarcable i significativa que a Cadis.

Darrere del seu projecte de desenvolupament conjunt de la indústria catalana i l’agricultura cerealística espanyola hi havia una visió política que suposava que aquest creixement conjunt cimentava la conversió d’una comunitat desarticulada en una Nació espanyola. Mai la burgesia catalana va estar tant disposada com ara a signar un “pacte nacional” i a descatalanitzar-se culturalment.

Les capes populars urbanes:

Sense que acabessin d’entendre quins eren els límits que es proposaven fixar dels canvis revolucionaris els dirigents burgesos, les capes populars urbanes van donar un ample suport al liberalisme. La seva aliança amb la burgesia partia d’un objectiu comú: la superació de la crisi econòmica, i a diferència dels camperols, no van ser directament perjudicats per les mesures aprovades per les Corts, fet que va fer que conservessin l’esperança per a realitzar en la nova societat les aspiracions que tenien i que anaven molt més enllà del reformisme burgés.

Per aquesta conscienciació popular ha tingut important importància el desvetllament cultural d’aquests anys amb l’intent de restablir la universitat de Barcelona, la revitalització de les Acadèmies de Bones Lletres i de Ciències, la primera difusió de les idees romàntiques o l’aparició de la publicació El europeo. Això revela la vitalitat de la societat catalana i anuncia les línees del desenvolupament cultural que es produiria en els propers anys.

També va aparèixer una producció abundant que es dirigia especialment a les capes populars i que s’expressava en llengua catalana, integrada per obres dirigides a l’educació cívica de les classes populars mitjançant els catecismes polítics. Així, existeixen nombrosos indicis de l’arrelament popular del liberalisme, sobretot a Barcelona, però també a altres ciutats com Reus.