Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.
La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.
A Catalunya, el primer pas va donar-lo la ciutat de Tarragona i dos dies després esclatava la revolució a Barcelona quan va començar a aplegar-se gent a la Plaça de Palau on residia el capità general Castaños que, espantat va sortir al balcó i va fer un simulacre de jurament de la Constitució. L’únic acte violent d’aquell dia a Barcelona va donar-se contra la casa de la Inquisició que va ser la víctima d’una revolució que tenia tot l’aire d’una festa i que seria seguida de l’acceptació pacífica per part de les autoritats del vell règim.
La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.
Els resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que van iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.
Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis, com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures, així com la venda de terres dels monestirs. D’altra banda, van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals. Tot això a la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina estrangers).
Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç, i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.
Calia que el govern liberal no augmentés la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a que havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra al camperolat, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.
Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un transit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordres religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.
Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències: els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, incorporaven en el seu si a ex presidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, es a dir, la de 1812 amb matisos moderats; i els anomenats exaltats, que plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars. Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.
Els governs liberals (1820-1823):
- Primer Govern: Govern dels Presidiaris –Argüelles– (juliol 1820-març 1821).
- Segon Govern: Govern Moderat de Bardají (març 1821-febrer 1822).
- Tercer Govern: Govern Moderat de Martínez de la Rosa (febrer-juliol 1822).
- Quart Govern: Govern Radical de San Miguel (juliol 1822-febrer 1823).
A més, les reformes van suscitar ràpidament l’oposició per part dels partidaris de l’absolutisme i la contrarevolució. Així, Ferran VII, fent servir el dret de veto que li atorgava la Constitució, va paralitzar les lleis a la vegada que conspirava contra els governs liberals i cercava ajuda exterior per a recuperar el poder absolut a Espanya mitjançant la intervenció de les potències de la Santa Aliança a Espanya. Per la seva banda, la noblesa i l’Església, perjudicada per la supressió del delme i per la venda de béns monacals, van impulsar la revolta contra els governants liberals.
Tanmateix, les noves mesures del Trienni van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no els facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris, i els pagesos, convertits ara en arrendataris, podien ser expulsats de les terres si no pagaven. A més, el pagament en metàl·lic de les rendes, abans satisfetes amb productes agraris, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venta dels seus productes. En una economia encara d’autosuficiència, resultava difícil vendre a bon preu els productes i reunir la quantitat necessària per fer front a les noves contribucions. D’aquesta manera, els pagesos més pobres i més indefensos davant la nova legislació capitalista es van afegir a l’agitació antiliberal.
L’aparició de resistències internes animades per l’Església i finançades per alguns governs europeus es manifestarien en la revolta de la Guardia Real a Madrid (agost de 1822) i en l’aparició d’una guerrilla camperola, donant pas una confrontació cada cop més violenta que dibuixava les línees de fractura que havien d’enfrontar a la societat espanyola en els anys de les guerres carlines. La societat cada cop estava més dividida entre l’adhesió i l’oposició al liberalisme. Així, en els moments en que el malestar dels camperols es feia més agut, sorgien resistències, inspirades i finançades primer pel clergat regular i després pel govern francès.
L’any 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els voluntaris reialistes van arribar a comptar amb 280.000 membres i van aconseguir dominar extenses zones del territori. A Catalunya, els absolutistes contrarevolucionaris van aconseguir d’aplegar uns 16.000 homes i van dominar zones del Bages, el Berguedà, el Penedès o la Conca de Barberà, entre d’altres. Aquest aixecament va anar precedit d’entrevistes dels caps ultres catalans amb el marqués de Mataflorida i de l’intent de trobar recursos per a finançar les partides absolutistes.
Els rebels van establir la capital a Cervera i en el moment de la seva màxima expansió, el 1823, es va formar un rudimentari govern provisional de Regència absolutista a la Seu d’Urgell presidit pel marqués de Mataflorida i integrat per l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció va ser derrotada per l’exèrcit liberal dirigit pel capità general de Catalunya, Espoz y Mina, que, amb el suport actiu que van donar-li les forces de la Milícia Nacional, va aconseguir esclafar el moviment guerriller i enviar el govern de regència a l’altra banda de la frontera. Tot i això, l’aixecament va evidenciar la força de l’absolutisme a Catalunya i el fracàs de la política liberal envers una bona part de la pagesia.
De tal manera que, quan Ferran VII va demanar auxili a la Santa Aliança, que va delegar la intervenció a França, aquesta no va trobar gaire resistència per part de la població en travessar la frontera l’abril de 1823. La intervenció de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema, va restituir Ferran VII com a monarca absolut i va tenir àmplies repercussions a Catalu
nya, al punt que des de la caiguda i posterior exili d’Espoz y Mina fins el 1827 Barcelona va restar ocupada pels francesos, els quals van assumir el govern de la ciutat, evitant així les represàlies que en altres indrets d’Espanya van cometre els reialistes.
Els francesos van avançar pel país sense resistència perquè els exèrcits van anar retirant-se sense combatre i perquè el govern constitucional va rendir-se quan els francesos ni tan sols s’ho esperaven. Les causes de la ràpida ocupació francesa cal buscar-les en la mateixa divisió dels liberals i en el fet que els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme francès establert per Lluís XVIII. Tot i això, la intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.
