El segle XX està marcat per les dues guerres mundials que van deixar una gran mortalitat que va tenir importants conseqüències demogràfiques, econòmiques socials i culturals. La I Guerra Mundial va deixar un balanç de entre 8 i 9 milions de morts en combat als que cal afegir els morts civils, una gran desfeta econòmica, la desestructuració de bona part del centre d’Europa i uns tractats de pau que no podien establir una pau duradora. Milions de persones havien mort, els ideòlegs havien alimentat les passions nacionals fins a uns nivells altíssims de rancor irracional i societats senceres s’havien vist implicades directa o indirectament a la guerra. Havia estat una guerra total.
Conseqüències demogràfiques. Norstein considera que a l’impacte humà dels morts directament pel conflicte s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. Amb tot, la Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 11 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil) van morir uns 16 milions de persones.
Les pèrdues de vides humanes van ser considerables. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. La guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones.
Pèrdua de població:
- Sèrbia-Montenegro : 31,3%
- Rússia: 18,5%
- Àustria-Hongria: 14%
- Alemanya : 9,5%
- França: 8%
- Itàlia: 7,6%
- Gran Bretanya: 4%
La zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental. A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de grip espanyola de 1918. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social. Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935.
Conseqüències polítiques. L’origen de la guerra va estar motivat per les disputes entre les potències pel control europeu i colonial. Un cop finalitzat el conflicte es reordenarà el mapa europeu a costa dels vençuts. La pau de París donarà lloc a una profunda reestructuració territorial d’Europa amb el desmembrament dels grans imperis que havien dominat el centre d’Europa durant el segle XIX i l’aparició de nous estats.
El sistema polític liberal serà transformat segons tres possibles alternatives: la revolució socialista (Rússia), el feixisme i la reforma dels sistemes democràtics amb representacions corporatives. S’expandirà el sufragi universal (generalment masculí) i els estats liberals creixeran reformulant-se cap a l’intervencionisme en matèria econòmica.
Entre 1918 i 1945 es donarà un conflicte triangular que enfrontarà a les tres sortides que els estats europeus van donar al liberalisme del segle XIX. Els anys posteriors a la guerra es caracteritzaran per la crisi de la identitat burgesa que s’havia anat format al llarg del segle XIX. Un cop acabada la guerra la democràcia va anar guanyant terreny sobre els antics règims autoritaris, però aquesta democratització dels estats no va consolidar-se i les tensions que provocarà la crisi econòmica dels anys trenta marcarà una nova evolució cap a l’autoritarisme.
En el camp de les relacions internacionals es va viure canvi un canvi de forces que va portar els Estats Units a convertir-se en una potència econòmica a nivell mundial. Europa va patir un retrocés respecte dels EUA. En qualsevol cas, el món seguia dominat per l’eix atlàntic amb uns Estats Units que seran la potència decisiva per la seva capacitat militar i industrial.
El continent asiàtic va emergir en la dinàmica de la política mundial. Una potència asiàtica com Japó es consolidarà econòmicament entrant en la dinàmica econòmica mundial amb penetracions territorials cap a Xina i el Pacífic on va entrar en conflicte amb els Estats Units. L’expansió japonesa al Pacífic serà demogràfica i econòmica mitjançant grans onades migratòries buscant nous mercats i matèries primeres pel país. Estats Units també estarà present al Pacífic amb presència militar, el que farà que rivalitzi amb Japó. Paral·lelament, van iniciar-se els primers moviments descolonitzadors a Àsia. A l’Índia sorgirà la figura de Gandhi i Xina viurà l’enderrocament de l’Imperi i la proclamació de la república.
A les negociacions de pau de París es van crear les bases de la Societat de Nacions (SDN), una nova organització que havia de garantir la pau i fomentar les cooperació internacional. El tema més important que es va debatre va ser la forma en que la SDN imposaria les sancions. Finalment va arribar-se a un acord general que excloïa a Alemanya de la Societat. La seva seu va fixar-se a Ginebra i la seva composició quedava establerta en dos organismes, l’Assemblea General on es reunien tots els membres i el Consell format pels estats vencedors de la guerra (EUA, França, Gran Bretanya, Itàlia i Japó) i quatre estats més escollits en assemblea. Tot i l’existència d’aquest organisme, la pau havia estat imposada als vençuts i la Societat de Nacions no va aconseguir convertir-se en un àrbitre internacional.
Conseqüències econòmiques. La Primera Guerra Mundial va suposar la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic. En els territoris bel·ligerants l’aparell productiu va ser destruït el que va transformar l’estructura i les polítiques econòmiques dels estats. La guerra va consolidar el predomini de les grans corporacions industrials, els monopolis i les grans empreses. Els estats desenvoluparan polítiques intervencionistes com a conseqüència de la guerra. La producció va orientar-se cap a les necessitats dels països passant de la lliure competència a un mercat interferit pels monopolis i els estats.
França va perdre el 30% de la riquesa nacional i Alemanya el 22% mentre que el potencial industrial europeu es va reduir un 40% i l’agrícola un 30%. Tots els països europeus van acabar la guerra endeutats tant a l’interior (emprèstits de guerra) com a l’exterior (préstecs sobretot amb els Estats Units).
Els països vençuts hauran de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, Alemanya va perdre les seves colònies. Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). Es va trencar la relació entre els territoris de l’antic imperi.
Molts estats van haver d’utilitzar bona part de les seves reserves d’or i augmentar el paper moneda en circulació, el que va fer augmentar l’inflació. Així, la inflació respecte 1914 a França va multiplicar-se per 6 i a Anglaterra i Estats Units va arribar a multiplicar-se per 3. La durada de la guerra no estava prevista el que va suposar un cost econòmic imprevist. Els pressupostos van ser augmentats durant la guerra (multiplicant-se per 6) amb instruments inflacionistes. La posada en circulació de més paper-moneda va fer que augmentessin els preus i així l’endeutament dels estats va arribar a suposar el 70% dels pressupostos.
Els estats van evitar la pujada d’impostos perquè la població no s’oposés als governs i es va recórrer als crèdits i emprèstits a curt termini creant inflació. La moneda va sobrevalorar-se provocant la pujada dels preus. Així, la reconversió econòmica en temps de pau va ser difícil. Gran part dels productes de consum intern van haver de ser importats durant la guerra a un alt preu el que va fer que el règim de mercat es veiés fortament transformat.
Conseqüències socials. La guerra va repercutir de manera desigual entre els diferents grups socials. Així, hi ha autors que consideren que la postguerra estaria marcada per l’oposició entre els “nous rics”, és a dir, banquers, comerciants i grans propietaris que havien fet fortuna gràcies a la demanda generada per la guerra, i els “nous pobres”, les classes mitjanes, els pagesos i els assalariats que van patir els efectes negatius de l’augment dels preus, del descens de la capacitat adquisitiva i de l’atur.
Com a conseqüència de la guerra es van viure processos revolucionaris a Rússia i Alemanya, revolucions que no van extendre’s pel reconeixement dels sindicats com a interlocutors amb les empreses i per l’extensió del sufragi. Els moviments reivindicatius obrers van augmentar i la classe mitjana també va mostrar-se descontenta culpant a l’estat liberal de l’empobriment generalitzat i de no saber defensar els seus interessos. Les tensions socials van anar en augment al llarg de les dues dècades següents.
Milers d’excombatents no van adaptar-se a la nova situació formant part dels aturats urbans. La caiguda dels preus agrícoles accelerarà l’èxode rural augmentant les molt empobrides classes urbanes i creant una nova classe mitjana. La dona, per la seva banda, va canviar el seu paper tradicional a la societat integrant-se al món del treball (finalitzada la guerra, el 35% de la mà d’obra industrial a Gran Bretanya i Alemanya era femenina).
